barcelonejant
Com portar dues dragones al ginecòleg
El Zoo de Barcelona es converteix, vuit anys després d'una còpula històrica, en un referent europeu en la manipulació dels dragons de Komodo
videokomodo /
A Vanessa Almagro se li queda molt curt el ‘jocdetronenc’ títol de mare de dracs, vist el que ha exhibit aquest dimarts primaveral a la rebotiga del zoo de Barcelona. Davant d’una dotzena d’especialistes d’altres parcs europeus –vaja, gent molt rodada– ha impartit una lliçó magistral de com passar revista ginecològica a un parell de dragones de Komodo, un rèptil tan fascinant com repulsiu. L’abril del 2012, Barcelona va ingressar en el (llavors) reduït club de ciutats ‘komodes’ del món. El Guntur i l’Asmara van fornicar salvatgement davant la vista dels visitants, entre ells un grup d’escolars atònits. Ho van fer, sigui dit de passada, com incomprensiblement mai es va veure en cap de les entregues de ‘Parc Juràssic’. Després de vuit anys d’aquells claus, el resultat és que el Zoo s’ha convertit en un referent internacional en aquesta matèria, no en la del fornici, sinó en una altra de molt més delicada, la manipulació d’aquestes bèsties per, sense córrer riscos, que són molts, fer-los ecografies a les femelles i treure amb una pipeta baves de la seva boca. EL PERIÓDICO, no és per res, ha estat allà. Ningú ha cridat «¡drakarys!». Sort.
La Vanessa no només és la ‘mare de dracs’, és la que els fa les ecografies i recull saliva de les seves boques amb una pipeta
Aquesta setmana se celebra a Barcelona el Simposi Internacional del Dragó de Komodo. L’acte central és aquest dijous a l’auditori del Col·legi Oficial de Veterinaris, i consisteix en una bateria de cinc conferències a càrrec de grans especialistes en la matèria. L’expectació sembla que no ha sigut escassa. Ja no s’accepten més inscripcions. L’aforament és el que és. Però més cridaners, sens dubte, són els dos tallers pilotats per Almagro sobre manipulació de dragons de Komodo, ja que resulta que la tècnica i els materials desenvolupats aquests últims anys al Zoo de Barcelona són el cànon amb què a partir d’ara hauran de treballar la resta de parcs zoològics europeus. Han vingut a prendre’n nota. El propòsit és que hi hagi un únic patró de maneig. La cria d’aquesta espècie en captivitat es duu a terme de manera coordinada a Europa (jo et deixo una femella, passa’m tu un mascle, i així la variabilitat genètica és perfecta), però el problema és que les dragones són capaces de desafiar qualsevol lògica humana i tenir descendència quan menys s’ho esperen els cuidadors. Per això la visita mensual al ginecòleg és gairebé una obligació i, en aquesta qüestió, el Zoo de Barcelona és l’acadèmia.
El problema, com ja hem dit, és que les femelles d’aquesta espècie exclusiva de mitja dotzena d’illes indonèsies tenen uns recursos sorprenents quan es tracta de procrear. Hi ha el mètode clàssic, dragó coneix dragona. Després hi ha el desconegut per la ciència fins a l’any 2005, quan una femella del Zoo de Londres va pondre ous fèrtils sense haver conegut dragó. L’estupefacció va ser majúscula. Les proves d’ADN van revelar que aquestes bèsties són capaces de practicar la partenogènesi, un recurs evolutiu formidable. Si una dragona colonitza en solitari una illa, és capaç de pondre ous i, no només això, en una alehop meravellós, totes les cries són mascles, que passat un temps prudencial podran copular amb la seva mare. Perquè després diguin dels personatges de la mitologia grega.
Les dragones de Komodo ni tan sols necessiten un mascle per pondre ous fèrtils, només es necessiten a elles mateixes en situacions extremes
Aquest miracle, la immaculada concepció, va passar a Barcelona el 2014. Però els dracs encara tenen un tercer estratagema reproductiu. Són capaços d’emmagatzemar durant mesos l’esperma d’un mascle. A Boris Becker li van fer una cosa així i s’ho va prendre fatal. No és gens inusual en el regne animal el que fan les dragones, però en una pirueta, aquesta sí, sense igual, són capaces en una mateixa posta de fecundar ous amb material genètic del pare i d’altres fruit d’una partenogènesi.
Amb tot aquest saber a les revistes científiques, el que en principi seria una simple revisió ginecològica passa a cobrar una importància crucial. El ‘mètode Barcelona’ és, vist en directe, realment sorprenent. Els especialistes, l’Aurelia i el Joan, amb paciència, han condicionat la conducta dels animals. Amb un dispositiu manual emeten un espetec que, mai deixa de sorprendre, els rèptils accepten com una ordre. Els podrien donar un premi al final, una saborosa peça de carn, però el repte, aconseguit amb escreix, és no convertir els dragons en gossos de Pavlov.
La meta és que els dracs es fiquin en una caixa de la mida d’un taüt de jugador de bàsquet, amb 10 portelles laterals, cinc al sostre i una més a cada extrem. Entren allà perquè sembla que són com els gats, que veuen una caixa i s’hi fiquen. El que ve a continuació és tan enginyós que, vist a posteriori, sembla fàcil. El Joan, amb un pal massatjador d’una botiga Natura o similar, li rasca l’esquena a la dragona a través d’una de les finestres superiors i ella, molt d'acord, es deixa fer una ecografia per l’obertura lateral i, després, el més difícil, permet que li treguin saliva de la boca.
Sí, són verinosos
El pla no és confirmar el que ja se sap, és a dir, que la bava dels dragons de Komodo és una macedònia de bacteris que causa una septicèmia mortal en cas de mossegada, amb l’agreujant que, com es va certificar per fi el 2008, conté un verí anticoagulant i aturdidor. El pla és analitzar aquesta bava per conèixer el cicle menstrual de les dragones. Podria aconseguir una extracció de sang, però és obvi que així, amb una simple pipeta, és molt menys invasiu.
Total, que en aquesta primera lliçó pràctica d’Almagro (divendres, una altra) han passat per la caixa ginecològica l’Asmara, mare ja d’una prole repartida per mig Europa, i una de les seves filles, que a falta d’un nom oficial als censos d’aquesta espècie, els cuidadors li diuen Daenerys. Bé per ells.
La cria en captivitat no és pel caprici d’exhibir aquesta espècie. Amb això es contribueix, i molt, a la seva conservació en estat salvatge
L’Asmara i la Daenerys, coses d’aquesta espècie, no es coneixen. Si visquessin en llibertat, passaria el mateix. El primer que fan les cries d’aquesta espècie quan trenquen l’ou és gastar les seves primeres reserves d’energia per córrer i pujar als arbres. En cas contrari, podrien acabar, per dir-ho finament, com els fills de Cronos. Dit així sembla una cosa tremenda, però per a la preservació d’aquesta espècie, això és una gran carta. En cas que per una catàstrofe ecològica la població d’una de les illes que habiten minvés fins al coll d’ampolla de l’extinció n’hi hauria prou amb deixar anar cries, fins i tot procedents d’un zoològic, per reequilibrar la situació.
La conclusió final mereix ser puntualitzada. Que la població mundial de dragons de Komodo que habiten en zoològics creixi sense parar no és només per la impressió que aquest animal pugui causar en els visitants. Abans eren molt poques les ciutats ‘komodes’. Ara han arribat fins i tot a Sud-amèrica. De moment, només a Costa Rica, però la seva expansió continuarà. L’interessant d’això és que així s’augmenta el fons econòmic que es destina a la preservació de l’espècie a la seva Indonèsia natal, perquè, com diu Gerardo García, expert del zoo de Chester, aquests dies a Barcelona, «els dragons de Komodo són als rèptils el que els goril·les són als simis», unes meravelles a preservar, tant sí com no.
