03 d’ag 2020

Anar al contingut

CAP A LA SOSTENIBILITAT

Galimaties de senyals als carrers de Barcelona

Els carrils bici provisionals creats durant el confinament pateixen la invasió de motos i furgonetes i les voreres a la calçada amb prou feines tenen usuaris

Carlos Márquez Daniel

Galimaties de senyals als carrers de Barcelona

MANU MITRU

Si Mr Proper és ara Don Limpio, l’urbanisme tàctic és, en essència, urbanisme provisional. O sigui, dues maneres de dir el mateix, però amb paraules triades amb tota la intenció, en aquest cas, per donar més presència. Barcelona ha aprofitat el confinament per accelerar projectes vinculats a l’espai públic. S’ha fet de la mateixa manera com es va començar la superilla del Poblenou, el setembre del 2016, recorrent a la pinzellada gruixuda. Però com diuen els activistes, la pintura no és infraestructura. El resultat és una ciutat multicolor, amb més espai per al vianant, sens dubte, amb més quilòmetres de carril bici, segur, però amb un cert aspecte de galimaties que no sempre facilita la convivència al carrer. I ressuscitant trampes de tota la vida, incloses algunes que semblarien cosa del passat. 

Uns quants veïns fan servir la vorera ‘extra’ de Rocafort / joan cortadellas

La vorera eixamplada del carrer del Consell de Cent, aquestes franges intermitents pintades al costat muntanya que roben un carril al trànsit, s’han convertit en una apetitosa zona de càrrega i descarrega. A moltes illes de cases, sobretot durant els matins, es poden veure furgonetes de repartiment que s’estalvien uns metres des de la cantonada on sí que tenen pintada, del mateix color, la zona on poden estacionar sense problemes. Són allà a la calçada, però segons l’urbanisme tàctic, és com si fossin a sobre de la vorera. És un moment, ja se sap. La veritat és que els vianants baixen en comptades ocasions de la seva alfombra de panot, sigui perquè la línia d’arbres sempre els va marcar els límits o perquè caminar tan a prop dels cotxes no és gaire còmode. Malgrat que a l’asfalt, com a Rocafort, els regali un repertori en blau de rajoles típiques de la ciutat. Tampoc resulta massa agradable seure als blocs de ciment situats a un mig metre de la circulació. Potser és qüestió de canviar els hàbits. I d’aconseguir que els cotxes vagin més a poc a poc.

El pes de la superilla

Tot això porta a la memòria el que va passar el setembre del 2016 a la superilla del Poblenou. Deixant de banda les carències informatives –els veïns van tornar de les vacances i molts deien no saber res de la reformulació del seu entorn–, el primer que va cridar l’atenció va ser la pintura. Per tot arreu. Línies blaves i grogues i verdes que saltaven de la vorera a la calçada per fer la sensació de maridatge que no va acabar de quadrar fins que es va passar del pinzell al picot. Va ser amb les limitacions físiques, no només visuals, quan tots els actors del carrer, des del vianant fins al conductor de TMB, van tenir clar quina era la seva parcel·la. Amb els canvis urbanístics empresos durant la pandèmia sembla estar passant una mica el mateix: pocs se’ls fan seus. El carril bici de València n’és un bon exemple. 

Es veu ample i generós, però al ser tàctic, ara per ara no té les peces separadores que tanta suor i llàgrimes li va costar aconseguir al col·lectiu dels ciclistes urbans. Va costar perquè van estar a punt de desaparèixer del full de ruta municipal. Va ser l’agost del 2011, poc després de la victòria de Xavier Trias. El regidor de Mobilitat del mandat de CiU, Eduard Freixedes, va dir que es treurien perquè resultaven perilloses per als motoristes i vianants. Passat l’estiu va fer marxa enrere. Va vèncer l’argument que és un element imprescindible per garantir la seguretat dels ciclistes. El de València recorda els temps en què ni el de Consell de Cent ni el de Diputació brandien les ‘barres de pa’ de cautxú. Era constant la presència de motos que avançaven per aquest passadís, com també era freqüent trobar-se l’home que distribueix els refrescos o que dispensa el gel. Això mateix, gairebé una dècada després, és el que està passant en aquesta artèria. 

Laberint ciclista

És clar que l’exemple contrari, és a dir, l’excés de senyalització i protecció, potser tampoc és la solució. El cas més paradigmàtic el trobem aquests dies a la cruïlla de Cartagena amb Provença, on s’ha instal·lat un laberint ciclista de molt difícil comprensió. La intersecció és plena d’entrades i sortides per a la bici, inclòs un carril situat entre aparcaments de moto. Lluny queda la primera rotonda ciclista dissenyada a Barcelona. Va ser el novembre del 2014 a la cruïlla de Marina amb la Meridiana. També va generar certa sorpresa. O un dels primers revolts amb carril ciclista reservat, més avall, a Marina amb l’avinguda d’Icària. N’hi ha prou amb 20 minuts d’observació per comprovar el que era d’esperar: que el ciclista sol buscar el camí més curt per fer el seu traçat. És a dir, no segueix el complicat recorregut marcat per la infraestructura, es guia per la vista per marcar el seu gir i ni de bon tros fa servir aquest vial mig amagat entre escúters. Crida l’atenció tanta pintura i senyalització ciclista quan els vehicles a motor, que sí que requereixen d’un permís de conduir, ho tenen molt més dirigit. Segons el Bicicleta Club de Catalunya, aquest és l’«exemple gràfic de com quan les coses s’han de fer fàcils per a la bici, et compliques la vida de manera innecessària».

Carrils bici a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent / JOAN CORTADELLAS

Un dels reptes que tindrà el nou carril bici del carrer d’Aragó serà precisament la senyalització. Pel que es pot veure a les imatges virtuals del projecte, es protegirà amb una filera de cotxes aparcats, com passa en altres vials ciclistes, com a Provença. Aquest mateix model, no obstant, no funcionava al Paral·lel i es va canviar pel corredor central de dues direccions. El principal repte del nou passadís per als ciclistes serà maridar el pedaleig amb tombar a l’esquerra dels cotxes. Precisament, a la via més ràpida de la ciutat. Perquè tot i que una mica menys, encara serà una autopista urbana