HI HAVIA UNA VEGADA AL BARRI...

Diagonal Mar: de les barraques del Camp de la Bota als pisos més cars de Barcelona

Diagonal Mar: de les barraques del Camp de la Bota als pisos més cars de Barcelona

Laura Guerrero

  • El mirador sobre la Torre de les Aigües del Besòs, construcció que l’any que ve celebrarà el seu 140è aniversari, regala una vista «a escala humana» de la ciutat des de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, un dels últims barris aixecats a la ciutat

3
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Una placa metàl·lica sobre la majestuosa torre recorda els treballadors víctimes de l’amiant. «La fàbrica de Macosa-Can Girona va existir al voltant d’aquesta Torre de les Aigües entre el 1857 i el 1994», diu el cartell. Al seu voltant i ocupant més de 117 mil metres quadrats, on van arribar a treballar fins a 2.900 persones en el seu moment de més esplendor, el 1970.  

Des de fa uns mesos, el gener d’aquest 2021, es va traslladar a aquesta singular torre cilíndrica la seu de l’Arxiu Històric del Poblenou, –«l’ONG de la memòria», com la defineix amb humor el seu president, l’apassionat Jordi Fossas Bonjoch–, els qui donen vida a l’espai, no només vetllant per conservar el record del seu passat, sinó també omplint-lo de present. En una de les seves sales –anomenada Espai Huertas Claveria– treballen (de manera voluntària) la mestra de periodistes Maria Favà, una de les ànimes de l’arxiu, i el guia de luxe Fossas Bonjoch.

Pujar a dalt de la bonica torre que l’any que ve complirà 140 anys en companyia de Fossas Bonjoch és un privilegi accessible. Des de l’arxiu ofereixen visites guiades tots els dissabtes a les 12.30 i, des d’aquesta setmana, també a les set de la tarda, en el que bategen com a visites nocturnes (amb cita prèvia, consulteu-ne la pàgina web). Un dels seus afanys és que els veïns del Front Marítim del Poblenou i Diagonal Mar coneguin la història recent del seu barri, un dels més joves de la ciutat, aixecat després del desmantellament de les barraques del Camp de la Bota i de la Macosa-Can Girona, que va ser una de les metal·lúrgies més importants d’Espanya i va adquirir la torre després de la fallida de la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona Ladera Derecha del Besòs.

«En aquest edifici [Diagonal Mar] que coneixem vulgarment com a Sarajevo, perquè pel seu disseny sembla que estigui bombardejat, viuen molts jugadors de l’Espanyol. És una de les zones més cares de la ciutat i està aixecada sobre el que era el Camp de la Bota, un barri de barraques, tot i que la majoria dels veïns no ho saben», assenyala Fossas Bonjoch des del privilegiat mirador de dalt de tot de la torre, de 63 metres d’altura i que ofereix un particular ‘skyline’ de la ciutat «a escala humana». «Si hi ha gent a la piscina, els pots saludar», assenyala el guia. Un dels objectius de l’arxiu –ara instal·lat en aquest extrem del gran Poblenou– és trencar amb aquesta amnèsia.

«Això és una fàbrica, no un monument»

 «Això és una fàbrica, no un monument», remarca, destacant la bellesa del totxo i la volta catalana el president de l’arxiu, que n’explica cada detall amb passió. L’home explica que la història de la torre és la història d’un fracàs, ja que l’empresa que la va aixecar va funcionar només 10 anys, fins que l’ajuntament va escriure un text devastador en què assegurava que les seves aigües no servien ni per regar. Diuen que l’empresari que va invertir tots els diners que tenia, Javier Camps, es va tirar de dalt de la torre després del seu fracàs. Episodi que no acaba d’estar documentat –en aquells anys els suïcidis es tapaven encara més que ara–, però del qual Fossas Bonjoch està convençut. Un fracàs molt relatiu, continua, ja que «si no fos per la seva aposta no seríem ara aquí».

Notícies relacionades

En cada un dels replans, una petita indicació explica les escales que el visitant porta pujades i els metres d’altura: 232 escales, 46 metres; 256 escales, 51 metres...   

Durant l’ascens, l’arxiver va fent parades necessàries per agafar aire i molt, molt profitoses per aprendre sobre la història de la torre, el barri, la ciutat i fins i tot la societat. Històries i preguntes com: «¿Saps per què normalment les ciutats, quan feien caure les fàbriques, deixaven les xemeneies?». La resposta benintencionada és dir que per patrimoni, per descomptat. La lliçó d’aquest militant de la memòria del seu barri és que és, com gairebé sempre, per una qüestió econòmica: fer caure una xemeneia és car i el terreny que s’allibera és mínim. Interessa més tirar les naus, que surt més barat i allibera molt més terreny per construir.