Jim Carrey i el tramvia per la Diagonal

La història política del tramvia per la Diagonal pot explicar-se a través de la filmografia de Jim Carrey. Per afegir un prisma nou a un projecte tan gastat. El debat de l’última dècada sobre aquesta infraestructura, la més estudiada, analitzada i detallada dels últims temps, té una mica d’’El xou de Truman’, retalls de ’El Grinch’, molt de ’La màscara’, trossos de ‘Mentider compulsiu’ i espurnes de ’Dos ximples molt ximples’. El guió resultant, no obstant, no té la mateixa gràcia. Aquest dilluns s’ha votat el conveni que ha de permetre la construcció de la fase 1 del tram pendent, així com la urbanització del tros de la Diagonal en el qual està previst començar a posar vies, entre Glòries i Verdaguer. Els arguments han sigut els mateixos, idèntics, als exposats fa 10 anys, quan també s’estava a punt d’una crisi. Canvien els actors, la pel·lícula es manté.

La notícia era de sobres coneguda –l’acord en el govern municipal i ERC per tirar endavant el projecte– però faltava la plasmació política que permeti a l’Autoritat Metropolitana del Transport (ATM) començar a desplegar equips i maquinària. La comissió d’Urbanisme ha sigut el primer pas. El definitiu es donarà en el ple d’aquest mes, on es repetirà la discussió, els arguments i el resultat de la votació, amb 28 de 41 regidors a favor. La resta, tot i que Ciutadans aquest dilluns s’ha reservat el vot, s’hi oposaran. La tinenta d’alcalde Janet Sanz s’ha encarregat de resumir les bondats del pla. Les mateixes que està defensant des que Barcelona en Comú aconseguís el ceptre, el juny del 2015. I les mateixes, de fet, que ja defensava el seu anterior cap en el grup municipal d’ICV-EUiA, Ricard Gomà. Una mica com Truman Burbank i la seva repetitiva vida. Amb la novetat, això sí, i aquí rau l’acord amb Esquerra, de garantir, sempre que s’arribi a un acord amb les actuals empreses concessionàries, que la gestió sigui pública. O sigui, que per ara és un matrimoni pactat per uns pares que encara han de consultar els contraents.

Resulta curiós que ara sigui ERC qui ho desencalli quan va ser el seu líder de mandats pretèrits Jordi Portabella qui, el gener del 2009 i també en un ple, va imposar una consulta ciutadana sobre el futur de la Diagonal que acabaria donant el cop de gràcia a 32 anys de governs socialistes a la ciutat. A aquest resultat –el 80% dels votants es van decantar per deixar l’avinguda com està– s’han tornat a agafar aquest dilluns tant Junts per Catalunya com el PP i Barcelona pel Canvi, al·legant que Barcelona ja va dir ‘no’ al tramvia i que, en qualsevol cas, seria necessari tornar a preguntar al respectable. Aquell referèndum és la màscara de fusta que dotava Jim Carrey, perdó, Stanley Ipkiss, de poder i confiança davant qualsevol desafiament. La resposta a tot. I si en això hi ha dolents i bons, està clar que el tramvia és el Grinch per als que no el volen unir i que la Diagonal sense ferrocarril és el Grinch per al costat oposat. Amb una visceralitat per tots dos costats que ha fet impossible acostar posicions, per molt que es creés una comissió extraordinària amb un munt de sessions i tècnics convidats que va demostrar ser totalment innòcua davant idees que ja estaven absolutament preconcebudes i estancades.

quan Trias deia ‘sí’

La comissió ha sigut un constant ‘déjà vu’. Francina Vila, de Junts, ha repetit els mateixos arguments que al seu dia, fa 10 anys, exposava el seu anterior cap de files, Xavier Trias, que més tard seria alcalde (2011-2015) després del daltabaix socialista en la consulta de maig de 2010. Llavors, amb la crisi econòmica en plena ebullició, CiU, que en el passat havia recolzat amb vehemència el tramvia per la Diagonal, va començar a agafar-se a les estretors econòmiques per rebutjar el projecte. Vila ha fet referència a l’actual crisi derivada de la Covid per defensar que ara no és el millor moment per impulsar una obra d’aquesta envergadura. A més de la resta d’arguments de sobres coneguts: que és una infraestructura massa rígida que hipoteca l’espai públic, que s’empastifa un patrimoni urbanístic com és la Diagonal i que els treballs contaminaran un munt.

Això del pressupost també ho ha citat Celestino Corbacho (Cs). Ha concretat que en un moment de «crisi pandèmica, les administracions han de marcar altres prioritats». «no són temps d’obres faraòniques», ha afirmat, en una metàfora egípcia que també va ser molt recurrent 10 anys enrere. Oscar Ramírez, del PP, ha sigut potser el més valent políticament a l’esmentar la voluntat dels comuns d’«asfixiar el vehicle privat sense donar-li alternatives» i ha profunditzat en «que poc oportú que resulta plantejar» una inversió de prop 100 milions d’euros. Ha plantejat, com a recanvi, apostar, com també fan els neoconvergents, per la D30, la nonada línia de busos elèctrics que hauria de creuar de punta a punta la Diagonal.

Debat devorat

Al llarg d’aquests anys, el debat polític va acabar per devorar el relat de la infraestructura en si. Fins al punt que, com Fletcher Reede a ‘Mentider compulsiu’, un i altre grup s’han dit de tot sense embuts i en moltes ocasions feia la sensació que la ideologia transcendia a un simple tram de vies que no arriba als quatre quilòmetres de longitud. Com si el tramvia, la bici, el cotxe, la moto el bus o el metro fossin vedats reservats a l’esquerra o a la dreta.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

En qualsevol cas, tal com ha assenyalat Jordi Coronas (ERC), tot segueix pendent d’un acord amb les empreses concessionàries. Tenen contracte fins al 2032 i ja saben que la ciutat els traurà de les mans el control del Tram. Amb l’acord vigent a la mà, ¿quin marge de negociació donaran a un ajuntament que els té en el punt de mira?

Per cert, faltava per citar ’Dos ximples molt ximples’. Són de fet molts més, prop d’1,6 milions de barcelonins, els que fa 10 anys que fan cara de ximples davant un espectacle de tan alta política.