Barcelona perd els fogons de Senyor Parellada

Parellada torna a les cuines on gairebé literalment va néixer, les de la Fonda Europa de Granollers. Des d’aquestes va fer el salt a aquella Barcelona de principis dels anys dels 80 tan desorientada culinàriament, en la qual el que era modern era banyar els guisats amb crema de llet, com si això els fes més francesos. L’obertura de Senyor Parellada va ser, a escala local, l’inici d’una nova era, gairebé una revolució. No tanca víctima dels lloguers, com tants altres difunts comercials de la ciutat, sinó que el seu comiat està vinculat al desfici de la pandèmia. Una pèssima notícia, sí, però també un símptoma que aquesta ja no era la ciutat on va conèixer els seus anys de gran fama.

Amb el tancament, el carrer de l’Argenteria serà molt menys divertit, insípid, molt més com qualsevol altre, en el pitjor dels casos, un ‘fast food’, cosa que, queda clar, no és precisament un elogi. El 1986, Argenteria es va quedar sense la pionera sala Zeleste, que després de 13 anys al Born, llavors un barri enfonsat en una profundíssima depressió, es va mudar al Poblenou. Senyor Parellada, que llavors tenia només tres anys de vida, va agafar el relleu, quina responsabilitat, com a senya d’identitat d’un dels carrers més peculiars de Barcelona, que neix en un infern com és la Via Laietana i acaba en un cel tan lluminós com Santa Maria del Mar. A Argenteria ja no s’hi podia anar des del 1983 a ballar o a concerts inoblidables, d’acord, però sí a menjar una renovada cuina catalana a preus sempre mesurats. Els plats eren tan populars que, en alguns casos, fins i tot tenien nom i cognoms. Així va passar amb els ‘macarrons de l’advocat Solé’, batejats en honor de Josep Solé Barberà, militant del PSUC amb mil aventures a la seva motxilla (va ser condemnat a mort pel franquisme, però es va salvar de l’execució), advocat defensor en el procés de Burgos, ponent de l’Estatut, diputat al Congrés durant dues legislatures i, el que ve al cas, entusiasta d’aquesta recepta de macarrons, espinacs, beixamel i cansalada viada que sempre va tenir un lloc a la carta.

Sense Senyor Parellada, el carrer d’Argenteria corre el perill de patir la mateixa amputació que fa uns anys va patir el de Cardenal Casañas quan es va quedar sense la llibreria Documenta o el passeig de Gràcia quan va tancar Vinçon. Diuen, i de vegades sembla veritat, que els amos dels gossos se semblen a les seves mascotes. Barcelona se sembla cada vegada més als seus turistes, cosa que dona peu a recordar unes molt ben salpebrades reflexions que un dia va posar sobre la taula Ramon Parellada, tot i que, això sí, sense que ningú li fes cas.

Un ‘Josep Pla’ amb morter

Va passar quan es va obrir l’aixeta dels apartaments turístics a la ciutat i algú va descobrir que no hi havia manera de tancar-la, amb les conseqüències per tots conegudes. A Parellada li van demanar que opinés. No era un simple restaurador. De jove, havia entaulat una estreta complicitat amb Josep Pla, que potser per osmosi li va traspassar la seva mirada analítica de la realitat. De gran va convertir Senyor Parellada en una autèntica fonda, on no només era possible menjar, sinó també pernoctar. Amb aquest currículum, que no és poc, va posar una proposta sobre la taula de les autoritats de la ciutat. Va dir que si es pretenien repartir equitativament els guanys que Barcelona fos una destinació turística tan desitjada internacionalment, el natural seria posar fre als apartaments turístics, a l’hora de la veritat acumulats en poques mans, i apostar per un model al més pròxim possible al ‘bed and breakfast’ anglès, que qualsevol que hagi viatjat a Londres ha pogut conèixer, en què qui lloga l’habitació cuina al matí els ous amb bacó de l’esmorzar perquè, és clar, a més viu al mateix pis o casa. Hotels al marge, un minifundisme turístic repartiria veritablement la riquesa. El contrari, per dir-ho clar, consisteix a convertir Barcelona en una granja de corbs. És el que ha passat. No li van fer cas, així que la ciutat abans de la pandèmia ja caminava torta. És en aquest sentit que es pot afirmar que Senyor Parellada era la demostració tangible que una altra Barcelona era possible. Ja no.

Si les estovalles poguessin parlar...

A falta d’informació, la incògnita és saber què obrirà en el futur al número 37 del carrer de l’Argenteria. L’ocorregut amb l’antiga Documenta i amb Vinçon no és un bon presagi. Pot passar qualsevol cosa, entre altres raons perquè el restaurant era i és arquitectònicament una meravella. Va néixer primer només a la planta baixa, però vist l’èxit, aviat va condicionar el pis principal, que a través d’un pati amb baranes oferia vistes sobre les taules del pis inferior. Molt estrany era no arribar fins a la taula assignada sense parar abans un parell o tres d’ocasions a saludar algun conegut si un era artista, sindicalista, bisbe, polític, advocat, escriptor o, simplement, habitual de la casa. En les sobretaules d’aquella fonda es va gestar, com diu Parellada, bona part de la Barcelona dels anys 80 i 90, ja que Senyor Parellada va néixer gairebé alhora que els primers ajuntaments democràtics o que la política autonòmica catalana, és a dir, que tot estava per fer i què millor que decidir-ho sobre unes estovalles.

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Després va arribar la següent ampliació, la de les habitacions per dormir. Aquesta part de l’establiment es va anomenar Banys Orientals. La tradició local explica que al segle XIX hi havia allà mateix una fonda on era possible comprar els bitllets per al viatge transatlàntic a Amèrica, sopar, dormir i, l’endemà, embarcar rumb a una nova vida. Difícil serà que la nova etapa de l’immoble estigui a l’altura de les anteriors.

Ramon Parellada, el que dèiem, torna a Granollers, a la Fonda Europa. Com ell mateix ha explicat en alguna ocasió, en el seu arbre genealògic el precedeixen 13 generacions de fondistes. «No és boig el que a casa torna», diu com a comiat en conversa telefònica. Els haikus del món rural català són formidables per a ocasions com aquesta. Se’n va, però a només 26 quilòmetres de distància, mitja hora de viatge que val la pena pels canelons de la casa, el xai amb 12 cabeces d’all i, de postres, el sorbet d’Anís del Mono. Per aconsellar alguna cosa.