Encants, el mercat de Dorian Gray

El que dèiem. Barcelona és Dorian Gray. Hi ha ciutats que envelleixen com les grans actrius, Jane Fonda o Sophia Loren, per esmentar-ne dos, en què si hi ha quiròfan és amb bona mà. Barcelona, per posar cara a aquesta introducció, seria més aviat Melanie Griffith i, si fos home, Mickey Rourke, ¡ai!, un milfulls de cirurgies arquitectòniques en què, en aquest afany per opinió jovial, acaba per semblar una altra persona. Bohigas, en la seva aportació al llibre, és immisericordiós en aquesta matèria, queda dit.

El llibre hauria sigut impossible, i hauria sigut una llàstima, sense la feliç ocurrència que Vargas va tenir quan l’any 2005 va ser contractat per documentar la construcció de la Torre Agbar. Des de dalt d’aquell guèiser vidrat era impossible no reparar en els vells Encants, un mercat en aparença descurat, però perfecte per a la seva funció, el lloc en què no seria estrany trobar-se el Tintín comprant una rèplica de l’‘Unicorn’. Va començar a fotografiar aquell ‘marché aux puces’ barceloní sense saber encara que Fermín Vázquez, coautor de la Torre Agbar mà a mà amb Jean Nouvel, seria ben aviat el responsable de la construcció del nou mercat dels Encants. Quan Vázquez va rebre l’encàrrec, va demanar a Vargas que convertís aquesta mirada ‘voyeur’ en un projecte a més escala. Va ser per això que la seva càmera va estar present en l’adeu del vell mercat, va retratar el recinte ja buit en una col·lecció de fotografies realment molt poètiques i va assistir al naixement i primers passos dels nous Encants.

De la importància que hi hagi una constància clara i ordenada d’aquesta transició a la nova seu dona fe March en la seva aportació al llibre. Els Encants, diu aquest autor de cròniques impagables sobre Barcelona, són un cas sense comparació a Europa, un mercat de vell que, tot i que de forma itinerant, acumula 750 anys d’història ininterrompuda a la seva esquena. França, és cert, té una molt coneguda i prestigiosa tradició de compra i venda d’objectes vells i antics, ‘les brocanteurs’, però ho és en mercats ambulants de posar i treure, en ruta nòmada per les petites i grans ciutats del país. El que passa a Barcelona és diferent. És un mercat fix i tan ancià, explica March, que fins i tot el seu nom té arrels en el llatí, ‘in quantum’, que a través de l’occità va derivar en un ‘en quant’ vens aquesta peça.

Va estar al segle XIII als voltants del que avui és la plaça de Sant Jaume, després a la plaça Nova. Durant cinc segles va estar a la que encara és, tot i que sense estàtua, la plaça d’Antonio López. Va emigrar a la Rambla. Després, al Born. D’allà va saltar al ponent de la ciutat, al que ara és l’avinguda Mistral, que, com seria la cosa, l’escriptor Joan Vallès Pujals va definir com «les Hurdes catalanes».

Va ser el 1928 quan una part dels Encants (la que no va buscar abric al voltant del mercat de Sant Antoni) es va mudar, en principi amb caràcter provisional, a la plaça de les Glòries, que com se sap estava cridada a ser, segons el pla Cerdà, el centre neuràlgic de Barcelona. La provisionalitat, quin acudit, va durar 80 anys, fins al 25 de setembre del 2013.

Va ser sobretot durant la recta final d’aquells 80 anys en què per pur olimpisme o per enlluernar propis i estranys Barcelona va mudar de pell amb més periodicitat que una serp, vaja, fins a ser aquest transsumpte urbanístic que a Hollywood són la Griffith o Rourke, cares irreconeixibles. Han sigut anys estranys, en què agradava molt presumir dels arquitectes estrella que recalaven a la ciutat i s’optava per esquivar, per poc ‘cool’, la presència dels Encants.

En aquest sentit és clara, diàfana i directa com un cop de puny al nas l’aportació que Josep, fill també arquitecte d’Oriol Bohigas, realitza al llibre sobre els Encants. Es podria dir que és fins i tot freudiana. Enamorat d’aquest edifici gairebé de filigrana de papiroflèxia, Bohigas, a la seva manera, destapa el que Oscar Wilde va explicar fa 130 anys, que la perversitat estava en realitat en Dorian Gray, no al quadro. Ho fa amb un relat sense mitges tintes en què opina sobre la plaça de les Glòries, adreça postal dels Encants, un lloc que confirma fefaentment, segons la seva opinió, que «la bona arquitectura no és suficient per fer una bona ciutat».

L’Auditori de Rafael Moneo i el Teatre Nacional de Ricard Bofill es porten com Caín i Abel. El Museu del Disseny que va aixecar el seu pare (la grapadora, per entendre’ns), com a edifici es va quedar una mica tocat quan es va demolir l’anella viària amb què semblava dialogar. No és que Bohigas júnior plori l’absència del pas de cotxes per aquella anella de ciment, però opina que, fidel al que són els Encants, en un saníssim exercici de reciclatge Barcelona podria haver aprofitat aquella infraestructura com Nova York va fer amb la seva High Line, que de línia ferroviària elevada va passar a ser un jardí.

En la seva contribució al llibre, Bohigas recull alguns fragments del que va ser l’últim article d’opinió publicat per Manuel de Solà-Morales, gran mestre de l’urbanisme barceloní, que va titular ‘Incertes Glòries’ per subscriure la seva tesi que aquesta plaça s’ha anat convertint amb els anys en «un forat immens i indesxifrable», que, lluny de ser el centre urbà promès pel pobre Cerdà, ha acabat per ser «un enorme forat mental d’incògnites sense resposta».

Explica Bohigas, o almenys ho atribueix a les males llengües del seu gremi professional, que cap dels arquitectes de renom que van posar la firma a la plaça de les Glòries es va asseure mai amb la resta dels col·legues per unificar criteris o compartir estratègies. I la broma de mal gust continua, diu, des del moment en què s’està construint un túnel subterrani sota la plaça per al trànsit privat, just quan el regnat dels automòbils més es discuteix. «Que poc elegant és entrar en una ciutat per un túnel», diu Josep Bohigas que va dir una vegada Rafael Moneo. És una gran frase.

I enmig d’aquest pandemònium urbanístic, ¡zas!, brillen els miralls dels Encants, que malgrat el turment que per a aquest mercat ha sigut el 2020, és un lloc sempre sorprenent. El primer, sens dubte, per les subhastes matutines, aquelles gairebé dues hores que comencen quan despunta l’alba en què al millor postor s’adjudiquen, segons es miri, tots els records de la vida d’una persona. Mira que és gran el món, però no s’hi pot trobar res igual. Quan es buida un pis, habitualment per defunció de l’amo, els seus mobles, la vaixella, els àlbums de fotos, els títols de batxillerat, els quadros de les parets, llums, llibres, col·leccions insòlites i de vegades fins i tot algun vici secret s’ofereixen en un únic i indivisible lot. Tota una vida col·locada de vegades per 800 euros o no gaire més. Com la Meca dels musulmans, tot bon barceloní hauria de visitar almenys una vegada a la vida aquesta mena de teatral missa per la reencarnació dels objectes.

Les subhastes, ho hauran deduït, són en gran part el petroli dels Encants, el jaciment del qual es nodreixen després les parades del mercat i que han permès des de fa anys a Victoria Bermejo enlluernar els seguidors a les xarxes socials amb minúsculs però molt inoblidables relats. Tingui’s en compte que aquesta dona, assídua dels Encants, ha vist coses inimaginables (un regateig per 20 taüts, una dentadura postissa que el comprador es va emportar posada) i inesperades, com aquella amiga que va comprar un bolso per unes monedes i dins es va trobar 30 euros amb què se’n van anar a prendre un aperitiu. Més sort, si no s’és aprensiu, va tenir aquella amiga que dins d’una capseta de què es va enamorar va trobar una dent d’or. Però per Bermejo, tal com ho explica, potser la millor essència dels Encants són aquells llibres de segona mà amb dedicatòries tan suggerents com indesxifrables. «Per mi tu sempre seràs Berlín». Com bé diu, tot objecte és una nina russa de records.

Llarga vida als Encants.