Tres amants del cine i un antiquari salven les icòniques lletres de l'Urgell

Com transsumptes de Scarlett O’Hara, les icòniques lletres del cine Urgell han sobreviscut a la seva hora més incerta, la de la indigna mort en un contenidor, la qual cosa és fins i tot pitjor, sens dubte, que passar gana a Tara i plorar per l’ensorrament de la luxosa vida del sud abans de la Guerra de Secessió. La sala va tancar les portes el maig del 2013. No era un cine qualsevol. Va ser, quan es va inaugurar el 1963, la sala de projeccions amb més aforament d’Espanya, amb 2.324 butaques, reduïdes temps després a 1.823, que tampoc eren poques. Era un cine a l’escala de les seves estrenes, colossal, i no només pel seu espai interior, sinó també per aquesta marquesina il·luminada que, suspesa sobre la vorera, tractava els espectadors com protagonistes d’una gran història. I, a primera fila de tota aquesta pompa hi havia les 11 lletres de base hexagonal que donaven nom a la sala. Urgel Cinema. Un grup inconnex d’entusiastes cinèfils les va salvar en l’últim instant de la gairebé segura destrucció. Localitzar-los, a ells i a les lletres, no ha sigut potser l’emocionant recerca del segell de ‘Charada’, aquest bombó que Stanley Donen va rodar el 1963, però ha tingut també la seva gràcia.

Les lletres, per remarcar la seva importància, no són al Museu del Disseny. Tampoc als ‘indianajonescos’ magatzems que el Museu d’Història de Barcelona té a la Zona Franca, una llar per a més de 40.000 peces, on hi ha peces prehistòriques, mosaics romans, vidrieres de bordells llegendaris com els de Madame Petit i fins i tot els neons de Vinçon, per citar-ne quatre exemples. Però les lletres de l’Urgell, símbol d’aquella bateria de cines que l’interiorista Antoni Bonamusa, no formen part d’aquesta immensa col·lecció.

Tres estan repartides en pisos particulars, venerades com objectes de gran valor sentimental. Sis més dormen en un magatzem de l’Empordà, propietat d’un antiquari de Barcelona, convençut que aviat cotitzaran a l’alça. El passat 6 de març, EL PERIÓDICO va donar per bona la més funesta de les opcions, que els Balañá es van desentendre de tota la iconografia del cine una vegada que es va decidir que aquell enorme espai seria un supermercat de la cadena Bonpreu. Les lletres, així es va donar a entendre per part de l’empresa de l’espectacle, havien acabat a les escombraries. Això va certificar una portaveu per correu electrònic. Això, doncs, no és una fe d’errors, una rectificació, sinó que és un ‘the show must go on’, una segona pel·lícula: ‘Les lletres, el retorn’.

L’argument és el següent. El cine tanca el 2013. No passen ni l’escombra. Durant tres anys, la sala es queda adormida. Les crispetes es queden sobre les butaques. Les ampolletes d’aigua, a terra. Això no és un recurs literari per a construir la imatge mental de l’abandonament. Va ser tal qual. Hi ha fotos que ho testifiquen, com es veurà després.

El maig del 2016, Elena Serra passa amb el cotxe per davant del cine. Excine. Falta una lletra. La U. No n’hi ha proves, però tot indica que algú, de nit, ha portat una escala i ha satisfet un desig. L’Elena pensa en la seva parella, l’Oriol, que al juny complirà 50 anys. Va néixer al 66, quan l’Urgell tenia només 3 anyets. Va ser, per tant, un d’aquells nens que als 70 i fins i tot a mitjans dels 80 va assistir a les grans estrenes de la sala. Només al Phenomena és possible encara comprendre que emocionant era allò. Avui dia, moltes sales desguassen els espectadors per la porta del darrere. En un cine de Bonamusa, com era l’Urgell, l’entrada i la sortida eren sempre de cine.

La qüestió és que l’Elena es mou. Truca a Bonpreu. Total, les lletres són ara d’aquesta empresa. Són molt amables. Li expliquen que allà ella, que el dia 18, a primera hora del matí, un operari desmuntarà part de la marquesina. Si és allà, li donaran una lletra. Vol la E.

El seu problema és que la peça fa embalum i no la pot amagar a casa fins al dia de l’aniversari. Demana ajuda a la Maria, una amiga, a la qual, és clar, se li encén la bombeta. Al juny compleix també anys un amic, Àlex Montoya. Treballa a Fotogramas. Queda tot dit. La Maria arriba amb reforços, l’Alba, aquell dimecres de maig a primera hora i totes dues s’emporten la G. Així de fàcil. El mai vist des que Santiago Rusiñol venia duros a quatre pessetes. Serà perquè tot és tan sorprenentment senzill que ni l’Elena, ni la Maria ni l’Alba s’atreveixen a demanar la R, que han vist com l’operari la desmuntava i la deixava en un racó.

El cas de la L té més trama. Aquesta la té a casa un altre Àlex, de cognom Baldoví. També va trucar a Bonpreu. Va ser tan insistent que fins i tot li van obrir les portes del cine, a ell i al seu germà, el Víctor, amb molt bon ull per a la fotografia. Els van encendre els llums. Tot i que bruta i sense la pantalla, la sala conservava l’essència del seu encant. El Víctor va fer unes 200 fotografies d’aquell Manderley. Allò va tenir alguna cosa de l’escena inicial d’‘El último hombre vivo’,un ‘remake’ d’una pel·lícula anterior, quan Charlton Heston, al paper de Robert Neville entra en un cine per recordar amb un documental, ‘Woodstock’, aquells temps en què no era l’home omega de la Terra.

La collita de l’Àlex va ser de les que omplen el rebost: la L, un tros del teló, un aplic de platea, cartells i, alça aquí, un parell de butaques. Per al fotògraf, posa amb la lletra assegut en una d’elles.

Queda per explicar, és clar, el destí de l’altra paraula de la marquesina. CINEMA. Aquestes sis lletres ara són propietat d’un antiquari del carrer del Bruc, Marc Orduña, que les guarda, per problemes d’espai, fora de Barcelona. Els laberints de la seva professió, la manera de localitzar bones peces, són de vegades línies rectes, com en aquest cas. «Vaig veure que algú les venia a Wallapop».Baratetes, a més.

Sembla que, vist el frenesí d’aquell 18 de maig a les portes de l’Urgell, algú va apartar les sis lletres per a un amic, que les va posar en venda sense saber gaire bé què tenia entre mans.

Notícies relacionades

Barcelona ja té aprovat el pressupost del 2024

Mantenir Consell de Cent costa deu vegades més que Diputació

És un epíleg interessant, perquè remarca el desinterès general d’aquesta ciutat abonada a la transformació constant, amb tot el que de destrucció de la memòria això comporta. Quan temps enrere la Fundació Signes es va posar com a meta rescatar aquests cartells icònics de la ciutat condemnats a les escombraries, va topar amb la realitat. Desconfiances, sobtades avarícies... L’única peça significativa que van aconseguir salvar va ser el discret cartell del ‘meublé’ Pedralbes. Ho van haver de fer, més o menys, a l'estil lletra U de l’Urgell, de nit i amb una escala.

The end.