HI HAVIA UNA VEGADA A...

Una altra història de Barcelona a través dels seus 73 barris

Una altra història de Barcelona a través dels seus 73 barris
  • EL PERIÓDICO acaba aquest diumenge un viatge a pas lent pels 73 barris de la ciutat que va començar el novembre del 2019.

  • Històries moltes vegades fora de focus, dels marges al mig, carregades de memòria i futur.

5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El novembre del 2020, fa just un any, la decisió, asseguraven els governants, estava presa. El setembre del 2021 els alumnes de l’escola Can Clos, pràcticament l’únic equipament d’aquesta barriada de classes populars a la falda de Montjuïc, començarien el nou curs al passeig de la Zona Franca, en l’estratègia municipal contra la segregació escolar. Les famílies d’aquesta escola orgullosament diversa es van organitzar, mobilitzar i, sobretot, reivindicar, fins que van aconseguir que el Consorci d’Educació fes marxa enrere. Lluita i un aclaparador sentit comú de les famílies que es resumien en aquesta afirmació de la portaveu de l’AMPA, Laura Martínez: «el problema no és la segregació escolar; el problema és que és fruit de la segregació social, econòmica i laboral que pateix històricament aquest territori; és aquí on haurien d’actuar; no tancant una escola que té una baixa matrícula, és veritat, però també un projecte educatiu que funciona».

Les famílies de Can Clos van aconseguir que el consorci rectifiqués i no tanqués l’escola


La història d’aquesta escola va centrar la 42è entrega de la sèrie ‘Hi havia una vegada al barri’, just un any després que comencés, a Can Peguera, el novembre del 2019. Dos anys, una noquejadora pandèmia i 73 barris –tots– després, aquest diari tanca aquest diumenge un passeig buscadament tranquil per la Barcelona fora de focus que ha pretès ser altaveu, però també memòria, i ha sigut testimoni (i notari) d’històries amb final feliç, com la de Can Clos, i moltes altres que no tant (o gens). Com la lluita per salvar l’illa de les Bugaderes, a Horta (la demolició de la qual va començar aquest estiu); o la lliurada al Coll per evitar també sense èxit, la demolició de l’edifici que va acollir la productora on va néixer el mític Cigronet valent i que els veïns que preservar i convertir en centre d’interpretació del còmic i la il·lustració.

Demolició de l’edificis de Balet i Blay malgrat la mobilització en contra del veïnat, aquest estiu.

/ MANU MITRU

Aquesta ruta també va explicar els últims dies al Putxet de l’Ateneu Divers, obligat a deixar el barri pel preu dels lloguers (i la falta de recolzament institucional); i va veure com al Camp del Grassot-Gràcia Nova abaixava de forma definitiva la persiana la Fundació Ludàlia, referent de l’oci normalitzat per a les persones amb discapacitat intel·lectual a la capital catalana, famosa perquè portava més d’una dècada organitzant les discoteques de diumenge al Luz de Gas. No van aconseguir superar l’impacte de la Covid, que va marcar de forma substancial i, de vegades, traumàtica aquest viatge.

El gran sotrac

La pandèmia va mostrar de la forma més descarnada la precarietat en què vivien centenars de veïns al Raval que subsistien de l’economia submergida vinculada en moltes ocasions al sector turístic, que es van quedar sense ingressos ni opció d’accedir a cap mena de subsidi d’un dia per l’altre. Un crac que va mostrar els peus de fang de la bèstia però també va fer sorgir potents xarxes de solidaritat a tots els barris. Del Clot a Sant Antoni. Solidaritat en forma de recollida i entrega d’aliments, productes d’higiene i medicaments, però també amb petits gestos i històries com la viscuda a l’Institut Escola Antaviana, a Roquetes, durant els mesos que el centre –com tots els del país– va estar tancat.

L’Esperança alimenta les gallines de l’Institut Escola Antaviana, a Roquetes, durant el confinament.

/ FERRAN NADEU

L’Institut Escola Antaviana, a Roquetes, és l’enveja de la ciutat pel seu terreny, animals –gallines i ànecs– i hort, que van sobreviure al llarg i trist confinament gràcies al treball voluntari de l’Esperança, la desinteressada veïna que va baixar cada dia a cuidar-los malgrat no tenir ni fills ni nets al centre, per una qüestió de veïnat.

La mobilització del Coll no va aconseguir parar la demolició de la casa natal d’‘El cigronet valent’

Aquest viatge pels barris de la ciutat ha intentant també oferir diferents mirades per embastar el relat més fidel de les Barcelones que moltes vegades queden als marges, no només geogràficament. Amb històries normalment oblidades per les presses i urgències informatives, com les de la comunitat gitana a Hostafrancs i les seves dones entossudides que els fills estudiïn. O com l’associació Los Botijas de Sant Martí, grup de migrants uruguaians que des de fa un lustre formen part de la junta de l’associació de veïns del barri perquè aquesta reculli totes les mirades, realitats i accents d’un barri divers. O la feina de la fundació Bayt Al-thaqafa amb els nois sense xarxa familiar ni papers que viuen al Pou de la Figuera, al Casc Antic.

Les guerreres del Bon Pastor, a la zona zero del barri el desembre del 2020.

/ JORDI OTIX

Escenes quotidianes i plenes de veritat com el cafè amb llet després de deixar els fills a l’escola d’un grup de mares joves del Bon Pastor. Un cafè amb què es troben, s’escolten –una cosa que sembla tan petita, però de vegades resulta tan difícil–, es cuiden i comparteixen preocupacions. Problemes que haurien de marcar l’agenda municipal en boca d’un grup de filles i netes del barri, organitzades de forma informal per recuperar la tribu que, al seu dia, va ser aquesta barriada de casetes baixes que porta anys en desconstrucció, sempre amb retard. Dones del Bon Pastor que viuen envoltades d’indústries i volen poder treballar i criar –el somni de la conciliació– i esperen trobar un espai on fer-se cangurs mútuament, com feien les seves mares. La pèrdua de les urgències nocturnes i el servei de ginecologia del CAP del barri era també el desembre passat –van ser protagonistes del 44è barri– un dels temes recurrents d’aquestes tertúlies, des de les quals també controlaven l’evolució dels reallotjaments dels últims veïns de les cases velles.

Memòries

Notícies relacionades

Un altre dels temes recurrents durant aquests dos anys de viatge ha sigut la memòria. De la detenció de Puig Antich a la Dreta de l’Eixample després de prendre en refresc al bar Funicular, recordada per la seva mestressa, Agustina Cardete, rere la barra des de 1950; a la història de les internes del Mental de Nou Barris, recordades per Mercedes Hidalgo Rebollo, treballadora que el 1987 va rescatar del terra del vell psiquiàtric de la Guineueta, en aquell moment desmantellat, carpetes i caixes oblidades, conservades a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Dones que continuen vivint, treballant i militant als barris i recullen el testimoni de qui van construir la ciutat anys enrere. De la Josepa Vilaret, ‘la Negreta’ del Gòtic, a l’Emília Llorca de la Barceloneta o l’Ángeles Rivas de Canyelles.