Medi ambient

Alerta màxima a Collserola, un polvorí en plena sequera

L’absència de pluja, la meitat que la registrada en els últims 25 anys, manté el parc natural en una situació molt delicada.

Alerta màxima a Collserola, un polvorí en plena sequera

Manu Mitru

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Jordi Piera es recorda plorant d’impotència davant l’avenç de les flames en el pendent nord de Collserola. Era l’11 d’agost de 1994, en un any d’incendis nefastos a Catalunya. Setmanes enrere havien cremat prop de 50.000 hectàrees al Bages i al Berguedà, en un estiu en què van arribar a declarar-se 60 focs, 12 d’ells de grans dimensions. Entre els de menor volum hi havia el que va afectar el pulmó metropolità, que en aquells 12 mesos va perdre un total de 254 hectàrees. Al de l’11 d’agost es van perdre 150 hectàrees que van tardar molt a ser aturades perquè la majoria d’efectius eren al Montseny i a la Selva, on dos incendis s’havien unit arrasant unes altres 9.000 hectàrees. Records tristos, els d’aquest guarda forestal, el més veterà del parc natural barceloní. Imatges que li venen a la memòria a l’observar el precari estat dels pins, secs per sota de la copa, verds en l’altura; senyal inequívoc de sequera. «Estem en alerta màxima», diu.

El Jordi es presta per fer un volt per comprovar com està la muntanya. Des del coll de la Vinyassa, al costat de Vallvidrera, s’endinsa en una pista que porta cap al Turó d’en Cors, a mig camí entre la torre de Collserola i Sant Pere Màrtir, on hi ha una altra torre de comunicacions –vermella i blanca, en aquest cas, i instal·lada els anys 70– que queda a sobre de la plaça de Mireia, a l’extrem més occidental de la carretera de les Aigües. Atura el vehicle i camina cap al pendent de Barcelona. «Estem en un dels anys més secs de les últimes dècades, sens dubte. Des de gener s’han cremat 16 hectàrees, més que la suma dels últims 10 anys. Fixa’t en la vegetació, gairebé no ha pogut créixer, i això crea una capa molt perillosa i combustible».

Brots verds

S’atura al costat d’un pi blanc i assenyala les branques que queden a la part inferior, d’un color marró de poca vida. Estan així, explica, perquè l’arbre, com qualsevol altre ésser viu, està intentant sobreviure davant una situació de falta continuada d’aigua. L’energia que aconsegueix captar la concentra a la part superior, que manté el verd gràcies als nous brots que tira endavant malgrat les circumstàncies i a expenses de les seves parts més velles. La pluja recollida tant a l’observatori Fabra com al centre d’informació del parc natural de Collserola demostra l’abast de la tragèdia. A la segona estació, entre l’1 de gener i el 30 de juny es van recollir 131,8 litres per metre quadrat, quan la mitjana des de 1997, a 30 de juny, és de 261,1. És a dir, la meitat. La d’aquest any és la segona xifra més baixa dels últims 25 anys, només superada per l’estadística del 2005. Si es compara amb el 2020, any en el que va passar el temporal Glòria i a l’abril va ploure com si no hi hagués un demà, la cosa és molt més sagnant: van ser 529 litres per metre quadrats, 3,5 vegades més que en aquests sis primers mesos del 2021.

El passeig amb el Jordi es va realitzar el dijous 8 de juliol. Un avís d’incendi a la cimentera Molins va estar a punt d’alterar els plans. Però no, era una falsa alarma. L’endemà, no obstant, a la carretera de Sarrià a Vallvidrera sí que es va registrar un foc que va obligar a mobilitzar nou dotacions de Bombers de Barcelona. Un nou ensurt per a Collserola.

Aquí al pulmó de la capital catalana, i deixant de banda el de 1994, les flames solen avançar poc «perquè les Administracions estan atentes i actuen amb rapidesa quan salta l’advertència». És a dir, els efectius arriben amb celeritat. No és el que va passar aquell 11 d’agost, perquè els apagafocs estaven repartits per altres punts de la geografia catalana. El primer camió a arribar la zona afectada, recorda el Jordi, va venir des de Manresa. Tal era la sensació de menysteniment, que els responsables del parc van haver de llogar un helicòpter per ensenyar-li al cap de zona de bombers que s’estaven cremant cases i era necessari intervenir en l’assumpte. Efectivament: tal com recull la memòria de gestió de 1994, sis vivendes van quedar destruïdes.

La situació de Collserola i la proximitat dels equips d’intervenció permeten descartar, tot i que mai se sap, que pugui produir-se un gran incendi en aquestes més de 8.000 hectàrees de parc natural, en el qual hi ha implicats nou municipis, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona i, des de 2011, la Generalitat. El que sí que abunda en aquesta serra és la repetició de focs en una mateixa zona. La vessant de la capital catalana, assenyala el guarda forestal, és la que més incendis registra amb diferència, sobretot als districtes d’Horta-Guinardó i Nou Barris. La majoria d’ells són imputables a l’acció de l’home. En molts casos es tracta de persones sense llar, com va succeir a Sant Pere Màrtir a finals d’abril amb un home que escalfava cafè i es va despistar. No ajuda que els recursos no donin per mantenir el bosc en les millors condicions. A molts racons de Cerdanyola, per exemple, els efectes del Glòria, amb arbres caiguts i llocs de molt difícil accés, són encara molt visibles. No passa tant al vessant barceloní. Al Turó d’En Cors, per citar un cas, s’acaba de realitzar una intensa tasca de neteja forestal.

Notícies relacionades

Canvi climàtic

Aquest veterà treballador del parc explica que aquest estiu estan «especialment en alerta». «Fixa’t en aquella vegetació, totalment seca, això cremaria a gran velocitat, i amb el vent segur que saltaria a l’altre costat amb facilitat». Diu que els incendis són ara més virulents que abans, més grans. Que anys enrere era més complicat que creixessin i ara agafen força amb més agilitat. Comparteix l’opinió que els fenòmens meteorològics són cada vegada més poderosos, i per tant, més imprevisibles i perillosos. És, de fet, unes de les moltes advertències que llancen els estudiosos del canvi climàtic. El Jordi reclama més «cultura d’entendre el foc com un fenomen natural». «Cal tenir-li molt respecte, però no por. Cal saber conviure amb ell, entendre’l, saber què vol fer i interpretar-lo».