Capsa, una Barcelona de ¡pa i cine!

Pa i cine. ¡Quins anys aquells, entre l’11 de setembre del 1977 i el 27 de desembre del 1998, quan a la cantonada d’Aragó amb Pau Claris sobresortia de la façana la marquesina del cine Capsa! Només 21 anys va sobreviure aquella sala, o sigui, que ni va ser la més longeva de la ciutat ni de bon tros la més gran (aquesta, la colossal, va ser una altra a la qual després caldrà fer referència), però en aquella pantalla es van projectar pel·lícules mai vistes a Barcelona, fins i tot estrenes amb prolongadíssim retard, com ‘To be or not to be’, d’Ernst Lubitsch, una obra mestra del 1943, que no va poder ésser vista a Espanya fins que no van caure els vels de la censura, i això que aquell admiradíssim director passava per ser un mestre en l’art de dir sense mostrar. D’ell va dir Billy Wilder, i no va exagerar, que amb el pla d’una porta tancada era capaç de suggerir molt més que els directors actuals amb una bragueta oberta. Totalment cert.

Ve el cine Capsa a aquesta estiuenca ruta per les restes arqueològiques dels establiments extints de la ciutat perquè d’ell només queden, a la façana de la finca, les lletres que li donaven nom, un que en realitat no era seu, sinó que el va manllevar. Capsa és en realitat un acrònim. CAPSA. Companyia Auxiliar Panificadora SA, o sigui que era oportú el dit en la primera frase del text, pa i cine. Quins anys.

El Gremi de Forners de Barcelona és amo de la finca com a mínim des de finals dels anys 40. Encara té allà les seves oficines. És la seu de CAPSA. La qüestió és que fins al 1969 els forners de la ciutat van utilitzar els baixos de l’edifici per muntar un teatre d’aficionats i, hi ha testimonis, alguna gresca. Va ser, perdonin el fàcil de l’expressió, un encertat llevat, perquè el 1969 la sala va créixer artísticament i va passar a ser un nou teatre de la ciutat, obert al públic en general, amb Gonzalo Pérez de Olaguer com a primer director artístic, un tipus mig entranyable, mig sorneguer, que va dedicar 30 anys de la seva vida professional al periodisme en aquest diari com a crític de tot el que passava a l’escena barcelonina, però que llavors, en aquella experiència capsiana, va destacar sobretot per programar directors i companyies que amb els anys farien parlar molt, Josep Maria Benet i Jornet i Els Joglars, per exemple.

Era el teatre Capsa, una aventura que, tanmateix, no va durar més de 10 anys, una trista mort prematura que va permetre crear, ara sí, l’etapa més recordada d’aquesta cantonada, la de sala de cine d’art i assaig, una finestra del setè art que les autoritats van permetre que s’obrís perquè entre els subtítols i la temàtica van suposar, equivocadament, que només interessaria a quatre gats. Es va estrenar amb ‘El cuirassat Potemkim’, va acumular cues per entrar a gaudir de ‘To be or not to be’, va batre la plusmarca local de públic adormit a la sala amb ‘Koyaanisqatsi’ i, en el que té especial mèrit en una ciutat com aquesta, abonada el vici, va deixar bocabadats els amants del cine de culte amb ‘L’imperi dels sentits’, pel·lícula de la qual la llegenda diu que quan es va estrenar als Estats Units hi va haver un significatiu repunt en la venda d’ous al mercat. Els que la coneguin ho entendran.

Del Capsa, en aquests temps d’extinció massiva de cines, queden les lletres en el 134 de Pau Claris, d’igual manera que en el número 31 del carrer d’Urgell, a l’entrada d’un supermercat Bonpreu, queden, a tall d’homenatge, tres butaques de la qual va ser el més gegant dels cines d’Espanya, que va arribar a inaugurar-se amb capacitat per a 2.324 espectadors, tot i que temps després el seu aforament es va reduir a 1.823 seients, que no és poc.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

El cas del cine Urgell mereix estar en aquesta sèrie de viatges per l’arqueologia comercial de Barcelona no només perquè queden vestigis palpables de la seva passada existència, sinó perquè el que va passar allà el 2017 és un clar exemple que hi ha una mena de nostàlgia col·lectiva per aquesta llarga llista d’establiments desapareguts a la ciutat. El març d’aquell any va passar allà una cosa bonica com un final de pel·lícula de Frank Capra. El cine feia ja quatre anys que havia programat la seva última projecció. Estava tancat i, de portes endins, en un lent però inexorable procés de deteriorament. El que va passar és que quan Bonpreu va triar aquell immens espai per instal·lar-hi un dels seus supermercats, el moviment d’operaris de l’empresa constructora no va passar inadvertit per als amants del cine que tants records atresoraven en aquest lloc.

Alguns van desfilar per aquesta vorera els dies en què es va procedir a desmuntar la immensa marquesina que com un pal·li laic havia acompanyat des del 1963 els espectadors que entraven a la sala. Els més afortunats van obtenir com a preat botí alguna de les lletres que donaven nom al cine, peces úniques de mig metre d’altura que no són visitables llevat que un sigui amic d’un d’aquells afortunats.