Homenatge a la censura, patrona de la lectura

Comissariada per l’historiador Albert Domènech, l’exposició, per buscar una data, posa el punt de partida del relat en l’abolició de la Inquisició a Espanya, una data incerta, perquè després del primer decret de supressió de 1808 aquella malaltissa institució va renéixer un parell de vegades més fins a 1834 sempre al crit de «¡Visca les cadenes!» per part dels retrògrads de sempre, i té el punt final en l’actualitat més recent, o sigui, avui, perquè, honestament, en ocasions sembla com si la ‘llei Fraga’ de censura prèvia de 1966, que va donar pas a l’autocensura, encara estigués vigent.

Tantes són les perles que ha aconseguit reunir Domènech, de vegades gràcies a indispensables col·leccionistes com Albert Roqué, que bé es podria dir que l’exposició és gairebé una joieria més del passeig de Gràcia. ¡Quins tresors! Vet aquí, per començar, un iridescent exemple. Pot semblar en una primera mirada una broma de Max Aub, una cosa portada a l’extrem de l’absurd, però és absolutament real. És una octavilla de 1940. Les autoritats donen un consell, gairebé una ordre, als usuaris del servei de Correus. Demanen senzillament que les cartes s’enviïn obertes. ¿La raó? «Facilitar la tasca de la censura».

Aquesta és una primera reflexió a què convida la tasca de recopilació i investigació portada a terme per Domènech. La censura, des del punt de vista del censor, no es considera una cosa innoble. Al contrari. És, sembla, motiu d’orgull. La finalitat, vetllar per la moral col·lectiva, és d’un valor incalculable. És fins i tot, des d’aquesta perspectiva, un ofici de gran sacrifici personal, perquè a la recerca del censurable obliga a transitar per llocs de gran brutícia espiritual i sortir indemne d’aquest calvari. Bé, almenys aquesta és la teoria. A les portes de la Catedral de Barcelona (sigui això escrit a tall d’il·lustració) hi ha un empleat amb la comesa de mesurar a ull si les visitants que volen entrar al temple mostren més cuixa i escot dels cristianament acceptables, i seria digne d’estudi saber quin efecte a curt, mitjà i llarg termini té aquesta professió sobre la libido del treballador.

Entre 1844 i el 1851 (en un altre exemple brillant de l’exposició que remarca aquest orgull de ser censor) es va publicar a Espanya una revista de tirada mensual directament titulada ‘La censura’. Amb gran profusió de detalls, s’hi deixava constància de quins fragments de quins llibres era millor allunyar-se per la seva perniciositat. La seva lectura convidava a deixar volar la imaginació, és clar. És més, la Inquisició ja havia sigut abolida en aquelles dates, però llavors, i durant diverses dècades més, va perviure l’anomenat ‘Index Librorum Prohibitorum’, aquest infern de publicacions inadequades a ulls de l’Església del qual tot propietari d’una impremta havia de tenir un exemplar per saber quins llibres tenia prohibit treure a la venda.

A la seva manera, aquell índex era la millor crítica literària possible del que segur que seria un supervendes. N’hi ha prou amb censurar un llibre per incentivar la seva lectura. És per això que l’‘homenatge’ que la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern ha decidit fer a la censura sigui, pràcticament, com posar-li un altar al seu sant patró.

‘Llibres lliures?, censura i prohibicions a la impremta catalana contemporània’ (aquest és el títol de l’exposició) és una mirada de gran amplitud espectogràfica, res estrany per poc que se’n conegui l’autor, Domènech, que l’octubre del 2020 ja va proporcionar una bona mostra del seu ofici com a investigador d’allò bibliogràfic quan va anunciar que havia resolt per fi el misteri de l’autoria de les cèlebres caricatures de la col·lecció ‘Los Borbones en pelota’, un material, per descomptat, al seu dia també censurat. Va acreditar que la mà que s’ocultava rere aquell traç era ni més ni menys que la d’Apel·les Mestres. Amb idèntica dedicació ha recopilat ara una constel·lació de peces vinculades d’una o una altra manera a la censura i, el que és millor, convida, sense pretendre-ho, a donar la raó a William Empson (1906-1984), poeta, lector insaciable i martell implacable del cristianisme, que en una ocasió va concloure, vista l’animadversió eclesiàstica a qualsevol impuls que ve de sèrie amb la naturalesa humana, que «fa 2.000 anys que els cristians adoren el diable».

D’una jerarquia com la cristiana, que el 1456, en una decisió d’escala astronòmica, va ser capaç d’excomunicar al cometa Halley, què se’n pot esperar a escala humana. En aquest sentit, l’exposició és rica en detalls, amb llibres grollerament mutilats (‘L’armonia del Parnàs’, del rector de Vallfogona, es va publicar el 1703 amb els fragments més pujats de to totalment en blanc), cartelleria cinematogràfica dels anys dels anys 50 en què Rita Hayworth va ser beatament vestida perquè el seu escot paraula d’honor resultava ofensiu i, posats a fer, fins i tot cromos infantils censurats, no per la seva violència, això mai, sinó per la lleugeresa d’algunes peces de vestir.

És una història àmpliament coneguda l’escàndol que va comportar al món anglosaxó la publicació de ‘L’amant de Lady Chatterley’, del D. H. Lawrence, escrita el 1928, prohibida al Regne Unit fins a 1960 i que als Estats Units entrava de contraban. Allà, en una democràcia assentada, va anar a la presó Samuel Roth simplement per ser el distribuïdor d’aquella obra. Aquell cas cèlebre ve al cas perquè a Espanya, amb la seva convulsa història, aquest contraban de literatura prohibida ha sigut una constant, fins al punt que posa en un pedestal els qui, com els llibreters de segona mà, van desafiar la norma. En això l’exposició també és excel·lent.

Les obres prohibides destinades al lector espanyol es publicaven a l’estranger. Així de fàcil i, alhora, també així de difícil, ja que després calia eludir els controls duaners i, sobretot, consumar una venda discreta a les llibreries sense aixecar sospites, no només de l’autoritat, sinó fins i tot d’aquestes lligues ciutadanes contra la blasfèmia i la pornografia i a favor de la recta moral que es constituïen sense més ni més, de vegades amb prohoms de cognoms il·lustres entre les seves files. No donaven l’abast. ‘Diez años en la vida de una muger ó memorias de la señorita Anaïs...», per exemple, es va imprimir el 1838 a París amb sicalíptiques làmines il·lustrades que feien d’aquella obra menor un llibre molt buscat.

El 1907 va arribar de contraban ‘La dona’, versió catalanitzada d’una obra fora de lloc atribuïda a Espronceda, en què el més graciós era l’afany d’ocultar fins i tot els tallers d’impressió, tot i que fos a l’estranger. En aquest cas, la impremta era La Espermática i el pròleg del llibre anava a càrrec d’un tal doctor Sam Alsa, un joc de paraules que potser el censor, si era castellanoparlant, trigava a descobrir i que quan ho feia era humiliant. ‘Doctor Se Me Empina’, vindria a ser en una traducció lliure al castellà.

La censura, com bé remarca Domènech a l’excel·lent catàleg que acompanya a l’exposició, no només ha sigut fins a la data d’arrel religiosa. N’hi ha hagut política, per descomptat, i en el cas de Catalunya, també idiomàtica. D’aquest últim gènere els antecedents són molts, però cap de tan representatiu com el que va protagonitzar Dionisio Ridruejo, cap de propaganda de la Falange durant la Guerra Civil i, abans del trànsit ideològic que va fer a posicions molt més moderades quan era més gran, un feixista indiscutible, tant que se li atribueixen fins i tot un parell de versos del ‘Cara al sol’. Amb la caiguda de Barcelona el gener de 1939, va fer imprimir uns fullets perquè la ciutadania abracés sense por el franquisme, però, ¡ai!, els va publicar en català. Van ser immediatament retirats de la circulació, però Domènech n’ha localitzat un parell. Impagable.

La censura, per reprendre el fil del primer paràgraf, es mereix un ‘homenatge’ pels moments tan desopilatius que ha ofert, que avui causen riure, però llavors, angoixa. Cada vegada que la revista ‘Iberia’, entre 1915 i 1919, era represa per les il·lustracions de la seva portada, la resposta de la redacció era deixar en blanc aquest espai amb una única llegenda: «Censura militar». El súmmum va arribar després, quan les autoritats també van censurar aquestes portades.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

La septuagenària fira del llibre de Barcelona (felicitats, per cert, per l’aniversari) sempre mereix una visita. Amb aquesta exposició, més encara, ni que sigui per estar cara a cara amb una primera edició de ‘La piraña divina’, aquesta iconoclasta historieta gràfica que en 1975 Nazario va imprimir i va grapar de nit a la Facultat d’Enginyeria amb una ‘vietnamita i que, segons es miri, ha fet per la literatura ‘underground’ més de l’imaginat. Aquella publicació va córrer de mà en mà fins que algun exemplar va caure en mans de la policia i, per ordre d’algun alt cap, la recerca i captura de l’autor es va convertir en una prioritat. Com a les pel·lícules, Nazario es va refugiar un temps al Marroc a l’espera que la situació es calmés.

L’exposició és, per descomptat, molt més extensa que aquesta crònica, i més encara el catàleg, del qual, malgrat tot, només se n’imprimiran uns 150 exemplars. Els del gremi no voldran veure’l algun dia a la venda com a article d’ocasió. Aconseguir-ne un exemplar val la pena. Per als qui no l’aconsegueixin, vet aquí la versió digital. És una perla.