30 d’oct 2020

Anar al contingut

barcelonejant

La caçafantasmes del Gòtic

Ximena Borrazas (Montevideo, 1992) retrata l'ONU de sensesostre que habita al centre històric de Barcelona i deixa així una impagable herència fotogràfica i documental per a aquesta ciutat

Carles Cols

La caçafantasmes del Gòtic

Quan Ximena Borrazas (Montevideo, 1992) va decidir que es volia dedicar a la fotografia, va imaginar algun dia la seva firma en les pàgines de ‘National Geographic’ com a autora de magnífics retrats d’evocadors paisatges del món. Això va ser abans de recalar a Barcelona. Ha acabat fent una cosa molt millor o, com a mínim, molt més útil i imprescindible per a una ciutat tan desorientada i de memòria de peix com aquesta, a la qual va arribar el maig del 2019. En un projecte fotogràfic que no ha passat inadvertit, Borrazas ha retratat exquisidament els invisibles del Gòtic, un barri sotmès aquesta última dècada a tensions gentrificadores i turístiques dignes de ser estudiades a les facultats de físiques abans que en les de geografia i economia. Molt s’ha escrit sobre les forces centrífugues que han expulsat els veïns i, també, sobre la força gravitatòria contrària, la centrípeta, que ha convertit el centre de la ciutat en una mena de forat negre turístic. Ella, amb la càmera a la mà, es va fixar en qui ningú repara, en els sensesostre o, com li va dir la Mari Carmen, una d’ells, en «els fantasmes del Gòtic».

Marco, italià, dels seus 57 anys de vida, nou als carrers de Barcelona. / XIMENA BORRAZAS

No és Borrazas el primer fotògraf que a Barcelona trepitja sobre les mateixes empremtes que en els anys 30 va deixar indelebles per sempre Dorothea Lange, responsable d’aquesta referencial sèrie sobre la Gran Depressió Americana. Després, ho han fet uns quants més, tot i que en veritat no tants, perquè no n’hi ha prou de fer clic, es requereix un do per contactar amb aquests fantasmes, es necessita ser, més que fotògraf, espiritista.

Borrazas s’asseu al seu costat i espera. Que la conversa, quan per fi sigui possible al cap d’una estona, sigui amb els ulls a la mateixa altura, sembla que és fonamental. Tampoc sobra que, al presentar-se, al donar el nom, es remarqui que no és periodista. Com molt bé alliçonava una pintada als lavabos de la vella Facultat de Periodisme a Bellaterra, millor dir que un és pianista d’un bordell. Així estava llavors la popularitat de l’ofici; imaginin ara.

Mari Carmen, gallega de 65 anys i no sap quants al carrer. / XIMENA BORRAZAS

Trencat el gel, el que obté aquesta fotògrafa és un retrat i un relat inesperats d’aquesta població nòmada dels carrers del Gòtic. Enquadra el seu rostre i tracta la imatge obtinguda fins que la pell adquireix la textura d’un vinil. Als solcs hi ha la història.

La Susan és finlandesa. Parla quatre idiomes. Dos mesos va necessitar Borrazas perquè acceptés simplement conversar amb ella. Com tots, tenia abans una altra vida. Era animadora turística a Lanzarote. També va viure el Caire. Allà es va tatuar un ull d’Horus. Quan va veure que la fotògrafa també tenia el mateix segell a la pell, es va obrir de bat a bat.

Susan, finlandesa, animadora turística a Lanzarote, i a Barcelona, testimoni de la turistificació infinita. / XIMENA BORRAZAS

El Miguel Ángel és cruelment sincer. Diu que és bo cuidant els altres, però un desastre si es tracta de cuidar-se a si mateix. Va en cadira de rodes perquè en el tercer intent de suïcidi es va tirar a les vies del tren.

El Drogen és búlgar. Tenia casa, feina i gos i, ¡ai!, debilitat pel joc. Va perdre grans sumes de diners als casinos. Ara viu del que troba al carrer i encara es pot vendre.

La Sasha, de 44 anys, desitja, quan tingui els diners necessaris, tornar a la seva Alemanya natal. / XIMENA BORRAZAS

El Peter és hongarès. Borrazas no fa un retrat exhaustiu dels seus models. De vegades, n’hi ha prou amb un detall que els defineixi. Abans d’arribar a Barcelona, la seva pàtria nòmada era Alemanya. Va venir a peu. Per a què afegir-hi res més.

Al Nicky, gallec, cal prestar-li atenció. És un altre poliglot. Ha viscut i treballat a Espanya, Alemanya, França i l’Argentina, però ara viu al carrer. ¿Per què? Perquè no vol treballar vuit hores al dia per 800 euros al mes. Vaja, tot un filòsof, com Diògenes de Sinope.

Peter, hongarès que va viatjar d’Alemanya a Barcelona... a peu! / XIMENA BORRAZAS

La Hannah, eslovena, i el Pablo, polonès, són parella sense sostre a Barcelona, però, segons diuen, no per gaire temps més. Tenen previst viatjar a França. El pare d’ell els ofereix un sostre.

Ximena Borrazas, en plena tasca documental, a la plaça Reial. / JORDI OTIX

Això, el sostre, mereix un apunt final sobre l’obra de Ximena Borrazas. Recorre els carrers del Gòtic amb una càmera digital. Li agradaria més, és clar, el romanticisme del rodet analògic i l’artesana tasca de revelatge amb les tres cubetes de líquids, però aquesta és una afició en extinció no només per les comoditats, qualitat i immediatesa que proporciona una càmera digital, sinó, també, perquè una habitació és avui a Barcelona sinònim de pis. Fins a 600 euros mensuals es paguen per vuit metres quadrats de sostre. Qui ho havia de dir, que la bombolla immobiliària mataria la fotografia analògica..., però aquesta és matèria per a una altra ocasió.

Temes: Barcelonejant