La problemàtica de la vivenda

La cara B dels desnonaments: (mal)viure en una pensió

La cara B dels desnonaments: (mal)viure en una pensió
  • En quatre anys s’han triplicat les persones, inclosos nens i adolescents, que viuen en pensions pagades per l’Ajuntament de Barcelona perquè han perdut la seva vivenda

  • Els treballadors dels serveis socials insisteixen que aquestes solucions afecten negativament el desenvolupament físic, mental i acadèmic dels menors

7
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

És l’hora de dinar a l’habitació d’una pensió dels afores de Barcelona. Una família reescalfa un pollastre arrebossat amb patates fregides en un microones. La llar està formada per una mare, les seves dues filles (una d’elles adolescent) i el seu net de tres anyets. Viuen en menys de 10 metres quadrats, amb dos llits i un armari. «Fa que estem així quatre mesos, però hi ha persones que fa més d’un any», afirma l’àvia, que a més, té problemes d’esquena. Com ells, cada mes prop de 2.000 persones viuen en pensions de Barcelona pagades per l’ajuntament. «És millor que ser al carrer o en una barraca», afirmen molts resignats. Els treballadors socials lamenten haver-los de donar aquesta solució. El consistori admet que no és la resposta digna que necessiten els seus veïns més vulnerables, especialment els nens, però atribueix el problema a l’escàs parc de vivenda social, competència de la Generalitat. Mentrestant, des de fa dos anys diverses filials del Grup Barceló facturen desenes de milions d’euros buscant sostres per als més vulnerables.

Un petit armari que resulta insuficient. Dos llits de matrimoni on dormen, i viuen, una àvia, dues filles i un net. Una tauleta de nit amb menjar emmagatzemat, una petita nevera plena, un parell de cadires i el seu equipatge minuciosament ordenat per terra. «La roba d’hivern ens la guarden els serveis socials, esperem que no faci falta». Això és tot el que hi cap, i el que no, a la vivenda temporal i d’urgència on va poder entrar EL PERIÓDICO als afores de Barcelona. El bany és al passadís comú, i no hi ha cuina. «És la segona pensió on som, abans ens van enviar a una altra però estava tot brut i feia una olor molt desagradable. La mampara del bany estava trencada i el llit tenia unes taques fastigoses», afirma l’àvia. La família demana anonimat, volen explicar la situació en què viuen, però estan terroritzats que, per denunciar-ho, el consistori els faci fora.

Estan així des que els van desnonar d’un pis de 400 euros al mes. Van deixar de pagar perquè es van acabar les feines i els estalvis. «El nen amb prou feines és conscient. La que ho passa pitjor és la nena... té 15 anys», diu l’àvia. «Al setembre torna a l’institut... vol tenir la seva habitació, una taula i un ordinador per fer deures... L’únic que fa és preguntar-me ¿Quan ens n’anem?», afirma. Mengen en un restaurant pròxim, on recolliran el menjar i el sopar amb un tiquet. «Pasta, arrebossat, fregits... i poc més». Aquest és el menú. «Saludable poc, però almenys podem menjar».

Al barri Gòtic, poc abans de les 11 del matí, José Luis Sosa surt escaldat amb una maleta de la pensió Sant Domènec. El rebedor és preciós, però el seu interior no tant. «El sostre em queia a sobre, estava ple d’escarbats, el ventilador no es podia encendre de la porqueria que hi havia i el menjar... no es podia empassar», relata l’home, de 64 anys, que al novembre va començar a viure als carrers de Barcelona per impagament del lloguer del seu pis a la Barceloneta. L’acompanya una treballadora social, que acredita que el José Luis no pot viure entre tanta brutícia. «No és el perfil, ell és malalt crònic», diu. I el trasllada fins a una altra pensió en el Raval on té dutxa compartida i una petita habitació individual ben arreglada.

Amb escarbats

El José Luis va néixer a l’Uruguai però fa més de 30 anys que viu a la capital catalana. La seva última ocupació, a què es va dedicar més de 10 anys, era netejant els vidres del CAP Manso. Un dia es va desmaiar, i va acabar al Clínic. Tenia els pulmons inundats d’aigua i una malaltia crònica que el va obligar a deixar de treballar. Arran d’això, va cobrar una pensió fins que el seu permís de residència va caducar. «I alhora, al pis em van pujar el lloguer a 970 euros... així que vaig deixar de pagar i em van desnonar», explica l’home. Des de novembre del 2020 ha estat vivint, i dormint, al parc de la Ciutadella o als bancs pròxims a l’Hospital del Mar. Allà una nit de juny uns joves li van encendre uns quants petards a crits de ‘mata’l’. «No li desitjo ser al carrer a ningú. Intento no recordar-ho però és inevitable», explica. «¿Que potser no mereixem viure?», insisteix.

També hi ha l’Alfonso, un octogenari a qui la vida en l’asfalt li ha robat les ganes de viure, ni de comptar. O el Christian, un jove cambrer de 35 a qui la pandèmia el va deixar sense res i ara torna a la feina, però segueix a la pensió perquè el que cobra no li dona per a gaire. O l’Antonio, un diabètic de 67 anys que va deixar de viure a l’aparcament de l’aeroport al març, quan van haver de tallar-li quatre dits del peu i va contraure glaucoma. «Vaig al bar aquest a recollir el menjar, ¿però et penses que et donen verdura al vapor, sense sal? Segur que empitjoro», diu.

El Mohamed, reposa en una habitació amb dues lliteres i tres homes més i, a pocs metres, viu una nena de quatre anys amb la seva mare en un petit llit de matrimoni. «He estat deu anys vivint en una nau de l’avinguda Meridiana», diu. O la Rosa, una madrilenya que comparteix llit amb el seu fill amb discapacitat i major d’edat. O Nzane Elias, un noi marroquí que, al caure de la pastera, va patir un ictus per ofegament i amb prou feines pot caminar. Tots a les seves habitacions minúscules. «La veritat és que tothom que és aquí està esperant... per anar a un lloc millor», resumeix l’Antonio.

Les seqüeles: obesitat i mala salut mental

Com ells, cada mes 1.810 persones de mitjana viuen en pensions finançades per l’Ajuntament de Barcelona segons les dades del 2020. És gairebé el triple, si es compara amb els 698 del 2017. «És decebedor haver-los de traslladar a pensions, sobretot per a les famílies amb nens: mengen en males condicions, menjar reescalfat i poc saludable, no tenen habitació pròpia, han de viure amb els seus pares, no tenen espai per fer els deures i sense internet... i el pitjor és que s’allunyen del seu barri, dels seus amics o la seva escola. Durant el Mobile els envien fins i tot a ciutats de la corona metropolitana com Sabadell», explica una educadora social del Raval que demana anonimat. «Estem veient problemes d’obesitat, i sobretot de mala salut mental», diu. Són molts els treballadors socials que reneguen d’aquesta solució, fins i tot s’han arribat a manifestar a l’Ajuntament, aixecats pels sindicats CCOO, UGT i CGT.

Les pensions les utilitzen els serveis socials quan hi ha un desnonament, però també els professionals que atenen persones ‘sensesostre’, víctimes de violència masclista i els seus fills o refugiats i migrants que es troben sense res. I la pensió, en realitat, és pràcticament l’única solució que poden oferir. «No ens agrada, però és la resposta més efectiva i pràctica que tenim per evitar que les famílies es quedin al carrer. N’hi hauria d’haver prou amb quatre dies, però com que la Generalitat no fa vivenda social hi ha famílies que han estat més d’un any en aquestes condicions», afirma la regidora de Drets Socials de Barcelona, Laura Pérez.

24 milions d’euros el 2020

Notícies relacionades

Els diners que inverteix Barcelona en aquesta qüestió són importants. El 2017 eren 6,7 milions d’euros. El 2020 en van ser 23,9. Quatre vegades més. «Pel confinament, vam haver de pagar més serveis. Per exemple el menjar, ja que els menjadors socials estaven tancats», diu Pérez. «¿No seria millor, amb aquest dineral, ajudar-los a pagar un pis, o ni que fos una habitació compartida en un lloc que fos més o menys seu?», es pregunten molts treballadors socials a Barcelona. Pérez respon que no és possible, que ja els agradaria, però que segons la llei catalana dels serveis socials els municipis només poden donar ajudes puntuals una o dues vegades per al pagament de lloguer.

¿I qui s’emporta aquests diners? El 2017 era l’empresa turística Snow Travel la que va guanyar el contracte públic per encarregar-se de buscar allotjaments per als vulnerables. El juliol de 2018 va ser Avoris Retail Division i BCD Travel, les dues filials del Grup Barceló. Ells paguen les pensions i s’emporten una comissió per serveis extra, com el menjar o la bugaderia, del 10%. Alguns treballadors sospiten que aquestes empreses estan fent negoci amb els més vulnerables. Però el consistori ho nega, i assumeix que les empreses turístiques són les que poden oferir allotjaments d’una forma més ràpida en casos d’aquesta urgència. No obstant, Pérez reconeix que hi ha coses que no van bé. «Sabem que hi ha pensions que estan en males condicions, i al pròxim contracte, que hem de licitar aquest any, inclourem inspeccions i multes si és necessari», diu Pérez.