11 d’ag 2020

Anar al contingut

obituari legislatiu

Mor el decret que apujava els lloguers

En un cas real, Livia Arteaga hauria sigut una damnificada del projecte del Govern i passaria a pagar 1.320 euros mensuals, molt per sobre dels 1.000 actuals

Carles Cols

Mor el decret que apujava els lloguers

RICARD CUGAT

El rei Guillem II d’Anglaterra, malgastador com tots els de la seva dinastia, estava financerament tan rígid que es va inventar un nou impost per omplir les seves arques reials. Ja quedava poca cosa per gravar, i això que només estem parlant de 1696, però encara va tenir la idea insensata que els seus súbdits paguessin una taxa en funció del nombre de finestres de casa seva. Dit i fet. La conseqüència va ser calamitosa, una època literalment de tenebres, ja que les famílies més humils van tapiar tantes finestres com van poder. D’un segle més tard, època georgiana, és una altra llei sense comparació, la que gravava les famílies en funció del gruix dels vidres de les finestres que van sobreviure al decret de Guillem II, també amb unes conseqüències nefastes sobre la vida quotidiana. La lliçó que cal treure de tot plegat, en una jornada parlamentària com aquesta, és que en ocasions les lleis aconsegueixen el contrari del que pretenen. ¿Aquest era el cas del decret nonat per al control del preu dels lloguers? Sembla que sí.

Ester Capella, com el capità Renault, s’ha escandalitzat perquè al bar del Rick s’aposta

El decret ha arribat al Parlament ferit de mort, no només per falta de recolzaments, sinó perquè les lectures crítiques que se’n van fer quan a mitja campanya electoral el Govern el va donar a conèixer van ser letals. El resum és fàcil. La primera i més gruixuda crítica era que per ser un decret que pretén frenar l’augment dels preus del lloguer, l’insòlit era que proposava increments del 10% al 20%, en segons quins casos. Això, com va subratllar de manera punyent el Sindicat de Llogaters, en un moment en què precisament els lloguers estan pujant per sota del 10%. En certa manera, el decret hauria sigut una invitació obscena als propietaris immobiliaris a no aixecar el peu de l’accelerador. Un gran absurd.

Ha sigut estrany (per no buscar altres adjectius) assistir a la intervenció de la consellera Ester Capella, defensora del decret, ja que s’ha horroritzat pel fet que els últims cinc anys els lloguers a l’àrea metropolitana han pujat un 38%, fins a arribar a una mitjana de 949 euros mensuals. “¡Quin escàndol!, he descobert que aquí es juga”, deia el capità Renault a ‘Casablanca’, i a continuació un crupier li portava els seus guanys del dia. Doncs això, que després de lamentar fins a on ha arribat la situació, la consellera ha defensat que una mica més d’increment no li fa mal a ningú.

Livia Arteaga

El decret pretenia que en el que s’anomenaven zones tenses (vaja, Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, per començar), els lloguers creixessin només a partir del preu de referència. ¿I quin és aquest preu de referència? L’actual del mercat, segons el Sindicat de Llogaters, el de la bombolla actual. Amb tota la barra.

El decret avalava que els arrendaments pugessin encara més, i per a més inri, amb els preus de bombolla actuals com a referència

De vegades un exemple és ideal per comprendre l’abast de canvis legislatius com aquest, i un de formidable és el que passa a casa de Livia Arteaga, parella del Juan, amb qui té tres fills, i veïna del barri de Gràcia des de fa 12 anys. Paga 1.000 euros mensuals de lloguer. Això es menja gairebé la meitat dels ingressos familiars. El cas és que el juliol del 2018, la propietària de la finca, propietària d’aquest i molts pisos més, li va anunciar una pujada del 30% de la renda mensual, o sigui, passar a pagar 1.300 euros. No pot. El contracte ja es va extingir i, tot i que ingressa les mensualitats puntualment, ja ha rebut la corresponent demanda per desnonament.

¿El decret era una solució per a ella? Al revés. El preu de referència en aquesta zona, per les dimensions i l’estat del pis, és de 1.200, de manera que la propietària li podria exigir a la Livia un lloguer un 10% per sobre d’aquesta xifra, en total, 1.320 euros. Ni Guillem II es va atrevir a tant.

Livia Arteaga, l’enèsima víctima del mercat immobiliari barceloní / RICARD CUGAT

El decret tenia altres (per dir-ho sense insultar) excentricitats. No només no convidava a un descens dels preus o, com a mínim i el que és el mateix, que guardin una proporció amb els salaris, sinó que a més donava carta blanca als fons d’inversió (hi ha qui prefereix anomenar-los fons voltor) que compren finques senceres, desarrelen els veïns residents si no són rendibles, i després d’una reforma de les vivendes duen a terme increments del lloguer substancials. Per aquests casos, el decret contemplava augments del 20% respecte al preu de referència. Gentrificació amb el segell de qualitat de la Generalitat, es podria dir amb una mica de maldat.

El rendisme del capital ha donat pas al rendista immobiliari, que tampoc participa en l’esforç productiu comú

El text nonat tenia més paràgrafs controvertits, per presència o per absència, perquè, per exemple, no detallava què fer en cas d’incompliment evident per part del propietari d’un pis. És més, suggeria a l’afectat, el llogater, que portés el cas davant els tribunals amb el decret com a argument jurídic d’acusació sota del braç.

El decret no ha tirat endavant i, en conseqüència, el mercat immobiliari és com la boxa abans que el marquès de Queensberry li posés regles, o sigui, una lluita amb el puny nu, el que prefigura un model de societat d’igual manera que la taxa sobre les finestres va predeterminar un tipus d’arquitectura. Els que abans vivien de les rendes del capital, ara ho fan de les rendes immobiliàries, i en aquest sentit no està de més recordar la reflexió sàvia de l’economista canadenc Pierre-Yves Gómez: “Ser rendista és beneficiar-se de la riquesa creada sense sentir-se obligat a participar en l’esforç productiu”. És un bon epitafi per aquest decret nonat.