Sondejos municipals

Història del baròmetre municipal: el rei Maragall i el preu polític del Fòrum i la Diagonal

Les enquestes de l’ajuntament demostren el desencant creixent per la política, la davallada moral i de confiança en temps negres i la insuperable empremta de l’alcalde olímpic

Història del baròmetre municipal: el rei Maragall i el preu polític del Fòrum i la Diagonal
5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’Ajuntament de Barcelona presenta baròmetres municipals des del març de 1989. Són ja milers d’entrevistes que conformen una foto bastant fidedigna del moment però que també permeten comparar, establir vincles històrics i crear sucosos rànquings. Com el fet que Pasqual Maragall fos, el setembre de 1997, just abans de cedir el ceptre a Joan Clos per iniciar l’aventura catalana, l’alcalde més ben valorat de totes les enquestes fetes fins ara, amb una nota mitjana de 7,6. L’anàlisi de les respostes deixa clar que els governs forts generen més confiança, que els líders polítics despertaven abans molta més simpatia i que, en general, els barcelonins han anat ‘in crescendo’ en matèria de pessimisme, tot i que potser també ho hagi fet el seu nivell d’exigència.

Per partits polítics, en el cas dels líders del PSC arrasa Maragall, que fins i tot en la depressió que va seguir els Jocs del 92 mai va baixar del 6,3. El segueixen en puntuació Clos (un 7 el 1999), Jordi Hereu, Jaume Collboni i Jordi Martí, l’ara regidor dels comuns que va agafar el timó socialista després de l’adeu d’Hereu, que el juny del 2010, coincidint amb la consulta de la Diagonal, va veure com la seva nota queia des del 5 fins al 4,1, la pitjor valoració del partit en tota la història.

Constancia convergent

CiU ha sigut bastant més constant, amb un sostre de 6,5 aconseguit per Miquel Roca el 1996 i 1998. La pitjor nota, per a Joaquim Molins i Xavier Trias (un únic suspens en 15 anys), amb un 4,9. Pitjor ho porta Elsa Artadi, ara sota el paraigua de Junts, que encara no ha aconseguit arribar a l’aprovat que sí que va superar l’extinent d’alcalde i exconseller Joaquim Forn (5,5) el juny del 2019.

Esquerra va començar de ben avall amb Pilar Rahola, que el 1997 arrossegava un 3,7, per sota fins i tot del PP d’Enric Lacalle. Jordi Portabella va agafar les regnes de la llavors única formació independentista amb un 5,4 el 1999, i va tocar sostre el 2004 amb un 6,1. Sortir el 2007 del govern tripartit que completaven el PSC i ICV li va passar factura, amb una caiguda progressiva que els seus successors, Alfred Bosch i Ernest Maragall, van aconseguir revertir anys després. L’actual líder d’ERC, de fet, va aconseguir al juliol un meritori 5,5, la millor nota del mandat de tots els presidents de grup.

Mayol, millor que Colau

Barcelona en Comú, sempre sota el liderat d’Ada Colau, va començar molt amunt el juny del 2015 amb un 5,8, però des d’aleshores la cosa ha mantingut una tendència a la baixa fins al 4,2 del baròmetre presentat fa uns dies, la segona pitjor nota tinguda mai per un alcalde de la capital catalana, només superada pel 4,1 d’Hereu després de la peculiar consulta de la Diagonal, que tan bé va saber administrar l’oposició, primer imposant un referèndum (ERC) i després plantejant una opció C (CiU) que defensava no fer res i era una esmena al tramvia que encara avui s’utilitza com a argument polític. Curiosament, la ‘massa mare’ dels comuns, la ICV d’Imma Mayol i després de Ricard Gomà, fins i tot va aconseguir una millor nota que l’exportaveu de la PAH, amb un 6,1 el 2004, quan encara s’havia de celebrar el Fòrum de les Cultures, que a Clos li va costar passar d’un 6,3 a un 5,1, la pitjor caiguda de tota la sèrie històrica.

Si algú té curiositat, el líder més mal valorat d’aquests 30 anys ha sigut Alberto Fernández Díaz, amb un 2,4 el novembre del 2018. És el que té el vot polaritzat, però seus són molts dels acords aconseguits durant el mandat de Trias (2011-2015). Valls no és gaire lluny, amb un 2,5 obtingut el juny del 2021. I sobre el nivell de coneixement dels líders, les xifres denoten un creixent i gradual passotisme ciutadà (o empatia poc treballada per part dels polítics). Mentre el 2008, més del 85% dels entrevistats coneixien els candidats, ara només ERC i els comuns superen aquest percentatge.

Ciutat d’esquerres

Tot això ha passat en una ciutat que sempre s’ha considerat majoritàriament d’esquerres (l’únic alcalde de dretes va ser Trias, que de fet es considerava socialdemòcrata), amb un 44,3% dels enquestats que avui abracen aquesta ideologia, per un 4,3%, que es declaren de dretes. El sostre d’esquerres es va marcar el juny del 2019, coincidint amb les municipals que va guanyar ERC empatada a regidors amb Barcelona en Comú, que va mantenir l’alcaldia gràcies als vots de Manuel Valls. El més amunt a què han arribat les dretes des de 1989 s’ha d’anar a buscar al desembre d’aquell any, coincidint, curiosament, amb la caiguda del mur de Berlín, però també amb l’esprint per tenir-ho tot a punt de cara als Jocs de 1992. Quant a la ideologia, el percentatge d’apolítics va ser abundant, entre el 20% i el 30%, fins al 2003, curiosament l’any en què Maragall va ser investit president de la Generalitat. A partir de llavors es va reduir a la meitat, i des del 2014, amb el procés en mode efervescent, el percentatge de barcelonins que diuen que la política no els fa ni fred ni calor, ja és per sota el 10%.

Notícies relacionades

La valoració de la gestió municipal ha anat en paral·lel a les notes rebudes pels alcaldes. En el baròmetre presentat fa uns dies, eren gairebé la meitat els que consideren que és dolenta o molt dolenta, una plusmarca des de 1989, just quan Colau rep la pitjor puntuació. Va passar una cosa semblant el març del 2005 i el juny del 2010, moments en què, com ara, eren més els que ho veien tot malament que els que creien bo o molt bo el control de la ciutat. Curiosament, a partir del Fòrum l’optimisme ja mai va tornar al baròmetre i les dues línies, la del ‘molt bé’ i el ‘molt malament’, han estat des d’aleshores sempre a una distància molt curta.

En resum, els barcelonins ja no combreguen amb els seus líders com feien abans, no veuen clar el futur com sí que l’intuïen abans, no els agrada el maneig de la ciutat i de fet amb prou feines coneixen els 41 regidors. La bretxa entre societat i política. Però això no és (només) culpa de l’ajuntament.