barcelonejant

Cada dia mor un plàtan a Barcelona

Anna de la Gran Bretanya del regne vegetal urbà, l’arbre icònic de la ciutat retrocedeix sense que per això es vessin més llàgrimes que les que causen els seus fruits irritants

Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Cada vegada que un ciclista es frega els ulls i maleeix el pol·len dels arbres mor un plàtan a Barcelona. Si a més creu que és al·lèrgic a aquesta espècie vegetal, en moren dos. Fals el primer i fals el segon. Ni és pol·len ni és al·lèrgia. El que sí que és cert és que en els últims 20 anys ha mort cada dia com a mínim un ‘Platanus x hispanica’ en aquesta ciutat, gairebé 13.600 des del cens que es va portar a terme el 2000. Com el plàtan és, se suposa, un arbre icònic de Barcelona, de tant en tant toca revisitar aquesta espècie, per exemple per saber més sobre la seva frustrant vida sexual, i una bona ocasió per fer-ho és just ara que als semàfors en vermell els ciclistes, una altra espècie urbana, aquesta en expansió, es freguen els ulls i maleeixen.

Els motoristes podran dir l’obvi, que què els han de dir a ells, que des de fa anys pateixen d’allò més en aquestes dates. Alguns, no obstant, tenen la sort circular amb visera, que protegeix bastant. Els vianants tampoc són immunes a aquesta molèstia episòdica, però a la velocitat a què es mouen els brins que entren als ulls o al coll, fins i tot amb mascareta, són estadísticament molts menys. Aquests dies anar en bici sota l’ombra dels plàtans és, per als nous en això del pedal, una novetat desagradable, per no dir directament un desfici.

Llei de Murphy, capítol mobilitat

Una de les cèlebres lleis de Murphy, capítol mecànica quotidiana, constata que el primer bitxo que s’estavella contra el parabrisa del cotxe després de sortir del túnel de rentat ho fa sempre a l’altura dels ulls. Una precisió idèntica sembla tenir el borrissol dels aquenis del plàtan, ja que això és, pel que sembla, la causa del problema. Per als poc posats en la lletra petita de la botànica, això requereix algunes precisions.

Primer: Els plàtans són, segons es miri, hermafrodites. Cada exemplar té flors masculines, una mica més tristes de color i minúscules, i femenines, vermelles i, tot i que a escales molt petites, més grans. Hi ha, doncs, pol·len, de mitjans de març a mitjans d’abril, però no és al·lergogen. La seva presència passa inadvertida. És el pol·len d’altres espècies amb molta millor fama i més apreciades en la cultura popular, com les oliveres, el que pot portar més d’un a visitar el metge. El plàtan, mai.

La molèstia la causa el fruit de l’arbre, que es forma a la primavera i penja de les branques fins a l’any següent. És llavors quan passa el detestable. El vent l’esmicola. És la manera en què aquesta espècie està programada per reproduir-se i, és clar, vet aquí el xocant, que els plàtans de Barcelona, o almenys els de la Rambla i l’Eixample, fa més de 150 anys que intenten tenir descendència amb la mateixa mala fortuna que Anna de la Gran Bretanya, primera reina de la Gran Bretanya, meravellosament retratada a ‘La favorita’, que va tenir 19 fills i només va sobreviure un més enllà dels dos anys d’edat. Així ho confirma Joan Guitart, responsable municipal dels arbres de Barcelona. És una cosa desconcertant per poc que s’hi pensi. Pot ser que amb la sort d’un euromilió hagi aconseguit disseminar el seu adn algun plàtan solitari de Nou Barris que hagi crescut al costat d’una àrea forestal. La resta són tots la reina Anna.

El pecat original

No creixen i es reprodueixen i, com és sabut, des de fa anys no es planten plàtans a Barcelona per esmenar l’error que va suposar al seu dia apostar per un paisatge monocord, pel risc que un exemplar malalt contagiés els altres i, també, perquè amb el temps es va descobrir que un ciutat com Barcelona, per l’amplada dels carrers i per l’altura que l’alcalde Porcioles va regalar a molts edificis, és un entorn hostil.

En l’any 2000, en unes aclaridores xifres que posa sobre la taula Guitart, el 39,4% dels 150.128 arbres que hi havia a carrers i places (fora de l’estadística parcs i Collserola, queda clar) eren plàtans. Actualment en són el 22,2%. Aquesta pèrdua de pes percentual es deu principalment al fet que ha crescut el verd urbà fins als 204.102 arbres, en xifres d’aquesta mateixa setmana, però també perquè, com hem dit al principi, com les fades, mor un plàtan cada vegada que algú, com diria James Matthew Barrie per boca de Peter Pan, hi deixa de creure.

Notícies relacionades

No aplaudeixin per ressuscitar-los. Forma part d’un pla. L’Ajuntament de Barcelona té com a objectiu final que representin el 15% de la massa vegetal de la ciutat. Quan s’arribarà a aquesta xifra encara és bastant incert. Aquests últims dos anys la mortalitat s’ha moderat. Des de juny del 2019 han mort (en accidents de trànsit, sacrificats per moribunds o com a conseqüència de reformes urbanístiques) un total de 626 ‘Platanus x hispanica’, amb la qual cosa l’un per dia no ha sigut una llei inapel·lable, però és a prop d’això.

Queden drets a Barcelona, diu Guitart, 45.664 plàtans. Detestats i alhora estimats. Qui sap, si poguessin parlar, ja que estem, potser dirien, com Peter Pan, allò de què «morir serà una gran aventura». Podria ser el seu lema. Sí senyor.

Temes:

Barcelonejant