Barcelonejant
El Vaso de Oro fa 60 anys, una eternitat a Barcelona
En una ciutat afranquiciada com aquesta, els establiments longeus comencen a ser una excepció, així que, a més de bufar espelmes, és oportú conèixer el secret d’aquesta cerveseria referencial
A1-152723598.JPG /
El Vaso de Oro (carrer de Balboa, 6, a la Barceloneta) fa 60 anys i, més que una bona raó per bufar les espelmes, que ho és, és sobretot un expedient X, perquè que un negoci arribi a seixantí en aquesta ciutat té el seu misteri. Barcelona, d’un temps ençà, és la versió comercial de ‘La fuga de Logan’, novel·la de 1967 portada al cine el 1976 i que quan es va estrenar a les sales va causar un enorme angoixa. Era el retrat d’una societat del futur en què tenia més de 21 anys (al llibre) i 30 (a la pantalla), perquè a aquesta edat li donaven el passaport al més enllà. Era una distòpia, es deia llavors. És Barcelona, es podria dir ara.
El que aquí llegiran és una biografia del local i d’alguna de les seves gestes, però, sobretot, el que es pretén és revelar els secrets d’aquesta longevitat, en especial en un sector, el de la restauració, especialment submergit en aquesta mena de síndrome de Logan, en què 60 anys semblen una eternitat.
Els orígens. El local. Si hi han estat, els haurà cridat l’atenció la seva forma. És un establiment molt poc profund. Quan s’entra per alguna de les seves portes només es pot fer un pas i mig endavant, perquè allà mateix hi ha barra. Darrere seu hi ha els cambrers. L’espai disponible està repartit molt equitativament, la meitat per ells, la meitat per als clients. Això era, abans de 1962, una part posterior i inutilitzada de l’antic cine Marina, una sala avui oblidada, però que en el seu temps va ser la repera. Fins i tot hi va actuar Imperio Argentina.
La qüestió és que el Gabriel i la Gloria, que amb moto havien recorregut més d’una vegada Alemanya, van llogar la rereguarda del cine i, tot i que els seus amics els van dir que estaven bojos, es van endeutar per tenir una barra infinita de fusta, una cosa insòlita llavors, quan els bars es caracteritzaven arquitectònicament per no allunyar-se del sota, cavall i rei de la decoració que eren la barra de marbre no gaire gruixut i les cadires i taules de fusta fosca.
Barcelona no era en els 60, ni de lluny, una ciutat de tapes i, sens dubte, molt menys de cervesa tirada amb ofici. Gabriel Fort, l’actual amo (fill de Gabriel Fort i pare de Gabriel Fort) creu que el pas de bar on s’anava simplement a prendre un vermut a establiment del que se surt més feliç que Rossini (recordi’s, el compositor i gran gurmet només va plorar dues vegades en la seva vida, quan va morir el seu pare i quan li va caure per la borda d’un barco un gall dindi trufat que s’anava a cruspir) va ser una cosa deliciosament imperceptible. En els primers anys, al Vaso de Oro només s’hi anava a compartir una cervesa amb la família o els amics abans de dinar, una estona que s’acompanyava amb una amanida alemanya, uns seitons, unes patates a les quals s’atenuava el picant amb maionesa..., tot formidable, però encara poc per a Rossini. A poc a poc, aquesta estona del vermut es va allargar fins a les postres. Els poso exemples.
Un dia van decidir servir tacs de tendríssim filet, que aviat es van fer cèlebres, i anys després, en una epifania, van decidir recórrer a una antiga recepta francesa i coronar-los amb un saltat de fuagràs i ceba. En una altra ocasió va dir Fort que, què caram, com era possible que el bar d’un barri de pescadors no fos una prolongació de la llotja, i així va ser com les sis i les set de la tarda van passar a ser les hores en què arribava el producte acabat de treure del mar. Un capítol especial va ser quan Fort va conèixer Steve Huxley, profeta major de la cervesa artesana, amb qui va travar amistat mentre li revelava els misteris del llevat, fins que avui dia la cervesa que se serveix és casolana, en el millor de tots els sentits.
El que dèiem, la carta va créixer fins a les postres, amb detalls impagables, com acompanyar la tarta de Santiago amb un vi de missa que (sic) «s’elabora seguint les prescripcions de la Sagrada Congregació Romana i per això disposa des de 1883 del certificat eclesiàstic de puresa litúrgica».
La pregunta, arribats a aquest punt, sembla fàcil i la resposta, en canvi, no ho és. ¿Ha arribat el Vaso de Oro als 60 anys només per aquestes poderoses raons? En realitat, no exclusivament, perquè altres establiments de restauració tan excel·lents com aquest han caigut en aquesta immisericordiosa ciutat transsumpte de ‘La fuga de Logan’. S’ha de retrocedir uns passos per tenir una millor perspectiva.
Els Fort, per començar, van adquirir la propietat del local abans de l’Armageddon dels lloguers que es va desencadenar a Barcelona fa uns 20 anys, un caos immobiliari que castiga per igual veïns i comerciants, i que es resumeix amb el fet, per exemple, que per un local de restauració del passeig de Joan Borbó, el 2017, es van arribar a demanar 35.000 euros mensuals. Aquesta és la primera lliçó.
La segona penja de la primera. Si la major part dels ingressos no van a mans d’un rendista immobiliari s’obre la feliç possibilitat de pagar sous més que decents als cambrers i cuiners. Deixen així de ser assalariats de posar i treure. Passen a ser part d’una senya d’identitat del negoci. El Javi, el de la veu de soprano, hi va entrar a treballar amb 16 anys i ara en té 56. És part del Vaso.
Notícies relacionades
Tercera lliçó. Barcelona és, com tantes altres, una ciutat afranquiciada, i això és sinònim de res bo. El contrari és arrelar i regar. Durant la pandèmia, un calvari per al sector de la restauració, el Vaso de Oro va donar un altre ús a la seva cuina. Preparava bons dinars per als veïns del barri més desassistits, fantàstiques llenties amb un toc de menta, per recordar un dels plats que aquells dies es portaven casa per casa pels carrerons de la Barceloneta.
El Vaso de Oro fa 60 anys, felicitats doncs, però que aquest aniversari serveixi de passada per plorar perquè una altra Barcelona hauria sigut possible, rica en locals seixantins o encara més vells, si les lleis del mercat que alguns veneren com a sagrades fossin unes altres.
