Carlos Bosch, l'argentí, que va ajudar a ressuscitar el fotoperiodisme barceloní rep un pòstum i magnífic homenatge al Palau Robert
El fotoperiodista Carlos Bosch va morir el juny passat. Una pena, perquè així s’anul·la la possibilitat que tornés a Barcelona, la ciutat que el va acollir el 1976 quan era gairebé un rodamon amb càmera, aquest cop per visitar la magnífica exposició retrospectiva que alguns dels seus deixebles han organitzat al Palau Robert. Allà estarà fins al 15 de novembre. És una selecció de 62 imatges exquisidament positivades per Jordi Gratacòs, totes datades entre 1976 i 1981 i sortides de l’ull fotogràfic editorialitzant de Bosch. Ara que hi ha tanta gent que opina sobre la Transició sense gairebé saber-ne res, virulents defensors i detractors que, per la seva edat, en parlen per les coses que han sentit a dir, no podria ser més oportuna aquesta mostra, perquè d’aquell argentí capaç de l’impossible per obtenir una foto es pot afirmar, sense mentir, que va retratar la Transició amb tota mena de detalls. Què menys, ja que van ser aquells, a més de violents, llibertaris i miserables, entre moltes altres coses, els anys del ‘destape’.
La biografia de Bosch es va rescatar merescudament el juny passat quan als 75 anys d’edat va exhalar el seu últim alè, però eren dies de pànic per la Covid i potser els obituaris van passar inadvertits. Molt telegràficament, cal dir que d’un dia per l’altre va sortir de Buenos Aires el 1976 perquè el seu pare, un home que, pel que sembla, era molt de dretes, li va dir a través d’un amic militar seu que la seva vida corria perill per esquerrà. Amb la seva càmera s’havia infiltrat a la Triple A, temible màfia assassina parapolicial, i aquestes coses no es perdonaven durant l’etapa final del peronisme.
Es podria haver penjat llavors, a l’arribar a una Espanya que estrenava democràcia, la medalla d’exiliat, però ell, passats els anys, va explicar per què no ho va fer. «¿Exiliat?, però si va ser un ascens. Em va anar de puta mare».
La resurrecció del fotoperiodisme
La resurrecció del fotoperiodismeÉs cert, li va anar bé com a saltimbanqui en diferents mitjans de comunicació, entre ells EL PERIÓDICO, al qual va ajudar en els seus orígens, però sobretot els va anar bé als d’aquí, perquè la fotografia a la premsa havia degenerat, durant el franquisme, en un art molt menor, només per omplir buits al paper amb retrats d’autoritats i altres escenes sense substància. Va arribar Bosch, amb una carpeta dels seus treballs a Sud-amèrica, i a gent com Antonio Franco, llavors joveníssim director d’aquest diari llavors, se li va obrir el cel.
«Li vaig demanar que formés un equip de fotògrafs i que, tot i que en públic no ho pogués dir, em semblava tan important la secció de fotografia com la de disseny o internacional», recorda Franco. Als ‘plumillas’ (així s’anomena encara de vegades els periodistes, i coses pitjors als fotògrafs), un reconeixement en públic d’alguna cosa així els hauria escandalitzat. Eren molt senyorets. Els fotògrafs, abans de Bosch, eren una mica com el Peter Parker del ‘Daily Bugle’, tipus mal considerats i més mal pagats pel J. J. Jameson de torn.
Bosch feia coses molt boges per obtenir una foto, algunes d’inconfessables (el seu retrat del drama de l’oli de colza, com d’un Eugene Smith amb mala llet, va estar en els límits de tot codi deontològic, i altres vegades, més enllà), algunes d’hilarants (com passar tres hores amagat sota una taula perquè allà anava a asseure’s Julio Cortázar), però en el que era únic, potser per la ràbia amb què va fugir de l’Argentina, era en posar cara als feixistes. Igual que Murillo retratava l’èxtasi de les verges, ell captava com ningú l’odi a les cares de l’extrema dreta. Precisament sobre aquest do, Franco, que va gaudir d’ell com a director però que també el va patir com a treballador revoltós, convida a una reflexió molt actual. El fotoperiodisme, per les raons que siguin –moltes, sens dubte– va coix, tant que no hi ha encara, actualment, cap sèrie de fotos que retrati la veritable cara de Vox, diu Franco. Les imatges més recurrents són les que els encanten als seus dirigents. Mal assumpte.
Seria perquè venia amb ganes de revenja de l’Argentina dictatorial que va deixar enrere, però retratava l’odi a les cares de l’extrema dreta com ningú
Bosch era un trapella amb càmera, capaç de fer-se passar per falangista, capaç de subornar infermeres per retratar un Dalí moribund, disposat a congeniar amb ‘El Vaquilla’ per fer una de les millors fotos d’aquell altre símbol de la Transició, però també va ser un mestre per a una generació molt jove que volia aprendre.
Pepe Baeza, un d’ells, n’atresora lliçons i anècdotes. Aquí va un exemple de cada categoria. La lliçó és que reunia els que treballaven per a ell i feia crítica del material publicat, per tal de saber si no podia haver sigut millor. «Et feia explicar què havies fet per obtenir la foto i, de sobte trobava una esquerda en el teu relat, un instant en què el treball podria haver sigut millor. Era molt exigent». També eren altres temps. A una foto se li podien dedicar hores. El fotoperiodisme és incompatible si els fotògrafs són com repartidors de Glovo.
«Primera lliçó: no corris»
«Primera lliçó: no corris»L’anècdota és la pallissa que va rebre un dia davant del bar Zurich en mans dels grisos. Entrenat a l’Argentina, quan allò encara era una democràcia, deia als seus companys d’ofici espanyols que quan la policia carrega, el fotògraf no ha de fugir a la carrera perquè llavors sembla un manifestant més. Calia mostrar-se impertorbable i fer córrer el rodet. De la històrica manifestació que el col·lectiu gai va portar a terme el 1977 va fer unes fotos formidables, però el truc, recorda Baeza, no li va valer quan la policia va treure la porra i li van deixar cicatrius de per vida.
La mort, el dit al principi, li ha sobrevingut a Bosch quan Manel Sanz estava a punt de culminar dos anys de minuciós treball com a comissari de l’exposició, acollida amb ganes pel Palau Robert, però sorgida de l’afany de la UPIFC, el Sindicat de la Imatge. Una llàstima.
Canet Rock, Afganistan, Terenci Moix, ETA...
Canet Rock, Afganistan, Terenci Moix, ETA...El que acull el Palau Robert és, d’una banda, una mirada pròxima als anys de la Transició, gairebé furtiva, com a través del pany. La vida dels fotoperiodistes pot ser, s’ha de reconèixer amb sana enveja de ‘plumilla’, més rica en colors que la de qui simplement escriu, que es mou en un espectre temàtic més estret. Bosch estava un dia al Canet Rock, un altre a l’Afganistan, un altre més retratant l’extrema pobresa de la Barcelona encara molt preolímpica, després tenia cita cultural amb Terenci Moix i, l’endemà, allà estava a Cerdanyola, en l’exhumació del cadàver de l’etarra Juan Paredes ‘Txiki’.
Però per sobre de tot, Bosch es perdrà la teatral ‘mise-en-scène que Sans i l’equip del Palau Robert han preparat per reclamar l’atenció del públic. Sembla una conjunció astral, però dos herois descavalcats del seu pedestal, Joan Carles I i Jordi Pujol, formen part del treball d’aquell genial argentí. Al rei emèrit el va fotografiar en una imatge mai publicada que el mostra tal com el dissecciona Rebeca Quintáns en la seva demolidora biografia ‘Juan Carlos I: la biografía sin silencios’, és a dir, un pèssim estudiant a qui tothom considerava tonto que, de sobte, va arribar al cim del poder. Està previst que aquesta imatge pengi de la façana del Palau Robert, o sigui, vergonyosament de cara a la plaça que fins al 2017 portava el nom del monarca.
Maradona marcava gols amb la mà i Bosch, amb la càmera, com el que li va ficar per l’escaire a Jordi Pujol el 1981
L’altra, la de Pujol, es veurà al jardí interior del palauet. Té el seu què. Li va costar a Bosch la feina. Amb els anys, a l’expresident se l’ha vist adormit en altres ocasions, en postures molts pitjors i, potser d’hora, fins i tot al banc dels acusats amb la seva dona i set fills. Però el 1981 la situació era molt diferent. Era el seu primer any al capdavant de la Generalitat, una institució mirada amb tírria des de la cúpula militar. Ell, per llimar asprors, va acudir com a autoritat a una desfilada militar, però Bosch, que el coneixia bé, sabia que unes pastilles li causaven somnolència a mig matí, hora prevista de l’acte. Maradona marcava gols amb la mà i Bosch, amb la càmera. L’enrabiada de Pujol va ser colossal quan al matí va esmorzar amb aquella foto en portada.
A Barcelona, aquell fotoperiodista va deixar empremta i escola. La seva vida de rodamon el va portar després a Luxemburg i, un dia, va tornar a l’Argentina. Explicava en una entrevista que va publicar fa dos anys la revista ‘Gatopardo’ (llegeixin-la, és una meravella) que quan va tornar a casa es va sentir com Ulisses, que després del periple no el coneixen a Ítaca. La broma va durar el temps que van tardar els joves fotògrafs argentins a voler ser els seus deixebles. Al principi, explica Guido Piotrkowski, un d’ells, organitzava trobades a casa seva i posava la gorra, perquè cadascú posés unes monedes. Com si fos un artista del carrer. En realitat, ho era.
