Anar al contingut

PRIMERES CLASSES A KAMANAR

L'arquitectura barcelonina crea al Senegal una escola gaudiniana

El projecte solidari de l'estudi DAW assoleix la seva meta amb l'estrena de l'escola que, immediatament, es converteix en una icona turística local

Carles Cols

L'arquitectura barcelonina crea al Senegal una escola gaudiniana

Sense focs artificials i sense presumir (ingredients dels quals s’abusa en tantes i tantes inauguracions oficials de molt menys calat), un grup d’entusiastes barcelonins ha estrenat aquest octubre passat l’escola arquitectònica i socialment més bonica de Barcelona. Val la pena visitar-la, tot i que, això sí, requereix salvar un notable obstacle. Està a 3.400 quilòmetres de distància, a Casamanza, la regió més inaccessible del Senegal, on la colonització francesa no va deixar cap mur dret ressenyable. Les classes al centre d’educació secundària CEM Kamanar van començar a l’octubre i, com són les coses, també les primeres visites turístiques al lloc, perquè arquitectònicament allò no s’ha vist mai en aquestes latituds, 22 imponents aules aixecades amb la tècnica de la volta catalana, gairebé gaudinianes. Una escola de Barcelona al Senegal.

Darrere d’aquest projecte exemplar no hi ha cap agència de cooperació, sinó individus entusiastes com Lluís Morón i David Garcia

De l’existència d’aquest projecte ja se’n va parlar en aquestes pàgines el març del 2017, no només perquè els treballs avançaven a bon pas, sinó perquè la silueta d’aquelles aules ja anunciava que seria una escola molt especial. El més habitual en plans de cooperació internacional sol ser l’ús d’arquitectures d’emergència, formigó i xapa, o sigui, edificis lletjos i sovint escassament funcionals. Lluís Morón, dissenyador gràfic amb molta mili, i l’arquitecte David Garcia, de l’estudi DAW, tots dos al capdavant d’un equip per descomptat molt més ampli, van decidir trencar amb aquesta amarga tradició i van proposar a les autoritats locals de Thionck-Essyl aixecar una escola la pròpia fase de construcció de la qual ja seria tota una lliçó magistral, almenys per als qui hi treballessin.

Una de les aules amb les voltes, ja en plena marxa del curs escolar / COKE BARTRINA

L’essència del projecte és una meravella. Van muntar una cintra de fusta, és a dir, un motllo per aixecar un arc de sis metres d’altura, sis d’amplada i 10 de profunditat. Els maons es cuinaven amb una barreja de terra de la mateixa finca, amb només un 7% de formigó. A Eno, el cap d’obres local amb qui van contactar perquè reunís un equip de treball, allò, sobre el paper, li va semblar una bogeria. Quan es va retirar la cintra i l’edifici es va mantenir sòlidament dret, se li va il·luminar la cara. Actualment és un mestre en la matèria.

En aquell racó del Senegal, la França colonitzadora no va aixecar ni una paret digna de ressenyar. Per això aquesta escola enlluerna

En total s’han aixecat 22 aules, indispensables per desembussar un coll d’ampolla molt perjudicial per a la regió. Les escoles de primària de la zona donen cabuda a uns 2.500 alumnes. Les de secundària, fins ara, només permetien continuar els estudis de secundària a uns 1.000 adolescents. Amb aquestes xifres, allò era una factoria d’emigrants o joves sense un futur clar a la regió. Un parell de dies abans de la inauguració, una nena d’uns 11 anys es va acostar a Garcia, un arquitecte amb notable currículum a Barcelona, autor de la recent i respectuosa restauració de la Casa Vicens, obra iniciàtica de Gaudí. «¿Aquesta escola és teva?», va preguntar la nena. «No, és teva», li va respondre. No hi ha millor resum del que ha passat a Thionck-Essyl aquests últims cinc anys. Tot va començar, per cert, d’una manera que ve de gust recordar. Una de les professionals de l’estudi Daw, Aina Tugores, tornava de vacances cada any amb les piles més que carregades. Irradiava alegria. Clar, li van preguntar quin era el seu secret. Anava de cooperant a aquesta regió del Senegal i s’encomanava de l’alegria de viure que allà trobava. Va ser així com va néixer el projecte de l’escola.

La biblioteca, arquitectònicament idèntica a les aules, amb el seu terra de trencadís. / NOEMÍ DE LA PEÑA

A l’escola li queden detalls per polir. El camp de futbol, que n’hi haurà, serà la pròxima i última fase. Però les aules ja funcionen. Orientades de nord a sud, perquè la llum del sol no envaeixi de manera directa l’interior, són, com ja es va anunciar al principi, com càntirs, refrigeració natural al 100%. El paviment de cada classe, en un detall que redobla aquest aire gaudinià de tot el conjunt, és literalment un trencadís, però no per caprici arquitectònic, sinó perquè en aquest propòsit d’economitzar amb el millor que es té a mà, el terra és un mosaic de peces ceràmiques trencades d’abocador.

Pont aeri d’extraescolars

Aquest any, els alumnes, uns 250, són majoritàriament de ‘sixième’, l’equivalent al primer curs de l’ESO a Espanya. Al Senegal, els anys acadèmics són com un compte enrere, ‘cinquème’, ‘quatrième’..., i així fins a l’enlairament final, el primer curs, el final del batxillerat.

Festa d’inauguració de l’escola Kamanar, l’octubre passat. / XAVIER MALGRATS

Dir que la CEM Kamanar és una escola barcelonina a l’Àfrica semblarà un excés, però hi ha un detall encara no explicat que permet sostenir amb més raons tal afirmació. A començaments del 2020, amb el curs escolar en marxa, està previst que comencin a quatre aules centrals les activitats extraescolars, per a les quals Morón, Garcia i companyia tenen previst una mena de pont aeri intercontinental en què viatjaran des de Barcelona professors de diferents matèries. L’il·lustrador Javirroyo, per exemple, ja ha demanat que comptin amb ell per a les extraescolars de formació artística. N’hi haurà també d’oficis (mecànica, lampisteria, fusteria...), de qüestions sanitàries, amb cursos d’educació sexual, i la que més crida l’atenció, d’alimentació, on ja s’ha explorat el terreny amb algunes mares de l’escola. Les tècniques de conservació d’aliments no entenen gaire prèdica al tròpic. En època de maduració, els camps poden quedar encatifats de mangos sense que es doni sortida a aquests excessos de producció que en altres moments de l’any podria ser convenient recuperar. Així és en el fons el CEM Kamanar, una escola digna de ser ben conservada.