Anar al contingut

barcelonejant

Un Geppetto només per a adults

La sala prohibida eren les golfes d'Ics, deixeble sense saber-ho de l''art povera', que creà durant 30 anys un museu sexual dels autòmats que ara es rescata a l'Espai Brossa

Carles Cols

‘Tamaño natural’, de Luis García Berlanga, podria cartografiar-se com l’Everest d’aquesta fília, però l’exposició que l’Espai Brossa de Barcelona obrirà al públic el pròxim dimecres 4 de desembre és, també sense cap mena de dubte, tot un vuitmil. Un Annapurna sexual, posem per cas. Explicar el que s’hi exhibirà no és tan simple com sembla. El més aconsellable és realitzar un ‘flashback’ de 30 anys en el temps, perquè l’important no és només la destinació final, ‘La sala prohibida’, que és com ha sigut batejada la mostra, sinó també els avatars del viatge. Tot comença un dia dels anys 80 en què el senyor Ics es jubila i informa els seus parents, senyora Ics inclosa, que les golfes de la casa seran a partir de llavors el seu regne particular de portes infranquejables per a tot membre de la família.

Sobre el que entre les parets i el sostre d’aquelles golfes va passar des d’aleshores només es pot parlar ara des de l’especulació, sustentada, això sí, per allò que allà va ser trobat quan aquell home va morir i va fer falta encarar el dol de girar full amb les seves pertinences. Durant tres dècades, el senyor Ics va comprar, no se sap si en un únic lot o en periòdiques visites a un ‘Tot a 100’ del barri o alguna botiga similar, un parell o tres de centenars de nines barates, una mena de marques blanques de la coneguda Barbie. També alguns Ken, indispensables, com es veurà, per al seu pla.

El zodíac nu / GRUP DE COL·LECCIONISTES/ANTIQUARIS DE BARCELONA

Al seu taller, perquè les golfes tenien també aquesta funció, aquell autodidacte deixeble de Germano Celant, el pare del concepte de l’‘art povera’, vaja, l’ús de materials humils amb propòsits artístics, modelava aquelles figures amb una finalitat decidida abans. Per dir-ho sense embuts, els concedia orificis corporals que a la fàbrica els havien sigut negats, una rudimentària vagina i un igualment simple anus. Feia més coses. Retallava les puntes de les seves cabelleres (en això en fàbrica si que eren generosos) i els proporcionava així un borrissol púbic adult. A ells, un ariet entre les cames digne de John Holmes. El senyor Ics, per posar-li ja un nom, era un Geppetto sicalíptic que ni tan sols necessitava la visita d’una fada perquè les figures prenguessin vida. Se la va proporcionar ell, qui sap si inspirat en el Museu d’Autòmates del Tibidabo.

¿Era per a Ics més excitant el repte tècnic o la temàtica?

Abans de prosseguir amb el relat temporal emergeix, és clar, una primera i lògica incògnita. ¿Quin era el propòsit? ¿El resultat final, el visionament d’aquestes coreografies de plaer tan duradores com el mecanisme a maneta que les posava en marxa, o, al contrari, el plaer eren les hores de treball artesà, el fet de trobar la peça del puzle i encaixar-la al seu lloc? Per exemple: una de les composicions de Geppetto és una jove nua mantejada per quatre companyes vestides. Hi ha allà una planificació, un bricolatge i un resultat final, i costa decidir quina d’aquelles tres fases li va resultar més agradable.

El mantejament naturista / GRUP DE COL·LECCIONISTES/ANTIQUARIS DE BARCELONA

Com ja imaginarà el lector, aquelles golfes prohibides van deixar un dia de ser-ho. El senyor Ics va morir. De la sorpresa de la família es té aquí una descripció per boca de tercers. Al museu dels autòmats s’arribava no sense abans passar entre tres maniquins de mida natural, intimidatoris. A un només calia tirar-li d’una palanca perquè tingués una monumental erecció, sembla que de dimensions del Príap d’Hostafrancs. Les altres dues figures, també mòbils, s’entregaven al vincle. Era rere unes cortines, no obstant, on hi havia la més inesperada troballa, les olimpíades del sexe.

Va ser en un setmanal sopar d’antiquaris on la destinació de tan estranya col·lecció es va decidir, i va ser per a bé

Parteix d’aquí la segona part de la història, diferent però igual de sucosa. La família no va considerar allò una taca que era necessari eliminar. Va oferir el conjunt d’aquella obra (el que hem dit, un ressorgiment de l’art povera) a un antiquari de Barcelona. El va veure, ho va sospesar i va fer una contraoferta. No es van posar d’acord. Aquell dia va poder caure en l’oblit tot aquell material, però al restaurant El Portalón de Barcelona va tenir lloc un afortunat gir en el guió. Cada dilluns se citen en aquell local de bons menjars alguns dels més professionals antiquaris de la ciutat, gent amb què Barcelona està en deute, responsables sovint de rescatar de la foguera peces que la inacció de les institucions públiques, amb l’excusa de la falta de pressupost, deixarien perdre. No seria aquest el cas de l’herència del nostre Geppetto, és obvi, però la qüestió és que en meitat d’aquell tradicional xeflis dels dilluns a El Portalón es va parlar de les misterioses golfes. Amb les postres a la taula ja hi havia acord. Adquiririen el lot complet per separat, però no amb ànim de revendre’l després, sinó com a col·leccionistes.

El cas Berlanga

Hi haurà qui pensi precipitadament que allò va ser un rampell entre brètol i esnob per part de quatre amics que s’ho podien permetre, però això potser serà perquè en aquestes latituds es té l’àmbit lúbric per una afició sense valor. El gener del 2018, per posar un exemple, el tresor que Berlanga guardava en una habitació també secreta i desconeguda per la seva família, a la qual s’accedia per una escala secreta del seu dormitori, va sortir a subhasta per 27.000 euros i ningú va licitar per aquest. S’oferien 12.000 volums, dels quals uns 3.000 eren de literatura o temàtica eròtica, amb originals i valuoses primeres edicions comprades a tot el món al llarg de la seva vida. Al nord del Pirineu això seria inconcebible. A París és cèlebre, malgrat el seu halo de misteri, la col·lecció Mony Vibescu, el ‘louvre del sexe’, en l’existència del qual només es repara quan, en una exposició, com la que el CCCB de Barcelona va dedicar a l’arquitectura dels espais dedicats al desig, es llegeix en la lletra petita qui ha deixat les peces per a la seva exhibició.

La qüestió és que, en una feliç decisió, els nous propietaris de la col·lecció del senyor Ics van voler donar-la a conèixer i quin millor espai per a això que un centre cultural que porta el nom de Joan Brossa. Les seves lletres equilibristes no estan tan allunyades, com a poesia visual, de les acrobàcies que realitzen algunes d’aquestes figures del nostre Geppetto.

El missioner equilibrista / Grup de col·leccionistes/antiquaris de barcelona

A l’espera que s’aixequi el teló, alguna cosa se sap del que es podrà veure del 4 de desembre al 12 de gener, temporada de ‘pessebres’, però aquests només per a adults. En alguns casos serà a través d’espiells de ‘voyeur’ a la paret. Entre el més notable destaca, tal com va ser trobat, un teatret amb cinc violinistes nues a la fossa de l’orquestra, una coreografia de nines que ballen amb tot el plàstic a l’aire i, com a clímax final, una parella que apareix copulant rere un ventall que es tanca per art de màgia, mentre un gosset es posa sobre dues potes mentre agita les altres dues.

De vegades, i amb raó, es troba a faltar en aquesta ciutat aquell caràcter transgressor i busca-raons d’abans, que posava el focus sobre alguna cosa a les perifèries de la cultura i després tot eren aplaudiments. Potser el senyor Ics és el nostre John Kennedy Toole, que en vida no va aconseguir que les aventures d’Ignatius J. Reilly fossin publicades i el reconeixement només li va arribar quan se’l va endur la Parca.

A l’home que va segrestar un alcalde li hauria encantat

L’exposició ‘La sala prohibida’ és una de les tres instal·lacions que a partir del pròxim dimecres s’obriran al públic sota un inequívoc títol comú, PostBrossa, és a dir, cites culturals que, se suposa, li haurien encantat a l’irrepetible poeta, escenògraf i compromès creador mort a Barcelona el 1998. La inauguració coincideix, ara que es compleixen 100 anys del seu naixement, amb la feliç decisió de l’Ajuntament de Barcelona de reeditar un llibret publicat el 2006 en què es proposaven set itineraris a la recerca de les empremtes que a les façanes, carrers i places barcelonines va deixar Brossa. En una ciutat no especialment ben dotada d’art al carrer (almenys del que paga i instal·la l’autoritat municipal), s’ha de reconèixer que, no obstant, les picades d’ullet brossianes són abundants i són molt presents, tot i que no sempre on haurien de ser. Aquest últim és el cas, al menys d’una de les escultures més oblidades de Brossa, ‘Record d’un malson’, que aquesta secció, ‘barcelonejant’, va tenir el gran plaer de dedicar un homenatge titulat, sense mentir gaire, ‘L’home que va segrestar l’alcalde de Barcelona’. En aquesta es recorda al Brossa més entremaliat, sempre disposat a desafiar l’autoritat i la correcció política. Mai se sap, però ve de gust pensar que a Brossa li hauria encantat ‘La sala prohibida’.