Quan el plàtan ja no és sensacional

La culpa és del ‘software’ dels ‘Platanus x hispanica’, el celebèrrim plàtan de Barcelona. Si l’arrel descobreix amb pànic que escasseja l’aigua, s’activa un protocol d’emergència. L’ordre, que se suposa que es prendrà allà on aquest arbre tingui la CPU i el disc dur, és clara i immisericordiosa: s’han de sacrificar fulles, tantes com a les quals no se’ls pugui satisfer la set. Total, que cada any, en ocasions ja per aquestes mateixes dates (toquem fusta, mai tan oportú), els plàtans, just quan més es desitja la seva ombra, encatifen les voreres de Barcelona amb una capa de fulles mortes. El matrimoni entre Orson Welles i Rita Hayworth va ser una mica així. Aquella glamurosa relació entre aquesta espècie vegetal i aquesta ciutat meravellosament delineada per Ildefons Cerdà, que semblava que seria eterna, va camí del divorci. “Els homes se’n van a dormir amb Gilda i es desperten amb mi”, va dir en una ocasió Hayworth per condensar la seva catastròfica vida sentimental. És cert. Barcelona creia que els plàtans eren una altra cosa quan se’n va enamorar i mira’ls ara, tan traïdors.

Fa 20 anys es va realitzar el més exhaustiu estudi realitzat fins a la data sobre els plàtans de la ciutat, una mica tard, sens dubte, ja que els primers van ser plantats durant la segona meitat del segle XIX. El cas és que es va fer i les conclusions van oferir no poques sorpreses. Llavors, aquesta espècie era clarament la dominant. Dels 150.128 arbres llavors censats a la ciutat, 59.241 eren plàtans, un de cada tres. No tots, però, gaudien de la mateixa salut. Els més sans miraven a l’est, qui sap si amb nostàlgia, perquè la de Barcelona és una espècie híbrida, meitat ‘Platanus orientalis’. Els més queixosos eren els de l’Eixample, per diverses raons, no principalment pel trànsit i la contaminació, com d’entrada cabria suposar, sinó perquè aquest és un districte més calorós que d’altres i perquè al plàtan li agrada despuntar per sobre dels edificis. Vaja, que durant l’època de les ‘remuntes’ de Porcioles molts d’ells es van quedar entre sorpresos i acoquinats. El més gran dels seus mals, no obstant, era un altre, un error de càlcul de quan van ser plantats.

Els plàtans van ser triats com a espècie dominant de la ciutat pel seu veloç creixement i per la gegantina ombra que eren capaços proporcionar. En condicions òptimes, la seva copa arriba a un diàmetre de 30 metres, o sigui, 15 de radi des de l’eix central del tronc. Les voreres de l’Eixample no superen els set metres. Els comptes no quadren. Durant dècades, a més, els plàtans van ser sotmesos a terribles campanyes de poda que els deixaven comJohnny, el que va agafar el fusell. Allò els va fer molt vulnerables a contreure malalties. La ciutat ja no era com l’hi havien promès. No només pel porciolisme, sinó també per altres detalls que de vegades s’obliden. Quan es van plantar els primers exemplars, això era ‘can Fanga’, un fangar quan plovia. Als plàtans els agrada el mateix que els porcs, el fang. L’aigua arribava generosament a les arrels. Les llambordes de la primera Barcelona no van ser mala solució. A més d’aquell aire ‘très parisien’ que li donaven a molts carrers, permetien una notable filtració d’aigua. Amb l’arribada de l’asfalt, els plàtans van passar a dependre de l’escocell, un didalet per satisfer la set.

Aquell estudi de 1998 va ser un punt d’inflexió. Es va decidir, excepte en circumstàncies molt concretes, no reposar amb nous ‘Platanus x hispanica’ els exemplars que morissin, i menys encara fer-los un lloc en els programes d’ampliació de l’arbratge de la ciutat, que de mitjana empadrona cada any 1.500 arbres nous. Les xifres canten. A data d’avui (calentones com el pa), hi ha a Barcelona 46.290 plàtans sobre un cens total d’arbres de 204.102. En una ciutat cada vegada més verda, els plàtans són menys. Es diu aviat, però en dues dècades, gairebé 13.000 d’ells han sentit com l’acer de la toconadora abraçava el seu tronc.

Ser plàtan, es podria concloure, ja no és ‘cool’. En la seva defensa, que no és fàcil, surt el cap de gestió de l’arbratge de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Guitart. Justa la fusta: “Al plàtan se l’està criminalitzant”, diu. És com el Javier Melero d’aquest judici ciutadà a què se sotmet al pobre plàtan. “L’arbre de ciutat perfecte no existeix”, afegeix. Ni tan sols ho és el principal substitut del plàtan, el lledoner, per molt amic que sigui dels escombriaires, ja que es digna a desprendre’s de les fulles quan toca, de cop, de manera que no s’ha de passar una vegada i una altra a arreglar el carrer.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Segons Guitart, el plàtan expia en el relat coral dels barcelonins pecats que no són seus, com que sense la seva presència les al·lèrgies serien moltes menys. Fals. El pol·len del plàtan no és especialment agressiu. Més ho és el de les oliveres, que algunes n’hi ha a la ciutat, però que com que cauen més simpàtics ningú les mira malament. És més, el problema és que en el plàtans es confon el pol·len amb aquest borrissol dels fruits, que mèdicament no es considera una al·lèrgia. També en aquesta qüestió, el problema és l’asfalt. Als parcs, és a dir, quan els plàtans no creixen encotillats en un escocell, aquests residus vegetals s’entremesclen amb la terra i no queden a compte del vent.

A mitjà termini, la meta municipal és que cap espècie vegetal de la ciutat representi més del 15% del total. Per assolir aquest objectiu, els plàtans han de retrocedir encara set passos, ja que avui són el 22,7% de l’arbratge, però, amb tot, pel seu caràcter icònic, sempre tindran reservat un espai als carrers on la seva silueta forma part del paisatge històric, com la Rambla o el Quadrat d’Or. La resta, ¡ai!, sempre amb l’escorça tremolosa, per si veuen passar la toconadora, com la Parca, passar. Quan la periodista Barbara Leaming es va proposar escriure la biografia de Rita Hayworth, va entrevistarOrson Welles. Li va explicar que, segons l’actriu, de tots els matrimonis de la seva vida, el que la va enllaçar amb ell va ser el més feliç de tots. Welles, conscient de com d’insana va ser aquella relació, va respondre: “Si allò va ser felicitat, imagini com va ser la resta”. Leaming, esglaiada, va utilitzar la frase com a títol del seu llibre. Qui sap si alguna vegada els plàtans van ser realment feliços a Barcelona.