Amb les ulleres de corresponsal

Somiar amb cobrir un Mundial de futbol o uns Jocs Olímpics i acabar entrant al ‘zulo’ on s’amagava Saddam Hussein, per després continuar seguint per tot EUA un desconegut senador de Chicago, Barack Obama, en la seva carrera cap a la Casa Blanca havent viscut, abans, durant un lustre (2002-2007), a Jerusalem. Així és el succint resum de la vida periodística de Joan Cañete Bayle a EL PERIÓDICO. També va ocupar la corresponsalia de Washington (2007-2009), tot i que no eren a la seva agenda, igual que tampoc figurava actuar com a corresponsal de guerra a l’Afganistan, a l’Iraq o en la segona Intifada.

De fet, quan va començar tot i els esports no estaven al seu abast –tampoc Bruce Springsteen, la seva entrevista pendent i desitjada–, l’oferta inesperada li va arribar amb Moscou com a destinació.  Però un gir de guió d’última hora el va portar a Jerusalem. «Feia menys fred, era més a prop i tenia la mística del conflicte palestino-israelià». No s’ho va pensar dues vegades. I se’n va anar. Va aterrar «acollonit», no en va: el seu primer contacte amb el país i la ciutat va ser unatemptat que el va agafar de camí a l’hotel des de l’aeroport. Va ser l’aperitiu del que viuria durant la seva estada a la zona, i les successives ocasions en què ha tornat, i continua tornant. «Jerusalem enganxa».

Praxi periodística

D’acord amb el que es va veure dijous a la llibreria Laie, l’addicció per la ciutat tres vegades santa (i per tot el que passa en aquest petit tros de terra que s’estén del Mediterrani al Jordà i dels alts del Golan a la península del Sinaí) és compartida per tots els que han viscut (o sobreviscut) allà. El dia en qüestió, Cañete Bayle presentava el seu últim llibre –‘Muros, bosques, tumbas. Un periodista en Jerusalén (Lengua de Trapo)– i oficiaven Isabel Galí, Ana Alba i l’autor, tres corresponsals de la zona de solvència contrastada. Hi va haver molt del conflicte, tots tres saben un munt del tema, i molt de periodisme, del qual tampoc van mancats de coneixements.

De fet, el relat d’aquest enfrontament històric, de les seves preguntes i de les seves respostes, que desgrana el llibre és fruit d’una praxi periodista en constant qüestionament. ¿Com s’ha explicar el que ocorre, quina terminologia cal utilitzar, quines fonts hem de fer servir...? Són dubtes i qüestions –en forma de debats i discussions– en les quals els tres presents van confessar que inverteixen molt temps els corresponsals espanyols a Jerusalem. Uns professionals, sigui dit de passada, permanentment acusats de ser propalestins, en el millor dels casos; o antisemites, en elpitjor.

¿Per què? «Perquè tots expliquem el mateix: hi ha una cosa que es diu ocupació, un ocupant i un ocupat». La resta són diferents línies editorials. «¿Es pot ser periodista a Israel i els territoris ocupats i no informar de l’ocupació, les seves causes, les seves conseqüències i la xarxa de violències que la conformen?». Cañete Bayle fa la pregunta i la respon sense dubtar: «No». A aquesta conclusió ha arribat després de trepitjar el terreny: «Observant, preguntant, escoltant, llegint...». «Un arriba a Jerusalem imbuït del discurs dominant i és la praxi periodística la que et posa unes ulleres que et porten a fer una lectura determinada». Les ulleres d’aquest periodista són les dels drets humans i les de les llibertats civils i polítiques. El trànsit del que és oficial al que és real és una de les capes del llibre, la resta són totes les arestes del conflicte. Un assaig trufat de crònica que no pretén ser una tesi política, geoestratègica o històrica. «Seria una impostura».

De Holmes a Montalbano

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

No és el seu primer llibre, però sí el primer que no és novel·la. En el seu historial suma ‘Parte de la felicidad que traes’, ‘Doce olas’ i ‘Expediente Bagdad’. Els dos últims, escrits a quatre mans amb Eugenio García Gascón. I els dos últims, novel·la policíaca. Un gènere pel qual Cañete Bayle admet sentir debilitat. «La novel·la negra ben feta és un gran reportatge periodístic. Ningú explica tan bé Los Angeles dels 30 com Raymond Chandler o Dashiell Hammett; ni la violència latent que és subjacent als rics països nòrdics com els thrillers suecs o noruecs actuals». Tot i que, segons el parer del periodista, pocs fan ombra a Sherlock Holmes, d’Arthur Conan Doyle i Salvo Montalbano, d’Andrea Camilleri.

Després del parèntesi de l’assaig periodístic presentat el dijous envoltat d’amics, periodistes i corresponsals, Cañete Bayle amenaça amb una tercera novel·la policíaca, en aquest cas ambientada, com no podia ser d’altra manera, a Palestina.