Així es recupera una bici robada i a la venda a Wallapop

Se la van emportar en algun moment entre el 3 i el 6 de setembre. La va deixar al carrer, com sempre, en un aparcament públic (aquesta ‘U’ invertida de ferro) de l’encreuament d’Indústria amb Bailèn. Va marxar a Lleida i quan va tornar ja no hi era. L’havia comprat un any abans en un mercat ambulant de carrer de Seva. Li va agradar pel color, perquè era molt peculiar i antiga, dels anys 50. I pel preu, és clar. Li va canviar les pastilles de fre i li va posar dos pinyons més. Llista per formar part de la creixent família ciclista de Barcelona. Però va cometre un error, el clàssic error: el candau era poca cosa, bufar i fer ampolles per als amics de l’aliè.

 Com que no volia deixar d’anar en bici per la ciutat, va començar a buscar a Wallapop, aquest lloc en què tant pots comprar un casa a l’Empordà com una medalla de la marató de Barcelona per fardar quan venen visites. Imaginin la seva sorpresa quan, passant ofertes, es va trobar la seva pròpia bici a la venda per 70 euros. «Em vaig quedar gelat. El següent sentiment va ser pensar que el venedor era tonto, i després em vaig emprenyar». Va penjar a Twitter el seu cas i el Bicicleta Club de Catalunya (BACC) va tardar 10 minuts a respondre-li. «Posa’t en contacte amb nosaltres», li van dir els Marvel del ciclisme de ciutat. A partir d’aquell moment va començar una missió de rescat d’impredictible resultat. El BACC es va fer passar per comprador, i després de molt ensabonar el presumpte lladre, van aconseguir concretar un lloc i una hora per procedir a l’intercanvi. 

Rascar-se el cap

Com anàvem dient, aquell dimecres hi havia nervis. Tot i que no és la primera bici que recupera, l’Adrià, membre del BACC, destil·lava la inquietud de no saber per on li sortiria el lladre quan li digués, al mig del carrer, que sabia que aquesta bici no era seva. La idea era que, després de deixar-li anar la bomba, apareguessin dos agents de la Urbana de paisà i rematessin la feina amb la denúncia. Però hi va haver dos canvis de pla. El primer, que el venedor va modificar el punt de trobada. De l’escultura de Companys al pas de vianants del Zuric. El segon, que els policies no van veure clar que l’Adrià prengués la iniciativa i van decidir ser els que abordessin primer el jove, que va resultar ser un argentí amb un relat més rodó que un capítol d’‘El ala oeste de la Casa Blanca’. 

Tenia la bici recolzada en un senyal de circulació. Els agents, de la comissaria de la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella, s’hi van acostar i l’hi van fer creure que passaven per allà i que aquesta bici els sonava d’un robatori. Havien quedat amb l’Adrià, el fals comprador, que quan es toquessin el cabell –meravellós gir de guió– ell havia d’aparèixer per aclarir-ho tot. «El noi estava nerviós i desorientat, però va ser capaç d’explicar una història que em genera molts dubtes», comparteix aquest justicier de la bici. Els va dir, en una reunió que seguida des de la curta distància semblava una rotllana d’amics parlant sobre on anar a veure el Barça, que havia comprat la bici a un altre home i que de robada, res. Que la posava a la venda perquè aviat tornava al seu país. Com a prova va aportar les fotos que ell mateix va penjar a Wallapop. Havia posat les mateixes que li havia passat el venedor per Whatsapp. Va arribar fins i tot a ensenyar-los el perfil del lladre original. I, efectivament, un noi que té altres fotografies en què apareix el mateix terra i la mateixa paret. ¿Estava delatant el seu còmplice o deia la veritat? ¿Realment marxa a l’Argentina?

En qualsevol cas, l’Agustín –així s’anomena el venedor– estava intentant vendre un article robat, així que la policia li va estampar una denúncia i tard o d’hora, estigui a Rosario, Ontario o Cardedeu, li arribarà una citació judicial a què haurà de respondre per evitar mals majors. Després de 15 minuts de conversa, versions contraposades, lliçons de vida i xerrada sobre les ordenances i les lleis, el presumpte lladregot va marxar Rambla avall. Sense bici, sense la pasta. Amb malestar i amb un paper que l’acusa de coses molt lletges. 

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

No és la primera ni la segona vegada que el BACC recupera una bici robada a Barcelona. En el passat, no obstant, era un treball més manual, més de guerrilla. En la majoria de casos, era perquè la reconeixien d’alguna de les pàgines de Facebook en què els ciclistes denuncien el robatori de la seva bici. Podien actuar de diverses maneres. O anaven en colla a buscar-la i no donaven opció al lladre i se l’emportaven, o, la més expeditiva, la lligaven a la seva perquè no pogués tornar a emportar-se-la. Per ara, ni una baralla, ni una discussió. Sempre rescatades sense crits ni espectacles. 

Els números canten

L’Arnau marxa a casa amb la seva bici. Troba a faltar un parell de peces, com l’ampoller o un suport de la llum posterior, però irradia alegria. Explica que la bici adormirà aquesta nit en l’estudi on treballa, i que com a molt d’aquí un parell de dies, anirà a comprar-se un candau com Déu mana, (els millors, els que tenen forma d’U). «La por del robatori continua sent una de les principals excuses per no animar-se a pedalar per la ciutat», afirma l’Adrià. Segons el Baròmetre de la Bicicleta, prop del 20% dels ciclistes asseguren que els han robat la bici almenys en una ocasió, i el percentatge augmenta com més gran és el municipi (el 26% en el cas de Barcelona). El temor a què voli és, de fet, la segona raó per no passar-se al ciclisme urbà, només superada pel pànic que genera haver d’interactuar amb el trànsit motoritzat. Lògic, si algú ha de desaparèixer, que sigui la bici.