Un parallamps celestial corona el MNAC

El parallamps més fenomenal de Barcelona ha passat pràcticament inadvertit des que el novembre passat, en un dia per precaució assolellat, va ser instal·lat a dalt de tot de la cúpula del Palau Nacional, llar del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), aquesta mena de Fort Knox barceloní que atresora pintures romàniques de Jesús, que de forma general se les anomena a totes pel mateix nom, Pantocràtor, però que, en rigor, la més cèlebre d’aquestes, la de l’absis de Sant Climent de Taüll, és, posats a ser puristes, un ‘Maiestas domini’, o sigui, Crist en Majestat. El parallamps és una obra d’Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968), com es veurà després, tota una Guadiana de la provocació, i consisteix simplement però meravellosament en una reproducció de la mà del fill de Déu, amb els dits índex i cor en senyal de benedicció, però amb totes les especificacions tècniques que beuen de les lliçons de Benjamin Franklin perquè, arribat el cas, tot fortuït llamp que caigui al cim de la cúpula del MNAC sigui domesticat i canalitzat fins a les entranyes de la Terra.

És allà des del novembre i, el que són les coses, a falta de presentació oficial, d’aquest s’ha sabut sobretot a través de la versió moderna de l’anomenat boca a orella, o sigui, el ‘whatsapp’. El terrat del Palau Nacional és de nou visitable després de les restriccions a les quals va obligar la pandèmia i el públic més observador ha reparat en una petita placa que informa sobre l’existència del parallamps. Només s’ha d’aixecar una mica la vista per veure-ho. La mà mira, com se suposa que litúrgicament correspon, exactament cap a l’Est cardinal, com ho haurien de fer també en teoria tots els absis del romànic pirinenc, però com que l’Edat Mitjana va ser un etapa més de fe que de ciència, moltes d’aquestes esglésies estan lleument tortes perquè no es tenia gaire clar el concepte de l’òrbita el·líptica de la Terra. El Sol no es desperta sempre pel mateix punt de l’horitzó. D’aquesta manera, explica Ortega en conversa al terrat sota uns innocents núvols que, ¡oh!, llàstima, no amenacen tempesta, gairebé podria deduir-se quin dia es van iniciar les obres de cada una d’aquestes construccions romàniques.

Només per recapitular per què el Palau Nacional té avui per barret una obra artística tan formidable, cal retrocedir primer fins al dia en què Lluís Alabern, director de museografia del MNAC i instigador d’algunes de les intervencions més atrevides d’aquest centre cultural (per exemple, obrir les portes que Francesc Torres pengés a l’interior de la Sala Oval, com una immensa creu invertida, una reproducció a escala real d’un caça Túpolev de la Guerra Civil), va convidar Ortega a presentar un projecte.

D’Alabern s’ha d’elogiar el seu coratge, perquè el currículum d’Ortega inclou antecedents memorables, dels que de vegades posen en un compromís qui l’avala. El més conegut d’ells és, per descomptat, el seu afany del 2004 de muntar a la Fundació Miró una oficina de recaptació de fons per finançar l’elaboració d’una figura de cera de mida natural de Yola Berrocal. Només s’acceptaven aportacions d’empreses, així que la cosa no va quallar, però temps després va portar a Arco un oli de la famosa televisiva com si fos la ‘maja’ despullada dels anys del ‘pelotazo’, i gairebé va aconseguir que Joan Carles I es fotografiés al costat de tots dos, del quadro i de la mateixa Yola, però el servei secret (o com s’anomeni a Espanya) ho va impedir en l’últim instant. Netflix té allà una trama que riu-te tu de ‘Tiger King’ i no ho sap.

En una altra ocasió, per enfocar una mica més la figura d’Ortega, va dedicar el capital que proporcionava La Caixa a artistes emergents a pagar-li un any de bona vida a la truja d’una granja porcina (veterinari sempre que fos necessari, pinso de la millor qualitat...) i tot el que va poder presentar va ser un certificat que així havia sigut. Tampoc és menyspreable l’ocasió en què en una fira celebrada a Lovaina va omplir els més de 1.000 metres cúbics d’una sala amb ozó purificat. El recinte era transitable, però un cartell convidava els visitants a meditar molt bé si obrien la porta, ja que la seva simple presència comportaria una pèrdua de puresa d’aquell ambient.

El parallamps és, per descomptat, una obra que juga en una altra divisió, una mica molt més brossià. D’entrada, és una peça de reduïdes dimensions. És clar. Així són els parallamps. A Ortega li agrada imaginar que des de l’exterior de l’edifici, els que passegen per Montjuïc intentaran endevinar la seva silueta igual que en ocasions hi ha qui busca a la façana de la Sagrada Família la figura del demoníac anarquista que porta una bomba Orsini a la mà esquerra. Però més enllà d’aquest divertiment, el que el sedueix és el relat de fons.

De lluny (quin formidable mirador és el MNAC)  es divisa la silueta de Collserola, amb el Tibidabo com al pic més alt, una cimera, segons l’opinió d’Ortega, secularitzada el 1992 per la torre de telecomunicacions de Norman Foster. Llavors, una obra civil es va apropiar de l’‘skyline’ de la ciutat i va jivaritzar la presència del temple expiatori del Tibidabo. L’‘skyline’ –prossegueix Ortega– s’està tornant a sacralitzar, en aquesta ocasió per la mida que ja està començant a arribar a la Sagrada Família. Una mica de tot això pretén parlar l’artista amb el seu parallamps, molt menut, d’acord, però amb una peanya, és a dir, la cúpula del Palau Nacional, sense gairebé rival si de mida es tracta.

Notícies relacionades

El més professional dels aficionats

Esplugues licita la demolició d’El Barco després de tres setmanes del desallotjament

La peanya o sigui, la coberta de la sala oval, no és, malgrat tot, una obra arquitectònica d’indiscutible valor estètic. La seva història és bastant coneguda. Per a aquell lloc hi havia un projecte previ de Josep Puig i Cadafalch, però el cop militar de Miguel Primo de Rivera va posar fi a la carrera política d’aquell arquitecte com a president de la Mancomunitat i, de retruc, el va descavalcar de projectes que requerien l’aval governamental, com va ser l’Exposició Internacional del 1929. El Palau Nacional, concebut per allotjar una mostra de l’art espanyol aquell any, va ser encarregat finalment a Eugenio Cendoya i Enric Catà, que van crear aquesta anacronia que emula en alguna de les seves parts l’estil xorigueresc de la catedral de Santiago de Compostel·la i en d’altres no se sap gaire bé què. Amb una mica de mala fe (que mai escassegi), es podria dir que el Palau Nacional era una prolongació d’una altra dels grans ganxos de públic de l’Expo del 1929, aquest control copiar, control enganxar que va ser el Poble Espanyol, i al qual el pas del temps li ha anat menys malament del que podria semblar.

El parallamps, en qualsevol cas, no rendeix homenatge a l’edifici, sinó a una de les obres més valuoses que conté, aquest Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll a qui, tot i que amb prou feines s’aprecia, l’acompanyen per darrere de les lletres d’alfa i omega un parell de llamps. Ara només queda esperar o, com diria Javier Krahe, en la seva encertada traducció de la lletra de ‘L’orage’, de George Brassens, «posar la màxima atenció en cirrus, cúmuls i estrats». És una cançó entranyable, la d’un home que viu una tòrrida relació amb la seva veïna, dona d’un venedor de parallamps, que s’absenta de casa en nits de tempesta, hores que la parella aprofita per donar curs a la seva passió. El menor núvol gris l’omple de plaer, diu en una estrofa. Més o menys, qui sap, com a tots els que han vist ja el celestial parallamps del MNAC.