Barcelona lluitadora: Petites roses de foc

Zoya, esportista d’alt rendiment

«Caus, però et tornes a aixecar»

Al migdia, Zoya Naumov, de 26 anys, està a punt de començar el seu entrenament. A Manresa, tan a prop de Barcelona, és una bona hora per córrer. Tot està molt tranquil i fa més calor que en altres moments del dia. Per a Zoya, atleta catalana d’arrels russes, entrenar significa desconnectar de l’entorn, centrar-se en si mateixa i explorar els seus límits: superar-los. Per això, fa alguns mesos va decidir apartar-se temporalment de la vida urbana, i buscar la tranquil·litat en l’entorn natural.

 «Competitivament, només em falta el gran objectiu de qualsevol esportista: els Jocs Olímpics. Durant molts anys he lluitat per això, però ara m’ho estic prenent d’una altra forma, ja que per a mi l’esport no només és guanyar i tenir èxit, sinó una cosa que em porta al coneixement de mi mateixa».

El 2018 li van diagnosticar mononucleosi, cosa que li va impedir competir. Des d’aleshores, la jove continua lluitant per la llibertat del seu cos. Per ella, el més important és seguir la intuïció i disfrutar del camí que ha escollit.

 «Caus, però d’una manera o una altra et tornes a aixecar –diu–. I ara estic corrent per una cosa més crucial: una carrera vital. Jo corro cap a la llibertat, cap a l’exploració del límit. Per a mi córrer és la consecució de la llibertat i de la meva màxima expressió».

Text: Rachele Sartirani

 

Mariona, científica a la recerca d’una beca digna

«Quan vaig tornar sabia que tornava a la precarietat»

Al migdia, Mariona Chicón, de 29 anys, doctora en Biologia Molecular, està estudiant teixits metastàtics a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL). Ho fa utilitzant la tècnica de PCR, tan popular aquests últims anys. La Mariona busca detectar si les mostres d’un tipus de càncer infantil minoritari expressen un gen en concret per poder desenvolupar un medicament eficaç. Un tractament que salvaria vides tot i que, opina, «l’Estat no inverteixi prou en la investigació»; la investigació per la qual dia rere dia lluita la Mariona i tants científics i científiques a Espanya.

Chicón, que ve d’estudiar el seu doctorat al Regne Unit, finalitza el seu contracte aquests dies. Porta mesos sencers a la recerca de beques per poder continuar treballant, tot i que algunes «no arriben ni per garantir sou a tot l’equip», relata.

Fa temps va tenir l’oportunitat de formar-se en un entorn on la inversió en investigació científica és molt més gran que en aquest país, però va tornar a la seva ciutat natal, Barcelona, per ser més a prop de la seva família. La Mariona recorda: «El dia que vaig decidir tornar sabia que tornaria a la precarietat».

Text: Nerea Cabello

L’Andrea, voluntària d’una llar per a animals

«La primera vegada que vaig entrar en un refugi vaig plorar»

Al migdia, si és dimecres, Andrea Martín, infermera d’Urgències de 28 anys, passeja els gossos de l’Associació APASAAC –ONG dedicada a promoure l’adopció d’animals–, com cada setmana. Fa dos anys que és voluntària en tres associacions de protecció animal.

«La primera vegada que vaig entrar en un refugi, vaig plorar», relata l’Andrea recordant l’estat d’aquells gossos. Culpa el sistema actual, en el qual els gossos són comprats en vivers on no s’ocupen del seu benestar, més tard són abandonats per les famílies que els adquireixen i acaben en refugis en els quals passen fred, calor i estrès en gàbies de dos metres quadrats.

L’ambient en el qual viuen els animals els torna agressius. «De vegades em fa por, però he de fer-ho», explica l’Andrea. És propietària de dos gossos: La Kalea, adoptada d’una família que no va poder fer-se càrrec d’ella, i el Max, rescatat als 8 anys d’un refugi on va arribar després d’haver sigut abandonat diverses vegades. Segons ella «els gossos de refugi són molt més agraïts».

Per l’Andrea, l’adopció de gossos és important tot i que sigui en un pis de Barcelona: «Sempre se’ls pot oferir una vida millor que al refugi». Ara que es viuen dates nadalenques, la voluntària recorda, demanant responsabilitat a qualsevol persona que vulgui adoptar: «Un gos és un animal amb sentiments, no una joguina de la qual et canses».

Text: Martha Jordan

La Carlota, opositora a judicatura

«De vegades em desmaio; diuen que és per l’estrès»

Al migdia, Carlota Alonso està sortint de la biblioteca de l’Hospital Clínic, on estudia amb les seves amigues, per fer una pausa. Des del 17 de setembre de 2020, aquesta jove de 23 anys graduada en Dret està fent oposicions a judicatura. La seva preparadora li va advertir que seria un camí ple de sacrificis, però ella està disposada a assumir-los. «El meu objectiu és ser fiscal», afirma.

La lluita de la Carlota va començar amb 17 anys, a batxillerat: «Mai he sigut bona estudiant. Els meus professors em deien que no em presentés a la selectivitat perquè suspendria». Però va aprovar. I no només això: es va matricular a la universitat i es va graduar en Dret.

La Carlota prepara les oposicions de dilluns a dissabte. «Intento estudiar vuit hores diàries», assegura. Tot i que de vegades constants migranyes i els desmais sobtats l’hi impedeixen. «Ha sigut al començar a fer oposicions quan he començat a patir aquests desmais. El meu metge em diu que és per l’estrès».

Cada dimecres té «cant». Així anomenen els opositors a una sessió oral en la qual han de recitar diversos temes aleatoris, cada un en 12 minuts i mig. «Recordo que el meu primer cant va anar bastant bé. No vaig complir amb els temps, però sí amb el contingut», explica orgullosa.

Notícies relacionades

La Barcelona lluitadora: la ciutat i les seves baralles vitals

L’estadi del club de Cornellà que ha comprat Leo Messi: aforament per a 1.500 persones i enganxat al camp de l’RCD Espanyol

La jove jurista pot dedicar-se plenament a la preparació de les oposicions gràcies als seus pares, que la mantenen econòmicament. Segons l’Oficina de Comunicació del Consell General del Poder Judicial, el 94,57% dels juristes opositors es troba en la mateixa situació.

Text: Samuel Miñarro