llibertat d’aerosol

Franco ha mort

Els murals de la jornada reivindicativa de les Tres Ximeneies es desperten tacats per una maldestra mà anònima

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Quatre dies ha sobreviscut el segon mural que Roc Blackblock ha pintat al parc de les Tres Xemeneies en menys d’un mes. El primer, un Joan Carles I a qui en diversos textos que l’acompanyaven i assenyalaven s’acusava d’assassí d’elefants i coses pitjors, va ser vist i no vist. Algun càrrec polític de l’Ajuntament de Barcelona que s’amaga rere l’assumpció de responsabilitat que ha fet en públic el regidor Albert Batlle va ordenar que l’esborressin. Diumenge passat, al mateix lloc i en un festival a favor de la llibertat d’expressió, Roc Blackblock va repetir, corregit i augmentat, aquell mural, aquesta vegada amb imatges hiperrealistes dels tres últims caps d’Estat que ha tingut Espanya: Franco, Joan Carles I i Felip VI. Ha sobreviscut quatre dies. La mort ha sigut per causes naturals. No hi ha polèmica. Hi ha aquí una gran lliçó.

Cal recordar primer la filosofia de Murs Lliures Wallspot per entendre el que ha passat. Barcelona és aquesta raresa europea on hi ha diverses desenes de parets on els muralistes o grafiters (a molts no els agrada aquest segon nom) poden treballar les seves obres sota el paraigua d’un permís municipal que s’obté sense gairebé tràmits. La primera vegada que es va voler portar a terme aquest experiment, fa anys, l’ajuntament, llavors socialista, va proposar que els artistes presentessin primer un esbós del seu projecte. Que graciosos que són de vegades els aspirants a censors. El pla va quedar aparcat fins que, amb Xavier Trias com a alcalde, va renéixer en el format inicialment previst.

Tots contents. Els artistes podien lluir la seva obra al carrer, però sempre exposats que al cap d’unes hores, dies i rarament setmanes un altre voldria utilitzar aquesta mateixa paret. Queda sempre, és clar, el registre de l’exposat a les xarxes socials. Per a molts artistes, no s’ho ha d’ocultar, allò sol ser un trampolí per escalar professionalment de la seva bona mà amb l’aerosol.

Roc Blackblock ha assumit amb esportivitat els fets. Les seves tres figures s’han despertat tacades. Les seves i, de fet, la pràctica totalitat dels murals que es van pintar diumenge a les Tres Ximeneies. El mínim denominador comú de tots els que van ser allà era no fer cas d’aquella frase que s’atribueix a Franco, que se suposa que la va dir a un dels seus ministres acabat d’incorporar al Govern. «Faci com jo i no es fiqui en política». La jornada va ser, com va voler titular diumenge una referencial periodista espanyola, un diumenge de «llibertat d’aerosol».

De la mà que ha portat a terme aquesta acció es pot afirmar, com a mínim, que no és l’extremitat d’un artista. Hi havia l’opció de fer un nou mural o, amb enginy i bon ofici, aprofitar la base existent i donar-hi un nou enfocament. Res d’això ha passat. «La vida dels murals que fem és una loteria –diu Roc Blackblock–, però el que ha passat aquesta vegada és desconcertant. Queda curt.

Notícies relacionades

Diumenge va ser sens dubte la principal estrella. Habituat a treballar a soles, envoltat de curiosos va fer pràcticament un tutorial en viu sobre quina és la seva tècnica. La seva capacitat de treure d’un aerosol en poques hores un retrat tan reconeixible, sense cap caricatura, és als antípodes de la d’Antonio López, que va dedicar 20 anys, que es diu aviat, a completar la seva obra sobre la família reial espanyola, però mereix ser igualment aplaudida.

Quatre dies ha sobreviscut l’obra al carrer. Des de Murs Lliures es reconeix que ha sigut una mort per causes naturals. No creuen que hi hagi gaire més que afegir. ¿Per a què? Són ara molt més coneguts que fa un mes. Podrien subscriure, sobretot Roc Blackblock, a qui no pocs cafres han amenaçat per internet, els versos de Goethe. «Borden amb força, voldrien els gossos de la pastura per sempre acompanyar-nos, però els seus estridents lladrucs només són senyal que cavalquem».

Temes:

Grafitis