‘Operació Niu de la Pegaso’

Barcelona desenfunda el fusell (literalment) contra la vespa asiàtica

El 2021 passarà a la història de l’entomologia barcelonina com l’any del ‘baby boom’ de la ‘Vespa velutina’ per a gran desgràcia, sobretot, de les impotents abelles

Barcelona desenfunda el fusell (literalment) contra la vespa asiàtica

Martí Petit

8
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Imagineu l’escena. Tres uniformats amb armilla groga acordonen una part del parc de la Pegaso amb cinta plàstica. De la tanca improvisada pengen un cartell . ‘Perill. No passeu. Vespes’. A dalt de tot d’un clàssic plàtan barceloní, gràcies al fet que ha perdut prou fulles, és possible veure un niu de vespes asiàtiques de la mida d’una pilota de bàsquet (el niu, no les vespes, aclariment necessari abans que s’escampi el pànic). Dirigeix l’expedició, literalment de caça, Jesús Jarque, biòleg i franctirador. Efectivament. L’equip ha deixat a terra, dos arbres més enllà, una nevera frigorífica portàtil i un maletí que per les seves dimensions bé podria contenir un teclat de pianista, però a l’obrir-lo. ¡Oh!, sorprèn tothom la visió d’un rifle. Amb la seva mira telescòpica i tot. La ‘Vespa velutina’, mal batejada al seu dia per la premsa com la ‘vespa assassina’, està colonitzant amb progressió geomètrica els carrers de Barcelona des que el 2018 va ser albirada per primera vegada en aquesta ciutat. Això ja és notícia, però ho és més encara, vist l’armament, l’estratègia que fa servir Barcelona en aquesta guerra contra l’invasor.

De la vespa asiàtica es parla intermitentment des del 2004. Va ser llavors quan se suposa que va arribar al sud de França, no se sap com, una reina, una notícia pèssima per a les abelles europees, que si no tenien prou problemes, només els faltava l’amenaça d’un enemic contra el qual no coneixen, pobres, cap tècnica de combat, com sí que han desenvolupat les seves cosines del llunyà orient. El cas és que la dinastia d’aquella primera reina no hi ha any que no conquisti noves terres.

Va arribar a Galícia el 2010. Aviat va adquirir la condició de plaga al País Basc. Els primers nius albirats a Catalunya, el 2013, eren a boscos gironins. Que algun dia s’atreviria amb Barcelona no era una qüestió de probabilitats. Era una certesa. El sorprenent, potser, ha sigut el ‘baby boom’ registrat aquest any en la ciutat, que un dia es desnona un niu a la Font d’en Fargues, un altre dia toca una intervenció idèntica a Arc de Triomf, poc després hi ha una colònia de diversos centenars de vespes al cimbori de la Catedral i, com va passar dimarts passat, algú a albirat una amenaçadora llar de vespes asiàtiques a la branca més alta d’un arbre de la Pegaso, al costat mateix del pop gegant de tobogans del parc, cosa que, per cert, li proporciona a la missió un ‘no-sé-què’ d’‘Starship Troopers’ o, millor encara, de Sigourney Weaver contra Alien a bord de la nau Nostromo.

A Galícia, els nius, quan és possible, s’ataquen amb foc. A França, diu Jarque, han arribat a fer servir explosius per contenir l’expansió. Les perxes són una altra opció bastant comuna. Els drons, com a opció, criden l’atenció. Tot això són foteses comparat amb el mètode utilitzat per Lokimica, l’empresa que l’Ajuntament de Barcelona, en vista del sorprenent mutis de la Generalitat, administració responsable de combatre les espècies invasores, ha contractat per contraatacar aquest ja inqüestionable problema. Bales d’insecticida congelat. Aquesta és la munició. Pim pam, mai més ben dit.

L’estratègia semblarà molt boja, però és econòmica (res de grues elevadores) i, sobretot, extraordinàriament eficaç. El secret rau a conèixer l’enemic. Les vespes asiàtiques, com altres espècies de la família dels vèspids, tenen un protocol clar en cas d’agressió. Una part de les obreres de la colònia surt del niu i busquen al voltant l’agressor. En el radi on rastregen no troben res, així que tornen i s’afegeixen al que ja ha començat a fer des d’un primer moment la resta de les seves companyes, envoltar el niu, fer un escut. És la seva perdició. No estan preparades per a la guerra química. Al cap de pocs minuts, cauen a plom algunes vespes. D’altres volen desorientades pel parc, com acabades de sortir d’un ‘after’. La majoria d’aquestes també moriran. No estem parlant d’una simple escaramussa d’humans contra vèspids. A l’interior d’un niu com aquell hi ha aproximadament unes 1.500 vespes, diu Jarque per experiència.

El rifle utilitzat, això ha que aclarir-lo, no és procedent d’una armeria. És un fusell de ‘paintball’ readaptat per a l’ocasió. La propulsió de les bales funciona amb aire comprimit, però això no li treu emoció als preparatius, a aquella estona en què Roddy Romero, encarregat de disparar avui, introdueix una a una les bales congelades al carregador corb, que li concedeix al rifle un aire d’assalt AK-47.

L’operació se salda en només mitja hora i amb precisió prussiana. Alguna de les bales no impacta al niu, però les que ho fan, la majoria, penetren fins al més profund de la seva superba arquitectura, un edifici d’una resistència admirable si es té en compte, com remarca Jarque, que no és més que paper maixé natural fabricat per les mateixes vespes.

L’operació, com hem dit, és un èxit, però aquesta és una batalla de final de temporada, més orientada a calmar als més aprensius que passegen pel parc que a contenir l’expansió de la plaga. Al novembre i al desembre les reines nascudes al niu, diverses desenes, ja l’han abandonat i han buscat refugi a altres llocs per passar l’hivern. No totes sobreviuran, però quan arribi la primavera, les supervivents, amb l’esperma que s’han emportat a la maleta, fundaran un nou niu, primer un petit, de la mida d’una pilota de tennis, i allà crearan la seva primera cort d’obreres, per construir més tard un segon niu, amb l’avantatge que a l’estiu la frondositat dels arbres serveix de camuflatge. És una tempesta perfecta.

El cas és que al niu desactivat al parc només quedaven vespes obreres, sense reina ni cap líder equivalent. A la seva manera, allò era una utopia llibertària i ja se sap com han acabat tots els intents humans de crear societats així, radicalment horitzontals, amb data de caducitat a la tapa. Les vespes del niu estaven condemnades. El que és problemàtic, a hores d’ara del cicle vital de les vespes, no és aquest niu, sinó els futurs.

Això ho subscriu amb totes les seves lletres el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Gerardo Caja, copilot d’un projecte amb un nom realment immillorable, UABee, que monitoritza la vida quotidiana de diverses bresques instal·lades al campus. Primer confirma que, efectivament, el 2021 ha sigut un any d’un ‘baby boom’ sorprenent i, des del punt de vista de les abelles, temible. La ‘Vespa velutina’ és, d’adulta, bàsicament vegana, però és una caçadora d’insectes ferotge, ja que són l’aliment de les larves. La seva presa predilecta semblen ser les abelles mel·líferes. Les capturen al vol i les esquarteren. Només els interessa el tòrax. El projecte UAbee permet fer algunes regles de tres inquietants. De mitjana, cada vespa mata unes 25 abelles al dia. Cada reina que sobreviu a l’hivern és capaç, en pocs mesos, de crear un niu amb gairebé 2.000 individus, dels quals diverses desenes seran futures noves reines. Si la pregunta següent és quantes reines potencials hi ha en un entorn, per exemple, com el campus de la UAB, la resposta angoixa. «Aquest any hem localitzat cinc nius a la universitat, però només als esquers que hem instal·lat a la zona hem atrapat unes 800 reines».

A curt termini, és a dir, de cara a la pròxima primavera, els insectes en general i les abelles molt en particular s’emportaran un gran disgust. La ‘Vespa velutina’ té uns quants depredadors a aquest costat d’Euràsia. Garses, mallerengues i falcons abellaires les mengen amb molt gust. El problema és que a Occident, a diferència del que passa a Orient, les abelles i aquestes vespes no han coevolucionat. La balança natural està desequilibrada. Les abelles asiàtiques han perfeccionat sofisticades tècniques de combat per defensar-se les agressions. La més curiosa consisteix a formar un núvol d’aletejos al voltant de la vespa. Així aconsegueixen pujar la temperatura un grau per sobre del que és capaç de suportar una vespa, 47 graus, que acaba morint.

Notícies relacionades

Alguns estudis suggereixen que les abelles europees que han arribat a Àsia, com l’‘Apis mellifera’, una espècie invasora allà, han après, de moment matusserament, a respondre igual en cas d’agressió. Però aquestes mateixes abelles, aquí, en el que és la seva llar, encara es comporten amb una beneïda mansuetud. Les vespes semblen tenir predilecció per les abelles que tornen al niu després d’anar de flor en flor, no queda clar si perquè van carregades de nèctar i el seu vol és més lent o directament perquè els agraden arrebossades en pol·len.

Si heu arribat fins aquest últim paràgraf sense mostrar símptomes d’entomofòbia, o sigui, por dels insectes, quedeu convocats per al pròxim episodi, segurament a la primavera, quan Roddy Romero i Jesús Jarque torni a desenfundar el rifle o, per si us sembla poc, per quan passi el que ja ha passat als Estats Units, l’arribada de la ‘Vespa mandarinia’, a la qual el nom de vespa li queda petit, així que se la coneix com la vespa asiàtica gegant. Uns quants exemplars són capaços de decapitar tota la població d’un rusc d’abelles en poques hores i, se suposa que per tranquil·litzar la població els entomòlegs diuen que les picades en humans rarament són mortals. Quin alleujament. Rarament.

Temes:

Abelles