En ruta per les ruïnes comercials de Barcelona

Fins a 1687, el Partenó es conservava com Jessica Lange, formidablement. Era llavors una mesquita, perquè Atenes estava a mans turques, però la seva boniquíssima arquitectura era encara la de l’antiguitat. Aquell any, Otto Wilhelm Königsmark, un comte suec a sou de Venècia, va iniciar el setge cristià d’Atenes i, segons algunes fonts, de forma premeditada va apuntar els seus canons cap al temple abans consagrat a Atenea. Se suposa que els seus espies el van informar que l’edifici feia també de vegades de polvorí. Bum. El que els turistes que avui viatgen a Atenes visiten són en realitat les restes d’aquella brutal explosió. Aquest és l’esperit del viatge que els pròxims dies es publicarà en forma de sèrie, una ruta pel que queda d’alguns dels comerços que al seu dia van ser ‘partenons’ de Barcelona. Primera parada, la bombardejada Farmàcia Vilardell.

A la vorera de la cantonada de Pau Claris i la Gran Via es conserva intacta una d’aquelles 125 plaques que l’Ajuntament de Barcelona va concedir a les botigues que, segons la seva opinió, feien d’aquesta una ciutat admirable. Va ser una decisió política presa just després dels Jocs Olímpics. La Vilardell, com bé remarca aquella placa, va néixer com a farmàcia el 1914 i sembla que es donava per fet que tenia encara per endavant una vida llarga i esplendorosa. No va ser així.

Que la primera etapa d’aquesta ruta per les restes arqueològiques de la Barcelona desapareguda o, si més no, malmesa sigui davant el número 96 del carrer de Pau Claris té la seva raó de ser. L’ocorregut en aquesta adreça postal, que conserva part de la fusteria exterior de la seva època com a comerç emblemàtic, és, segons es miri, el més provocador monument a la crisi immobiliària del 2008.

Aquella farmàcia no va abaixar la persiana per culpa del cataclisme econòmic que es va desencadenar aquell any. La raó va ser per jubilació de l’última propietària del negoci. Va passar en primer moment a ser una sucursal de Caja Castilla-La Mancha i, poc després, de Bankia, però la sorpresa va ser el dia que va aparèixer amb un nou nom el significat del qual era tot un jeroglífic per al veïnat autòcton: Pichincha.

Una ‘pichincha’ és, en alguns països de Sud-amèrica, una xollo, segons la Real Academia Española, «bé que s’adquireix a baix preu». Semblava una broma de mal gust. El 2011, antics clients de Bankia van rebre a les seves bústies, més que una carta, una advertència. «L’informem que Banco Pichincha SA ha adquirit de Bankia la totalitat del crèdit subscrit per vostè amb l’entitat esmentada. Banco Pichincha és el legítim titular del crèdit, per la qual cosa haurà de complir vostè les seves obligacions de pagament amb la nostra entitat». En principi semblava una cosa assenyada. Un canvi d’amo no anul·la el deute pendent. La qüestió de fons, tanmateix, no era aquesta.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Amb la crisi, immigrants a qui els bancs havien concedit alegrement hipoteques pel 100% o més del valor dels pisos que els animaven a adquirir amb la promesa que el seu valor mai acabaria de créixer, temien de sobte no només un ràpid desnonament, sinó, més encara, que la pèrdua de l’immoble no comportava la cancel·lació del deute. N’hi va haver que van entregar les claus al banc i van agafar un vol de tornada al seu país, i allà va ser on va aparèixer en escena Pichincha. A l’Equador, la polèmica va ser monumental. El president Rafael Correa, més que mediar, va posar les coses al seu lloc, i a través d’alguns dels ministres del seu govern va qualificar aquesta persecució d’intolerable. Es va obrir així un embolic polític de dimensions transatlàntiques. Els deutes contrets a Espanya, traslladats a l’escala dels salaris de l’Equador, es convertien en astronòmiques i, per tant, en una condemna a cadena perpètua econòmica per als afectats.

De la cantonada de l’entresol de Pau Claris amb Gran Via sobresurt en ferro forjat el rètol de bandera amb què s’anunciava abans la presència de la farmàcia i, avui, l’oficina bancària. El contrast és tan provocador que és gairebé artístic. Té un cert aire a una de les més provocadores obres d’Ai Wei Wei, l’anomenat Andy Warhol xinès, aquella ocasió en què va adquirir una col·lecció de gerros de la dinastia Han, vaja, d’uns 2.000 anys d’antiguitat, i els va estampar el logo de la Coca-Cola. Tan radical va ser aquella gosadia i tan excel·lent el seu resultat que el Met de Nova York exhibeix amb gran plaer un d’aquells gerros, la qual cosa hauria de fer recapacitar el Muhba, el MNAC o el Macba si aquesta excentricitat modernista del Banco Pichincha no hauria de formar part d’una mena de col·lecció d’art local sense parió. Aquí queda la idea.