Gràcia treu el seu quinto al carrer

Han cantat Estatut. Però no el del 2006, no. Elrepublicà, el del 34. Després surt l’autopista per anar a Sabadell, laC-58, i més tard el10 de Maradona. I així fins que algú canta «¡quinto!» i tornem a començar. Això és la Virreina de Gràcia, plaça barcelonina on els joves del barri han plantat cadires, taules i bombo per donar un nou format a una de les tradicions nadalenques més nostrades. 

Per a qui no sàpiga què és el quinto (també anomenat ‘quina’ o ‘plena’), i abans d’entrar en matèria, es tracta d’un joc similar al bingo en què els participants disposen d’un cartró amb 90 caselles dividides en sis quadrants de 15. Cada vegada que algú aconsegueix ratllar una d’aquestes parcel·les s’emporta el premi. A diferència del joc germà, associat a un públic més veterà, aquí la cosa s’ha mogut entre els 20 i els 35 anys. L’organització ha sigut a càrrec de la Plataforma d’Entitats Juvenils de Gràcia, que solia omplirl’Espai Jove la Fontana  i aquest anys’han animat i han demanat organitzar el quinto al carrer perquè ningú es quedés fora. Èxit absolut: més de 300 cartrons venuts. 

Compte amb el lloro

Taules llargues, carretons de llaunes de cervesa i un públic entregadíssim.Allò del principi, associar números amb coses que passen, és un dels segells d’aquest joc que, diuen, es va crear en temps del rei francès Lluís IV, al segle X. La persona encarregada d’anar associant números ambpetits relatsde la vida quotidiana és ellloro.No és poca cosa ser l’‘speaker’, ja que a les seves cordes vocals hi ha el ritme i la gràcia de la festa. Si no agrada, la concurrència fins i tot pot reclamar que el rellevin. En la primera hora només passa en una ocasió, quan confon un 86 amb un 68. «No he vist el puntet, hi ha poca llum», s’excusa. La sessió ha començat a les 18.30 hores però a la plaçano para d’arribar gent. Poden comprar el cartró en qualsevol moment (1 euro) perquè es fan un total de sis partides (50 cèntims extra per cada una).

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Cada partida s’atura dues o tres vegades per posar música. Grans temes com ‘La revolución sexual’ de La Casa Azul. Temptatives de ball que, amb el pas de les hores i la ingesta, aniran augmentant. Aquesta és una altra de les diferències respecte al bingo de tota la vida, on moure els malucs en excés pot acabar amb el terra ple de titani. La idea és que el quinto de la Virreina acabi al punt de la mitjanit. En totes aquestes hores, en un extrem de la plaça, al costat de les escales de la parròquia de Sant Joan, haurà quedat instal·lat un punt lila per denunciar qualsevol situació de violència masclista, una iniciativa cada vegada més visible a qualsevol festa de carrer de la ciutat. Ningú hi acudeix en el primer terç de la nit; bona cosa.

El lloro comença i tots el segueixen amb una cançó dedicada a Luis Carrero Blanco.«Voló y voló»,canten, mentre mouen els braços. No hi ha dubte, ha sortit el 73, any en què el president franquista va ser víctima d’un atemptat. Al bingo no hi ha tanta mala llet. Peròni de lluny és tan divertit.