Els ànecs salvatges descobreixen Barcelona per niar

Les causes són encara nebuloses. D’hipòtesis n’hi ha algunes. L’indiscutible és que l’ànec salvatge (que tot i que va vestit d’etiqueta, amb el seu bonic coll verd rivetejat amb un collaret blanc, és més salvatge del que en principi es pot suposar, com es revelarà al final de la crònica en uns paràgrafs no aptes per a tots els públics) ha descobert Barcelona com a llar on establir-se i niar. És aquesta una sorpresa biològica amb un abast encara pendent de ponderar-se, però abans del 2022 la posada d’ous per part de les femelles de l’ànec real o blau (‘Anas platyrhynchos’) era només observable ocasionalment en uns quants parcs de la ciutat, com els de la Ciutadella, Palau Reial i Diagonal Mar, jardins de generoses proporcions i, sobretot, amb recòndits racons de vegetació formidables per covar. Això d’aquest any, tanmateix, no s’ha vist mai. Fins i tot ha criat aquesta espècie a l’aparentment inadequat estany dels jardins del Baix Guinardó, indiscret com un ‘peep-show’, i no és un cas aïllat.

El que ha passat en aquest parc, abans conegut com Jardins Príncep de Girona i, encara abans, com a Caserna Militar de Cavalleria Girona, ha sigut, per als veïns, un motiu d’entreteniment quotidià. Fa dos mesos els pollets, 11 inicialment, nedaven per primera vegada després de trencar la closca i, passades aquelles vuit setmanes, els més fornits han emprès ja el vol. Els veïns han passat una bona estona, això sens dubte, però per a aquesta malla d’empleats municipals que vetllen per la naturalització de la ciutat l’ocorregut allà, per inesperat, ha sigut un examen sorpresa que els ha posat a prova els reflexos. Cal esmentar que han aprovat amb nota.

L’estany d’aquest parc és només un rectangle de ciment amb mig metre d’aigua. No hi ha canyars, nenúfars ni bucòlics racons empedrats com els que li agradava recrear a Rubió Tudurí als seus jardins. És d’una simplicitat gairebé avorrida, l’equivalent en estany de les places dures bohiguianes. L’únic element que trenca la geometria d’aquest fals llac són quatre escocells que sobresurten per sobre del nivell de l’aigua i en els quals hi ha plantada la mateixa quantitat d’arbres. La mare dels pollets va tenir prou amb un d’aquests minúsculs escocells per posar els ous i deixar que la vida s’obrís pas.

La qüestió és que la gestió dels parcs de la ciutat ja no és, com fa anys, una tasca exclusiva de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, de poda, plantació i neteja de males herbes. Ara és una feina coral en què participen biòlegs com Octavi Borruel, amb l’envejable missió de mantenir la biodiversitat als estanys naturalitzats de la ciutat, i també els tècnics de l’Oficina de Protecció d’Animals de Barcelona, que tenen una tasca que és, metafòricament, separar el blat del jull, o sigui, preservar la vida salvatge quan és compatible amb la vida urbana i, per contra, retirar i enviar a un lloc adequat els animals de granja (ànecs domèstics, conills, tortugues de Florida...) que encara hi ha qui deixa anar a les zones verdes urbanes quan a casa aquest animal, perquè ha crescut, ja molesta.

Aquesta feina coral ha sigut visible precisament en aquest estany del Baix Guinardó. Era urgent renovar la làmina d’aigua abans que creués el llindar de la putrefacció. Una vegada a l’any es porta a terme aquesta tasca, que en anys anteriors es feia sense presses. Es buidava la bassa, s’escombrava a fons, se’n revisava l’estat, es reparava si era necessari algun desperfecte i, al cap d’un parell de dies, s’omplia de nou amb aigua. La presència de la mare i els pollets va obligar a canviar el protocol. A finals de juny, en una coreografia que va tenir bastant entretingut més d’un veí, tot això es va executar en només un dia. La preocupació prèvia aviat es va dissipar. ¿Buscarien terroritzades les aus un lloc on amagar-se? Als ànecs tant els hi va fer tot aquell tragí. Sembla que fins i tot intentaven jugar amb el raig de la manguera.

Tot això seria una anècdota si no fos perquè aquesta sorprenent eclosió d’ous s’ha produït simultàniament en una indeterminada xifra de llocs més de Barcelona i dels municipis circumdants. Es requerirà una mica més de temps per avaluar què ha passat, però la constatació que aquest 2022 ha sigut ‘l’any de l’ànec’ sembla bastant inqüestionable. Val la pena ressenyar, perquè és oportuníssim, l’ocorregut al parc de Can Vidalet, a Esplugues, sobretot perquè durant anys va ser conegut popularment com «el parc dels ànecs». Aquest sobrenom li venia del que en realitat era un incivisme. Eren els anys en què als nens se’ls regalava com a mascota un pollet d’ànec domèstic, entranyables boles de ploma groga que, de grans, solen ser blancs. Quan creixien, acabaven a l’estany d’aquest parc, on el costum era, a més, portar-los pa per menjar.

Aquella insensatesa va tenir l’oportú punt final amb l’epidèmia mundial de grip aviària del 2003. Dels parcs urbans va ser eliminat l’ànec de granja, de manera que a Esplugues, com són les coses, al parc se li va continuar dient dels ànecs, però no n’hi havia. Fins aquest any. Sembla que com a mínim hi ha hagut dues posades d’ous en un estany, aquest sí, formidablement naturalitzat, d’aquells en els quals la flora i la fauna, en un perfecte equilibri, mantenen correctament oxigenada l’aigua.

Les causes d’aquesta aparent explosió demogràfica són, com s’ha dit en la primera línia, encara incertes. Tot i que amb l’augment de les temperatures a la Terra s’ha constatat que les migracions dels ànecs salvatges són més curtes, els exemplars de Barcelona se suposa que són sedentaris i que, per tant, malgrat que són capaços de recórrer llarguíssimes distàncies, la seva vida transcorre en un radi d’acció molt curt. Exploren i troben nous espais pròxims per niar, no són espantadissos i, arribat el moment, és molt probable que les femelles repeteixin parc a l’hora de covar si el record de l’última posada és satisfactori.

L’altra possible i poderosa raó per la qual aquest any han començat a ser part del paisatge urbà amb més força és que s’estan collint els fruits d’una estratègia impulsada a partir del 2008 i accentuada des del 2015 amb què es pretén naturalitzar la ciutat, deixar enrere l’etapa estrictament ornamental de la jardineria urbana i avançar, en el bon sentit, cap a una mena de Barcelona despentinada, en què s’ha posat fi, per exemple, a les podes radicals, tant d’arbres com d’arbustos i s’han pres mesures per afavorir la biodiversitat. Els ànecs, en aquest context, cal considerar-los un feliç bioindicador. Tot i que encara són poques, hi ha 83 espècies diferents d’aus que nien a la ciutat, en què sovint no es fixen els barcelonins, i això que, amb una vista entrenada, proporcionen moments dignes d’un documental de La 2.

¿En volen un bon exemple? Doncs són una delícia aquells minuts posteriors al reg de la gespa de les vies del tramvia de la ciutat. Amb la frescor de l’aigua, treuen el cap petit cucs entre els brins d’herba i això fa que els esplugabous de Barcelona (una altra espècie insòlita) s’hi aproximin perquè saben que és l’hora de la mossada.

Notícies relacionades

L’esplugabous, el nou colom de Barcelona

Les llúdries tornen al delta del Llobregat

També els ànecs poden ser objecte d’una pacient observació, un espectacle de la naturalesa que, com prudentment es va avisar el lector al principi, pot incomodar les ànimes de càntir. A aquesta conclusió va arribar de manera inesperada el 2003 el catedràtic de zoologia neerlandès Kees Moeliker, probablement l’especialista mundial més destacat en conductes (per dir-ho suaument) depravades dins del regne animal. La seva vida va canviar el dia en què un ànec de coll verd es va estavellar contra els vidres del Museu d’Història Natural de Rotterdam. Que després del patapam estigués buit de tota vida no va ser cap obstacle perquè l’ànec que el perseguia, i que en certa manera va ser el culpable de l’accident, copulés amb ell. La curiositat va portar Moeliker a descobrir que es tractava de dos mascles, colossal sorpresa que amb el temps va acabar convertint en un article científic sobre l’homosexualitat necròfila entre ànecs.

Allò era, és clar, un material d’incalculable valor per a la mofa en mans dels fundadors dels premis Ig Nobel. Va guanyar el del 2003, en la categoria de biologia, i, amb això, una popularitat planetària, tanta que des d’aleshores no deixa de rebre ressenyes de tot el món sobre comportaments aberrants. És així una autoritat en la matèria, fins al punt que la Universitat de Magúncia li ha acabat per concedir el títol d’honoris causa pel seu coneixement en aquest camp. «Si algun animal es porta malament al món, jo ho sabré», diu de broma en les seves espurnejants conferències. Si alguna cosa d’aquestes passa a Barcelona, no deixin de posar-se en contacte amb Moeliker.