09 d’ag 2020

Anar al contingut

barcelonejant

L'estació fantasma de Barcelona s'esvaeix

Congelades en el temps des que es va clausurar el 1972, les andanes de Correus mereixen una visita cada certs anys per plorar pel seu deteriorament i per treure'n sempre algunes lliçons

Carles Cols

Correus, estació fantasma del metro de Barcelona, una andana de segona divisió si se la compara amb els grans espectres del suburbà d’altres ciutats, l’ha de visitar algú cada cert temps per donar fe de la seva preocupant descomposició, pobreta, com està, i també per treure’n lliçons renovades. Allà ha estat de matinada aquesta setmana, quan el metro dorm, ‘barcelonejant’, en el que es podria considerar una sessió d’espiritisme periodístic. El fantasma de Correus ha parlat i ha enviat, des del més enllà, tres missatges per als del més aquí. Primer, que aquesta ciutat, per com n’és de presumida, ha sigut sempre molt garrepa amb l’arquitectura de les seves estacions de metro. Segona, que si a algú li sembla que les de la L-9 són les obres d’un faraó boig, que miri enrere en el temps, perquè aquesta ha sigut la tònica a Barcelona des que el 1924 es va inaugurar la primera línia. I tercera (prepareu-vos, que el fantasma fins i tot ha parlat de política), l’estació de Correus demana que desconfieu dels que acomoden al seu gust la història d’aquest país, perquè en una de les seves parets es testifica que per aquí hi va haver fins i tot catalanistes franquistes, que es diu aviat.

Als 42 anys, com un ectoplasma, Correus parla des del més enllà sobre el caos de la xarxa de metro de Barcelona i, prepareu-vos, fins i tot de política

Abans d’endinsar-se en aquestes qüestions, és gairebé una obligació situar geogràficament i cronològicament aquesta estació. La primera cosa és fàcil. És sota la seu central de Correus, on neix la Via Laietana. D’aquesta parada, que era final de línia, se sortia al carrer per unes escales que deixaven als peus d’Antonio López, bé, de la seva estàtua, la que es va retirar fa dos anys per impròpia dels temps que corren. Aquest accés ja no existeix. El buit es va aprofitar per instal·lar un equip de ventilació per als túnels de la L-4, que sempre els fa falta. Però la resta de l’estació, tot i que en ruïnes, segueix allà. Amb sort i bona vista, els passatgers dels combois que circulen entre Jaume I i Barceloneta se suposa que la poden veure. En realitat, és més probable trobar-se la noia del revolt en una de les paelles de la Rabassada que entreveure, des de dins un comboi, les parets d’aquesta estació, on encara resisteix, més mal que bé, la publicitat que hi havia el dia que es va clausurar. És com una Pompeia, però sense Vesubi.

Un detall de les restes en descomposició de la parada de Correus. / MANU MITRU

Per les enormes dificultats que comporta veure-la des d’un tren és molt d’agrair que TMB, gestora del transport públic metropolità, hagi facilitat a aquest diari un dels escassíssims i cobejats permisos per entrar a peu, des de Jaume I i per les vies, a les restes de Correus. És com ser un dels set estudiants de cirurgia de la lliçó d’anatomia que va pintar Rembrandt, amb Manuel Marina, guia especialitzat en la història del metro de Barcelona, en el paper del professor Nicolaes Tulp. Marina explica formidablement els atropellats començaments de la història del metro a Barcelona, una iniciativa de dues empreses privades, cadascuna amb el trajecte que consideraven un negoci més rendible (quina cara se’ls quedaria si sabessin que mai ho ha sigut), i amb l’ajuntament a la rereguarda amb les seves ocurrències. Una d’aquestes és l’origen de l’estació de Correus. Durant les obres d’obertura de la Via Laietana, tot això just abans de la primera guerra mundial, les autoritats van fer el que en els russos feien en l’agònica etapa final de l’URSS, que sempre sortien al carrer amb una ‘avoska’ a la butxaca, traduïda literalment, un ‘per si de cas’, és a dir, una bossa per si aquell dia hi havia alguna cosa per comprar als habitualment desproveïts supermercats. Barcelona va fer una ‘avoska’ sota la Via Laietana, o sigui, un túnel. Per si de cas. El problema va sorgir quan el va entregar als responsables del projecte Gran Metropolità, que ja havia completat el trajecte del metro entre Lesseps i la plaça de Catalunya, però sense advertir-los que el gàlib del túnel era escàs. Se n’havia calculat l’alçada a la babalà. Es va haver de cavar i, a més, sense permís per obrir rases a la calçada. Arribar fins a Correus, amb els obrers amb aigua de mar fins als genolls, va ser una tasca que riu-te’n de les obres de l’actual L-9, que acabaran, segur, més tard que les de la Sagrada Família.

Un tren entra a l’estació de Correus, el 1954.

En superfície, Barcelona, que havia creat la quadrícula de l’Eixample, ja era als anys 20 un magnífic exemple de planificació, però sota terra era, i és encara, una altra ciutat, un puzle irresoluble. Sota la plaça d’Antoni Maura, per exemple, hi ha un conat d’estació fantasma, perquè l’ajuntament assegurava que obriria una altra gran avinguda que creuaria de llevant a ponent tota Ciutat Vella. A la intersecció amb la Via Laietana, és clar, hi hauria d’haver una estació d’intercanvi. Aquell projecte mai es va dur a terme. L’estació va quedar a mig construir i va donar peu a una llegenda urbana que ha caigut en l’oblit, però que és deliciosa. Les andanes gairebé eren sota del que un dia va ser la seu del Banc d’Espanya a Barcelona. Per això corria la bola que cada nit un tren hi parava i, en secret, es descarregaven les saques amb la recaptació de totes les estacions. Pot ser que fins i tot algú planifiqués un gran robatori, com José Luis López Vázquez a ‘Atraco a las tres’. Quin desengany s’haurien emportat la Gracita Morales i el Cassen de torn a l’arribar-hi i veure que aquesta suposada estació són només dues andanes i una escala a mig construir.

La campanya electoral de Tarragona, la veu dels sense veu, com ell mateix es proclamava. / MANU MITRU

Correus és una altra cosa. Va existir. Es va inaugurar el 1934 i, el que interessa per aquesta sessió d’espiritisme periodístic, va funcionar fins al 20 de març de 1972. A les parets s’anunciava Danone («‘lo más natural del mundo’»), Muebles Asturias («‘compre y ahorrará en la organización de las grandes facilidades de pago’»), El Regulador («‘joyería, relojería, platería’») i Eduardo Tarragona, que demanava el vot als barcelonins per ser elegit regidor. L’alcalde el posaven a dit Franco i el seu cor, per descomptat, però per tal de maquillar la dictadura se celebraven eleccions a procuradors de les Corts i a membres del ple municipal, i en els dos fronts Tarragona va despuntar per davant de rivals oficialistes, com Joan Antoni Samaranch, a qui va apallissar a les urnes. La primera vegada que va optar a procurador va obtenir més de 430.000 vots, equivalent de l’actual diputat provincial, i molt aviat va destacar pel seu verb incontinent («mentre no em diguin invertit o lladre, no penso dir res», va respondre en una ocasió a una pregunta incòmoda) i, especialment, per les seves propostes a contracorrent. Ell, que havia combatut a les trinxeres del bàndol revoltat el 1936, es va oposar a la decisió de Franco d’entronitzar Joan Carles I i va reivindicar sense pèls a la llengua «el reconeixement exprés de la personalitat històrica de Catalunya». Era, això resulta evident, un exemplar indiscutible del ‘catalanista franquista’, espècie amb una existència que de vegades es discuteix com la ciència, al seu dia, va negar que els ornitorrincs fossin animals de veritat. Era una espècie molt abundant.

Hi ha un Vichy català del que poc es parla, el dels catalans, fins i tot catalanistes, que van ser franquistes

La carrera política de Tarragona va ser curta en democràcia. Segur que no va ajudar que quan es va presentar a les eleccions generals de 1982 per Aliança Popular fes campanya amb una pistola al cinturó, però probablement el seu error més gran va ser no comprendre que als polítics amb la seva trajectòria els esperava un futur millor a Convergència. Vaja, que no va seguir els passos, per exemple, d’aquest encantador de serps que sempre ha sigut Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i, no obstant, conseller de la Generalitat el 1988, carlí quan era jove i, ara, afí al que alguns anomenen el nou carlisme, el de Puigdemont. Gomis, un home de tracte agradablement hipnòtic, és amb 86 anys una part de la història viva de Catalunya que a molts no els agrada acceptar i Tarragona, a la seva manera, també ho va ser, tot i que amb menys ‘savoir faire’.

Aquests cartells electorals de Correus (congelats en el temps des de 1972, com són les coses, any en què transcorre la trama de ‘La escopeta nacional’) són un rotund record que l’antifranquisme va ser l’afany d’una valenta minoria a Catalunya, però la majoria, tot i que fos per omissió, va ser col·laboradora. Com coincideix a assenyalar l’historiador Andreu Mayayo, consultat per telèfon per aquest viatge en el temps, es parla molt poc de l’altre Vichy català, el del col·laboracionisme amb la dictadura, i s’hauria de fer.

Anunci de venda de mobles a terminis. / manu mitru

Correus, com dèiem al principi, ha parlat. De política, del caos que ha sigut fins avui la construcció del metro i, també de la poca arquitectura de luxe hi ha al subsol. Totes les grans ciutats amb metro tenen estacions fantasma. Londres té la d’Aldwych, Madrid fins i tot ha museïtzat la de Chamberí i Nova York, paraules majors, atresora la de City Hall, que porta la firma, ni més ni menys, que de Rafael Guastavino, autor dels millors sostres de Manhattan. A Barcelona no hi ha res de tot això i Correus, tot i que poqueta cosa, s’està deteriorant indiscutiblement, una cosa evident vistos els últims retrats que de les seves andanes es van fer fa pocs anys. Els grafiters que es colen als túnels no han tingut la sensibilitat de respectar aquests cartells que, d’aquí a dos anys, faran mig segle de vida. Quina pena.

Un anunci, fet malbé amb un aerosol. / MANU MITRU

La visita (gràcies altre cop, TMB) ha sigut interessant, es podria afegir que fins i tot alliçonadora, però també molt descoratjadora. Hi ha una formidable pel·lícula de Fellini que resumeix aquesta amargor. És ‘Roma’. Durant una visita a les obres del metro de la ciutat, els treballadors intueixen una cavitat rere un mur. Amb la fresadora, obren un forat. És una magnífica vila romana. Hi entren. L’exploren. A les parets hi ha frescos pintats fa 2.000 anys. És un moment emocionant. De sobte, alguna cosa passa. Entra aire dels túnels d’excavació. Davant els ulls dels treballadors, les pintures es converteixen en pols i es desprenen de la paret. A Correus, l’acció, per descomptat, no passa tan de pressa, però any rere any s’esvaeix.  De vegades, aquest és el destí dels fantasmes.