Els últims de les vivendes de La Escocesa

La mobilització coincideix amb la cita de la dona en els serveis socials del Poblenou per intentar trobar una solució. Després d’una hora de reunió, la dona baixa igual que va pujar, potser pitjor. «L’únic que m’ofereixen és que em busqui un pis jo, i que ells m’ajudaran a pagar-lo, però ja he anat a veure 15 apartaments i amb una sola nòmina petita i sense aval ningú em lloga res», es desfoga desesperada. «No vull que em regalin res, només demano un pis social que pugui arribar a pagar», afegeix impotent. «No només no ens ofereixen res, sinó que ni tan sols han parat les obres que ens estan torturant. És inhumà que ens tinguin així. Som persones», assenyala la jove, víctima de violència masclista, així que prefereix no donar el seu nom.

La situació a les vivendes va empitjorar radicalment quan van començar les obres al solar del costat, al cor del 22@ fa un any. La dona explica que quan excaven la casa tremola. «És un risc seguir allà, però no tinc on anar. Vam demanar a l’ajuntament que les parés mentre quedin veïns, però ni això», prossegueix la dona, que treballa de nit en un sociosanitari, on guanya mil euros, nòmina insuficient per optar sola a un pis de renda lliure. «Jo no soc aquí per gust», repeteix la dona, que no té cap altra xarxa més enllà dels joves d’Ens Plantem. «Em van operar d’un genoll, va sortir malament, i ningú va assumir responsabilitats. M’hauria de tornar a operar, però no puc permetre’m agafar una altra vegada la baixa i perdre la feina», relata al carrer. És el mateix que li acaba d’explicar a la treballadora social, qui li insisteix que no pot oferir-li res més que l’ajuda al lloguer (d’un pis que no té). La dona, que també està pendent que li donin cita al SARA –el servei específic per a dones maltractades– va arribar a La Escocesa fa tres anys després de perdre una feina i per la falta d’alternatives, com la resta de veïns de l’espai encara ocupat. «Al principi, quan ens van dir que havíem de marxar perquè això queia, des de l’ajuntament es van comprometre que ens reallotjarien a tots en apartaments turístics buits –afegeix cansada–, però al final a les persones que no tenim fills no ens reallotgen».

Ninots als balcons

Una altra de les persones que encara viu a La Escocesa –on han posat ninots als balcons perquè ningú s’oblidi de la seva presència– és el Radouan, un home de 33 anys que en fa tres que viu aquí. La solució que li ofereixen és la mateixa que la de la seva encara veïna. Que es busqui alguna cosa i l’ajudaran a pagar-ho. «Ens fan fora de la que és casa nostra, no paren les obres que ens l’estan destrossant i ens diuen que ens busquem la vida nosaltres», resumeix la situació l’home, que, com la seva veïna, remarca que ja li agradaria trobar alguna cosa, però que sense feina estable és impossible. El jove d’origen marroquí va arribar a Barcelona amb 17 anys i des d’aleshores ha treballat de gairebé tot, sobretot en la restauració, sector que actualment està com està.

Durant la concentració a la porta dels serveis socials del Poblenou, la Carlota, hiperactiva activista veïnal i social, aprofita per fitxar el Radouan i un altre amic per col·laborar en la Xarxa d’Aliments del Poblenou, proposta que els joves accepten encantats.

Notícies relacionades

El mercat d’habitacions de lloguer creix un 50% en un any

L’oferta de pisos de lloguer cau en picat a BCN en els últims mesos

Des d’Ens Plantem adverteixen que es continuaran mobilitzant fins que tothom sigui reallotjat en una vivenda digna. Tots entenen que ja no es pot viure allà, però ningú que l’ajuntament deixi persones al carrer en plena pandèmia.

Fonts municipals responen que «han treballat intensament per trobar una solució a les unitats familiars i de convivència que residien a La Escocesa, estudiant cas per cas i buscant solucions segons les circumstàncies de cada nucli». Totes les famílies amb menors ja han sigut reallotjades i hi ha sis adults més als quals sí que s’ha trobat una solució pendent de reallotjament. Sobre els altres 10, el consistori s’enroca a respondre que «no han acceptat l’acompanyament que se’ls oferia» i que segueixen amb la mà estesa.