El Samoa s'acomiada de Barcelona

Aquesta és, tristament, l’edat d’or del periodisme dels obituaris comercials, cinc anys, aproximadament, en què la premsa barcelonina ha acomiadat amb merescudes cròniques les botigues i altres negocis de cara al públic que han dibuixat la personalitat de la ciutat, cosa que no és poc. Han sigut desenes de defuncions, moltes de precipitades per la inclement llei d’arrendaments urbans. La que ve ara és per altres raons, més preocupants, si això és possible. Tanca el Samoa, cantonada referencial del passeig de Gràcia. Es pot dir, sense exagerar, que acaba una era. Va néixer l’Any de la Nevada, el 1962, una època que es recorda en blanc i negre, però, repassada la biografia de Conceso González, el seu fundador, s’ha de corregir aquesta percepció i reconèixer que va ser deliciosament acolorida.

Passeig Desgràcia. Així l’anomenen en ocasions. Aquesta és una d’aquestes. N’hi ha hagut d’altres. Vinçon es va acomiadar del seu públic el maig del 2015. El que llavors van dir els propietaris d’aquell far comercial serveix perfectament ara per al Samoa. Van lamentar que el seu model de negoci, com una botiga del disseny, ja no tingués cabuda a la nova Barcelona, on, com en un Stalingrad, les grans corporacions comercials lluiten casa per casa per conquerir el lloc. El que un dia va ser Vinçon és avui una més de les botigues de l’imperi d’Amancio Ortega. Furest, per si els més despistats no ho saben, acaba de penjar, després de 100 anys d’història, el cartell de liquidació total al número 12 d’aquesta mateixa avinguda. El local serà engolit, podria dir-se que literalment, per l’adjacent botiga Zara de la cantonada, que passarà d’enorme a gegantina. No es perdin les xifres del final d’aquest obituari. Passeig Inditex. Així acabaran anomenant-lo al pas que avança.

El que explica Laura González, filla del Conceso, és, amb matisos, un eco del que fa cinc anys van dir els germans Amat, hereus de Vinçon, que la brillantor maragda del turisme és només una il·lusió de prestidigitador de fira, com a ‘El màgic d’Oz’. Entren els clients i comparteixen una pizza entre dos, explica la que durant 25 anys (cosa que dona una certa perspectiva per parlar) ha sigut la responsable del Samoa. Passo això al carrer del luxe per excel·lència.

Hi ha hagut més factors, per descomptat, alguns d’endèmics, com ara la creixent falta d’ofici de molts dels que busquen feina en aquest sector, incapaços d’establir aquella relació de confiança que abans hi havia entre clients i cambrers. Però el clic que ha desencadenat el tancament del Samoa és la concatenació de disgustos del 2019. El més evident, la tardor calenta, en què el passeig de Gràcia va ser un dels platós dels enfrontaments amb la policia, amb barricades en flames. Va fer perdre molts sopars. Després hi ha la queixa coincident del sector comercial de la ciutat, que està fins als rètols del que defineixen com un gairebé calvinista zel del funcionariat municipal, inflexible en el compliment de les normes fins i tot en aquells casos en què els dubtes són raonables. González no es queixa només de l’encariment de les terrasses (qüestió discutible si en lloc de percentatges s’analitzen les xifres absolutes), sinó també que sigui motiu de sanció una planta sembla que mal posada i, no, en canvi, la bateria de motos estacionades a la vorera i pròximes a la terrassa que dificulten el pas als vianants.

Això, com s’ha dit al principi, és un obituari i el Samoa es mereix, doncs, un bon respons abans de prosseguir maleint el passeig de Gràcia.

Conceso González va encendre en els 60 diverses bombetes a la ciutat. Seva era la paternitat del Picadilly, el Tropeziens, el Plaza i el New Kansas, un pòquer de locals que van redefinir una part del lleure a Barcelona. La inspiració, és clar, la buscava a l’altre costat de la frontera. Viatjava a Londres, Nova York i Roma, però mai sol. Anava en companyia de l’equip de decoradors que després donarien forma als seus locals de Barcelona.

Arriba el sandvitx

El que feia González tenia la seva gosadia. Als anys 60, tret de pels cines i per algun negoci supervivent, el passeig de Gràcia era tediós. Els bancs el van elegir per col·locar allà les seves oficines de prestigi. La vorera de ponent encara va arribar a tenir el seu què, sobretot quan el 1967, al número 71, es va inaugurar el Drugstore. Van tallar la cinta el dia de l’estrena Salvador Dalí i George Harrison, estranya parella. Però la vorera de llevant, tot i que assolellada per les tardes, era un autèntic ensopiment.

La família González va arribar abans que el Drugstore. Conceso va portar a Barcelona el sandvitx, cosa que avui semblarà una gesta menor, però és que llavors tot estava per conèixer. Només per contextualitzar, que sàpiga el lector que el 1959 va causar admiració a la Fira de Mostres la reproducció a escala real del que als Estats Units era ja habitual, un simple supermercat. Els barcelonins feien cua per passejar un carro i omplir-lo amb els productes de les prestatgeries. El sandvitx, dit això, ja té un altre gust, ¿oi? Al Tropeziens, número 83 del passeig de Gràcia, es podia menjar ràpid i lleuger, però amb estil, amb un bàrman que els seus clients encara recorden, Hilario Garanacha.

El Samoa, en aquesta constel·lació de negocis, tenia el seu perfil propi. La cuina italiana era poc o gens coneguda a la ciutat. De la pasta només es coneixia el macarró excessivament bullit. La pizza encara era un ovni. El Samoa va ser un dels ports pels quals va arribar aquesta gastronomia a la ciutat. Des d’aleshores va ser un clàssic, per al client local, per descomptat, però també per al visitant ocasional. Harrison Ford va dinar en una de les seves taules.

És per aquell passat que, ara, en vista de l’adeu d’aquest establiment, pot parlar-se, amb fonament, que ha acabat una era, però abans de continuar i maleir de nou la nova etapa, val la pena fer un últim apunt sobre els González, sobre la seva aventura comercial més singular, el Network Café. Als més veterans potser se’ls obre en aquest punt una finestra entretancada de la seva memòria. Aquell restaurant tranuitador i futurista, com un Blade Runner amb taules, on un petit televisor de tub il·luminava els plats de cada parella de comensals, va obrir les seves portes el 1987 a la zona discotequera de la Diagonal. Va ser, juntament amb el Nick Havanna, l’Otto Zutz i altres ariets de la modernitat, un avançament del que seria la Barcelona olímpica, una gresca.

Notícies relacionades

Una penya gastro amb dos premiats

Una llamborda daurada per a Joan Riba

Les ciutats canvien, diran amb desinterès alguns. És cert. La mutació és permanent, però de vegades és necessària una mirada professional sobre l’assumpte, com la del sociòleg Rodolphe Cristin, autor d’un dels assajos més colpidors sobre les conseqüències de convertir el món en una destinació turística. Va publicar ‘Mundo en venta’ a finals del 2018, una mica tard per a Barcelona. Una de les seves tesis és que de manera irremissible l’espai públic (remarquem amb bolígraf l’adjectiu ‘públic’) «s’ha convertit en un lloc per i per a la compra».

El passeig Inditex

Gairebé una de cada 10 botigues del passeig de Gràcia (9 de 102) són del grup Inditex. Al Portal de l’Àngel, continuació natural de l’anterior avinguda i el carrer amb els lloguers més cars d’Espanya, la desproporció és més gran, 7 de les 39 botigues són d’alguna de les marques d’aquest gegant de la moda, gairebé un 20%. Aquest és un ecosistema amb una escassa biodiversitat, dirien els biòlegs. La selecció de les espècies sembla forçada. Cert. L’última reurbanització del passeig de Gràcia i, posteriorment, de l’avinguda de la Diagonal fins a Francesc Macià va ser concebuda com un recorregut únic per i per a la compra, amb un accent especial en el tram que va des de València fins a l’obelisc de la plaça del Cinc d’Oros, consagrat al luxe inaccessible. Són botigues, les d’allà, que en tenen prou amb unes quantes bones vendes a la setmana perquè els números quadrin. Allà, el Samoa, ha perdut la seva raó de ser. Adeu.