03 d’abr 2020

Anar al contingut

barcelonejant

El primer aparador de Balenciaga

La marca hereva de l'home que esculpia alta costura obrirà botiga al passeig de Gràcia, 101, no lluny d'on durant 33 anys va tenir el seu obrador, un lloc al qual només s'entrava amb invitació

Carles Cols

El primer aparador de Balenciaga

Cristóbal Balenciaga, el modista de Getaria que va vestir Marlene DietrichGreta GarboGrace KellyAudrey Hepburn i a tot un caràcter com Liz Taylor (anècdota al final, per si els agrada), es va retirar quan va creure que la seva època, la de l’alta costura personal i intransferible, havia acabat. Això va ser el 1968. Va fer una brevíssima incursió en la moda confeccionada en sèrie. Va dissenyar els uniformes de les hostesses d’Air France, però amb aquella decisió es va sentir com amb una americana curta de cisa, incòmode, i així es va acomiadar de les passarel·les. Va morir quatre anys més tard. Una placa al carrer de Santa Teresa recorda molt escaridament que allà, en el número 10, en el que avui és el restaurant Da Greco, va estar entre 1935 i 1968 l’obrador de Balenciaga a Barcelona, on es podia entrar només amb invitació. Ha passat mig segle i Balenciaga, ara com a marca, torna a la ciutat, al 101 del passeig de Gràcia, una cantonada de luxe, de sol de matí i més 500 metres quadrats.

Al taller que durant 33 anys va tenir el modista al carrer de Santa Teresa, sense aparador, només s’hi entrava amb invitació

Acaben de llogar el local i preveuen inaugurar a l’estiu, però això és només una minúcia immobiliària. La interessant és una altra perspectiva. De vegades es pren el passeig de Gràcia de Barcelona com a exemple d’aquesta malaltia que afligeix l’avinguda principal de les grans ciutats del món, que avorridament s’assemblen cada vegada més unes a les altres, com aquests amos que s’assemblen al seu gos o, pitjor i més inquietant encara, com si al gos se li posés la cara del seu amo, perquè al final d’això va el problema, que els amos dels carrers principals són corporacions multinacionals que reprodueixen el mateix aparador amb independència del continent que es tracti. L’espai públic, com avisa Rodolphe Christin a ‘Mundo en venta: crítica de la sinrazón turística’, s’ha transformat en «un lloc per i per a la venda» i, més encara, ha aconseguit que els que abans eren veïns, transeünts, vianants o com se’ls vulgui anomenar són avui, diu Christin, ‘conso-flâneurs’, consumidors amb potes, en una traducció molt lliure d’aquesta expressió.

Això de Balenciaga, no obstant, és, des de la perspectiva d’aquesta secció, ‘barcelonejant’, una matèria molt diferent, una ocasió per al record, perquè és, en certa manera, una tornada.

Un home d’una sola entrevista

«A Barcelona es vestia molt bé», explica el crític d’art Josep Casamartina, director de la col·lecció de joies tèxtils Antoni de Montpalau i propietari, sort que té ell, de 25 ‘balenciagas’, peces que amb el pas del temps, conservades a la temperatura i humitat adequades, adquireixen buquet i valor econòmic com un vi Vega Sicília. Amb 40 anys acabats de complir, aquell modista esquiu, «el més car del món quan va voler», segons Casamartina, que només va concedir una entrevista en tota la seva vida, va obrir una sucursal del seu negoci a Barcelona, no gaire lluny d’on ara renaixerà la marca.

La succinta placa que recorda el pas de Balenciaga per Barcelona, al carrer de Santa Teresa / JORGE GIL

Això va ser el 1935. Va ser un aterratge accidentat. La guerra civil, és clar, li va aconsellar refugiar-se a París, que acabaria per ser el seu trampolí mundial a la fama. Quedar-se a Barcelona hauria sigut un disbarat. Amb les col·lectivitzacions, els tallers de costura, del rang que fossin, van treballar a preu fet per proveir d’uniformes la soldadesca. Ningú sap del cert, ni Casamartina, cosa que ja és molt, què va passar amb l’obrador de Balenciaga en aquells dies en què George Orwell va ser a Barcelona i que, segons va retratar a ‘Homenatge a Catalunya’, «era una ciutat on les classes acomodades havien deixat d’existir, perquè a excepció d’unes quantes dones i alguns estrangers, no hi havia gent ben vestida». La prestigiosa Santa Eulàlia (que, per cert, des del 2005 ha sigut l’única flama d’aquesta marca a la ciutat) va córrer aquesta sort. Amb l’anomenat decret de Tarradellas, Santa Eulàlia, una botiga fundada el 1843, va passar a ser la divisió tèxtil de la FAI o de qualsevol altra milícia republicana, així que no s’ha de descartar que amb el taller del de Getaria passés el mateix i hi hagués al front d’Aragó algun oficial republicà vestit amb un ‘balenciaga prêt-à-porter avant la lettre’.

París va descobrir en un mateix any Picasso i Balenciaga i el MET va ajuntar les seves obres en una exposició el 1973

París, com hem dit, va rebre Balenciaga com a un artista. El que feia amb les seves pròpies mans era esculpir amb teles. «Una dona no necessita ser bonica ni perfecta per portar els meus vestits, el vestit ho farà per ella», va dir en una ocasió el mateix modista. I el cert és que no s’havia de tenir un bon tipus perquè les seves creacions fossin perfectes. A París estaven sorpresos. El 1937, Picasso exhibia el ‘Guernica’ en el parisenc palau de Chaillot de la capital francesa i Balenciaga rebia els més sincers elogis de part de, ‘oh!, là là’, Coco Chanel, rendida als seus peus perquè aquell basc fill de pescador i modista era capaç de l’inaudit. Altres, com ella, dissenyaven alta costura. Balenciaga, literalment, la modelava amb les seves mans. D’haver seguit els passos del seu pare, hauria pescat les tonyines més boniques. De la seva mare va aprendre a dominar les teles com ningú abans i, potser, fins i tot després.

‘El fil invisible’

Un any després de la seva mort, el Museu Metropolità de Nova York va concloure que havia mort un artista i que, com a tal, les seves obres mereixien exhibir-se a les seves sales. Durant set mesos va mantenir oberta una exposició en la qual 180 ‘balenciagas’ compartien espai amb pintures de GoyaVelázquezMiró i Picasso. A la seva manera, Nova York va desbrossar el camí perquè avui hi hagi un Museu de Balenciaga a Getaria, el Museu del Disseny exhibeixi vuit dels 200 vestits que té del modista en els seus fons i que periòdicament el seu record reneixi, com fa dos anys amb motiu de l’estrena d’‘El hilo invisible’, una pel·lícula inimaginable sense que Balenciaga hagués sigut la seva principal font d’inspiració.

Balenciaga mai va exhibir les seves creacions en un aparador. Que ara el seu nom ocupi pròximament una de les millors cantonades del passeig de Gràcia, a la confluència amb el carrer de Provença, és només la confirmació que els temps són altres, «mundòfags», segons Christin, però, ¡que carai!, serà també un oportunitat per a la nostàlgia i el record.

L’home que vestia mites

Algunes de les més acabalades clientes de Cristóbal Balenciaga mai van arribar a conèixer-lo. Es pot suposar que les més conegudes d’elles, com Marlene Dietrich, sí. Aquesta, per exemple, va celebrar en una ocasió que Balenciaga coneixia tan bé cada mesura del seu cos que cap dels seus vestits va requerir mai un retoc, Dietrich, no obstant, tot i que fos un mite del setè art, era alhora una dona casolana, que igual que vestia un ‘balenciaga’ es posava el davantal per cuinar, la seva gran passió més que els embolics. Liz Taylor era al contrari. Un caràcter. No hi ha un relat, ni tan sols oral, sobre com va ser, si és que va tenir lloc, el cara a cara entre Balenciaga i la capritxosa estrella. Quina llàstima, ni que fos per saber si va ser ella la que va cedir el pas. Res il·lustra millor quin caràcter tenia Taylor que un telegrama rebut el 28 de maig de 1962 a les oficines centrals de la Fox. ‘Cleòpatra’ va ser una autèntica tortura ‘tayloriana’ per a l’equip de rodatge. Tant que, filmada l’escena final, algú va enviar un missatge a la productora. És famós. «Ho hem aconseguit. ¡Està morta!». Fins i tot a dones així va vestir Balenciaga.