barcelonejant

¡Greta Garbo tanca Cinemascop!

Barcelona perd la seva última botiga consagrada a la fe cinèfila, però no per l'epidèmia de lloguers abusius, sinó per una rara malaltia d'al·lèrgia al cel·luloide

zentauroepp52064391 bcn200201204556

zentauroepp52064391 bcn200201204556 / maitecruz

4
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Cita una altra vegada al tanatori comercial de Barcelona. Hi hauria d’haver ja un Sancho de Ávila per a aquestes ocasions, perquè els veïns acomiadin a les botigues que definien la personalitat de la ciutat, amb el seu quartet de música, el seu capellà laic que digui unes paraules amables i uns recordatoris ben impresos per a familiars i amics. Sempre se’n van els millors, es diu en aquests casos en la vetlla, i sol ser cert. Està a punt de dir adeu Cinemascop, que tret que algú aixequi el dit i digui el contrari és l’última botiga de la ciutat consagrada al plaer cinèfil, a la venda de vells programes de mà, literatura sobre el setè art, fotografies d’actors i, és clar, el més imponent, els cartells de les pel·lícules, els originals del qual mereixerien estar en un MoMA o com vulguin anomenar un museu específic sobre aquesta matèria. Tanca Cinemascop, al 101 de Torrent de l’Olla, a finals de febrer, però en un gir de guió inesperat, no ho fa pel motiu de gairebé sempre, o sigui, per culpa d’una pujada desmesurada del lloguer o perquè hagin d’obrir allà un altre Mercadona. La causa és una altra. No se la perdin.

Hi havia abans mitja dotzena de botigues així, però Cinemascop es va quedar un dia com Charlton Heston en ‘El último hombre vivo’

Cinemascop porta un quart de segle de sessió contínua, tot i que sigui de forma nòmada. Va estar abans al carrer de Sepúlveda i després al carrer de la Perla. Morirà a Torrent de l’Olla, al cor de Gràcia. Hi va haver un temps en què aquest establiment tenia a Barcelona mitja dotzena de competidors, El Espectador, la Pantalla, Cinelandia..., però, com ja abans va passar amb les grans sales de cine de Barcelona, aquells temples amb el segell arquitectònic d’Antoni Bonamusa, aquestes botigues van entrar al coll d’ampolla de l’extinció i sense fer soroll van exhalar un dia un últim sospir. A la seva manera i des de fa més o menys 10 anys, Cinemascop ha sigut com Charlton Heston a ‘El último hombre vivo’, tros de pel·lícula crispetera de 1971, que amb aquest títol no necessita gaires més aclariments per saber de què va la trama. Cinemascop estava sola a Barcelona. L’última botiga de cine viva. Al capdavant hi ha estat sempre el Joan Vall Karsunke, que a les hores fixades ha aixecat cada dia la persiana igual que Heston cada dia sortia a recórrer els carrers deserts de Los Angeles. Ha decidit que ja n’hi ha prou. Quan acabi aquest febrer de traspàs, ja s’ha acabat.

The end. Títols de crèdit. Final de la història. «La gent ja no sap qui era Greta Garbo». Aquesta és la raó per la qual tanca Cinemascop. Si fos per culpa del propietari, també es ploraria la pèrdua d’aquest establiment, però que la causa que addueix Vall sigui una mena d’epidèmia de desgana cinèfila fa rumiar.

¡Gorbo riu!

«¡Garbo parla!». Així es va publicitar l’estrena ‘Anna Christie’ el 1930, doncs amb 25 anys, aquella Nefertiti sueca era ja una llegenda del cinema mut i la seva primera incursió en el cinema sonor era un esdeveniment mundial. El 1939, la premsa, molt múrria, va recórrer a aquest mateix truc promocional quan es va estrenar ‘Ninotchka’, gran comèdia, sublim en allò que a Hollywood es coneix com el toc Lubitsch. «¡Garbo riu!, van titular. Era, efectivament, l’encara no vist mai en pantalla. La Garbo, en el paper de la comissària russa Ninotchka, s’està mitja pel·lícula inexpressiva, hieràtica s’hauria de dir. Melvin Douglas, exquisit en el paper de comte d’Algou, fon aquella panna de glaç de gel amb els càlids plaers que proporciona el capitalisme. Els crítics més rojos de cine sempre van mirar de reüll pel·lícules com aquella, perquè es ridiculitzava la fe soviètica. Amb ‘Un, dos, tres’, de Billy Wilder i amb un cartell promocional de Saul Bass, va passar el mateix. Però com clàssics que eren, qüestions polítiques al marge, formaven part d’una mena de memòria col·lectiva. Avui només són el record d’uns quants, d’una minoria. Doncs això, que vist com van les coses, el 2020 es pot afirmar que ¡Garbo tanca Cinemascop a Barcelona!

L’amo del negoci sembla sortit d’una pel·lícula neorealista, però que no els enganyi, és un director

Notícies relacionades

«Hi ha gent que diu que no li interessa Gregory Peck perquè és cine d’abans, molt vell, però el mateix s’hauria de dir llavors de Napoleó, que no val la pena saber d’ell perquè és de l’any de la picor», explica Vall. Per si van vostès a Cinemascop abans que tanqui, ara que pel preu d’un cartell potser se n’emporten dos, queden avisats que l’amo sembla sortit d’una pel·lícula del neorealisme italià, com un botiguer que des del seu taulell assisteix fastiguejat a com s’enfonsa el món, però que no els enganyi aquesta actuació. Allà on el veuen és més que un cinèfil, és el director de tres llargmetratges visionables a Filmin, que es diu aviat.

El seu germà, el Toni Vall, és responsable fins al 13 d’abril de l’exposició que al Palau Robert reviu la llegenda local de Bocaccio, el temple de la Gauche Divine, i que val la pena no perdre’s. La firma d’un altre germà, el Pere, la veuran per allà en alguns mitjans de comunicació adoradors del cel·luloide. Curiosa família. El que aporta el Joan a aquest microecosistema és, a més dels anys al capdavant de Cinemascop, aquesta mirada com a cineasta del fet quotidià barceloní. A ‘L’home del metro’, el seu llargmetratge més conegut, retrata documentalment Ramon Julibert, cantant d’òpera a les andanes del metro i alguns parcs, però no per necessitat, com potser pensen aquests milers que alguna vegada van reparar en ell, sinó perquè així la seva vida ha tingut més sentit. El que no en té és aquest anar una vegada i una altra al tanatori comercial de Barcelona a donar el condol.