El malagueny que ressuscita els emperadors romans

Que ningú dubti que algun dia la ciència ressuscitarà els mamuts, però de moment, sense que tingui menys mèrit, el malagueny Salva Ruano gairebé que torna a la vida els emperadors romans. De moment, tres, Calígula, Neró i August. Va assajar primer la tècnica amb Juli César, però aquest ni era emperador (que més voldria ell, que literalment va caure “com un cérvol llancejat” a les portes d’aconseguir-ho) ni el resultat era el que Ruano desitjava. Als seus Calígula, Neró i August, ¡oh miracle de l’hiperrealisme escultòric!, no se’ls pot posar ni un però. ‘Césares de Roma’,així ha batejat el seu projecte, una ocasió per estar cara a cara, per exemple, de Cayo Octavio Turino, conegut per a la posteritat com a August, l’emperador sota el regnat del qual es va fundar la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, o sigui, Barcelona, que, com es dirà després, va ser la Marina d’Or de l’antiguitat. ¿Massa informació de cop en poques línies? Anem a pams.

A l’obra de Salva Ruano, el resurreccionista de l’antiguitat, li ha donat visibilitat recentment un altre ‘civis romanus’, Néstor F. Marqués, un arqueòleg amb grans dots com a divulgador i que es mou per les xarxes socials com Mesalina entre els llençols. És gràcies a ell que aquests emperadors estan ara en aquesta pàgina, no inerts com a peces de marbre durant 20 segles castigades pel pas del temps, sinó frescos i gallards, com tot just sortits de l’‘apodyterium’, o sigui, els vestidors de les termes. Marqués va descobrirRuano i li va donar visibilitat entre la comunitat internauta del ‘pèplum’.

“Doncs sí, August era primet i baixet”, diu Marquès al telèfon des de Segòvia, potser la ciutat més romana de Castella. I Calígula, per cert, era pelut, no de pit sense pèl com John Hurt a ‘Jo, Claudio’, cosa que el deixava en mal lloc, perquè el cabell al tors era motiu de mofa ja des de temps de les obres de teatred’Aristòfanes, que ridiculitzava així els ibers. Tampoc Neró, prossegueix aquest de Segòvia, era el sonat que va retratar per a la posteritat Suetoni a ‘Vida dels 12 cèsars’, que, juntament amb els textos de Tàcit, és el pilar en què s’han basat el cine, el teatre i la literatura, inclòs Shakespeare, per perpetuar unes imatges deformes de com eren en veritat aquells personatges històrics. Afegeix Marqués el que no és cap secret per a tot bon llatinista, que Suetoni mostrava la realitat com el ‘Lecturas’ quan visita les cases dels famosos, en uns casos, o amb propòsit de libel, quan els personatges no eren del seu grat. ‘Vida dels 12 cèsars’, tot i que la seva lectura sigui una delícia molt recomanable, és l’escopeta de fira del rigor històric.

És per això, en part, que l’obra de Ruano mereix una atenció especial. En essència fa el mateix que per a la ira de nostàlgics va fer al seu dia l’artista Eugenio Merino amb la ‘chola’ de Francisco Franco, recrear-la amb tècniques escultòriques d’hiperrealisme, fins a l’extrem que només li falta dir “españoles todos”, però en el cas del malagueny, amb altres tirans menys controvertits, els emperadors. El seu últim treball és Calígula, quatre mesos de treball amb silicona i cabells reals, de vegades de cabra, de vegades humans, que van començar amb un motllo extret del marbre que d’aquest emperador es conserva al Museu d’Art de Worcester. Si els tallistes de l’antiguitat s’ocupaven amb el cisell amb propòsit de deïficar els seus models, Ruano fa el camí contrari, retrocedeix pas a pas fins a concedir-los un aire de simple mortal, amb les naturals imperfeccions de la pell si és necessari. No s’ha de perdre el vídeo que a Youtube ha penjat ell mateix sobre el procés de resurrecció de Neró, amb una sessió de perruqueria amb assecador i barberia a tisores que ja hagués volgut Peter Ustinov a ‘Quo vadis?’.

Ruano, per donar algunes pinzellades sobre l’artista, va descobrir Roma de criatura, a travésd’Astèrix, però així com d’altres fixaven la seva atenció en els protagonistes, en aquest panegíric del patriotisme francès, ell tenia debilitat per l’altre món que de fons es retratava en aquelles historietes, el romà, així que de la lecturad’Uderzo  i Goscinny molt aviat va passar a ‘La Guerra de les Gàl·lies’ de Julio César, i altres clàssics. A l’hiperrealisme, d’altra banda, va arribar de forma autodidacta, cosa que es diu molt ràpid, però és un procés molt lent, de prova i error. Ara, com hem dit, té a casa tres emperadors. Si prossegueix, i no és necessari recórrer a un àugur per fer aquest pronòstic, a mitjà termini no s’hauria de descartar una gira estel·lar d’aquests caps per les ciutats ‘romanes’ d’Espanya. Barcelona hauria de ser entre aquestes. Per August. Però n’hi ha prou amb conèixer una mica l’ànima ingrata d’aquesta ciutat per ser pessimistes sobre això.

De la terna que ha reviscut Ruano, August podria semblar equivocadament, d’entrada, el menys fascinant. Sota el seu regnat no va cremar Roma. Vaja. Tampoc exhibia en públic l’excèntrica crueltat de Calígula. “Fereix-lo de manera que sàpiga que s’està morint”, suggeria aquest als botxins abans que es fiquessin en feina. Però com va deixar escrit el novel·lista Robert Harris, un altre enamorat de l’antiguitat, August va ser, per la seva rellevància, influència i longevitat política, un personatge de moltíssima més talla històrica que Napoleó, Stalin o Hitler. Té el seu versicle a la Bíblia, a l’evangeli de Lluc, com a promotor dels empadronaments que tan de cap van portarJosep i Maria. Seu és el mèrit que l’Eneida, poca broma, sobrevisqués a Virgili, perquè aquest, com un Kafka, desitjava emportar-se a la tomba la seva obra. August va ser, coincideix Marqués, un Maquiavel 14 segles abans que Maquiavel. Marc Antoni i Cleòpatra podrien parlar hores sobre això. Però, a més de per aquest currículum, pel que emociona mirar a la cara aquest “baixet primet” és perquè per ordre seva es van establir les bases de l’actual Barcelona, cosa que mereix un punt i a part, perquè és des d’aquesta antiga colònia de jubilats de les legions romanes des d’on s’escriu aquesta crònica.

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

Així és. Aquest, barcelonins, és el responsable que aquesta ciutat sigui avui dia més que un punt al mapa i, com ja ha quedat demostrat amb Ildefons Cerdà, a qui se li ha dedicat una plaça lletja en una ciutat experta en què les seves grans places siguin lletges, que ja és dir molt, Barcelona li ret homenatge amb ingratitud i fins i tot maltractament. És cert que el que va fundar el primer emperador romà de la història va ser una colònia, o sigui, res de l’altre món, un lloc de retir per a la soldadesca que va guerrejar a la frontera nord d’Hispània, gairebé un imserso de centurions, però Barcelona va tenir des de poc després del seu naixement com a urbs un temple dedicat a August, del qual miraculosament es conserven només quatre columnes. Tant desinterès ha tingut aquesta ciutat amb el seu fundador que a finals del XIX a punt va estar Ramon Montaner, parent de Lluís Domènech i Montaner, d’emportar-se-les per decorar una casa de vull i no puc que s’havia fet construir a Canet de Mar. Es van quedar.

Ruano, l’artista, assegura que no va dubtar a incloureAugust  en la seva llista de ressuscitats. Cap bon romanòfil el deixaria fora. En té prou amb rellegirEdward Gibbon per remarcar que com ell no n’hi va haver cap altre d’igual. “És gairebé innecessari enumerar els indignes successorsd’August. Els seus incomparables vicis i el teatre en què es desenvolupava els han salvat de l’oblit. El tenebrós i implacable Tiberi, el furiós Calígula, el feble Claudi, el cruel i dissolut Neró, el repugnant Viteli i el tímid i inhumà Domicià són condemnats a infàmia perpètua”. Bé, sense ànim d’esmenar a Gibbon, no està de més desitjar que Ruano prossegueixi amb el seu projecte i, una vegada complet, dir, com August al llit de mort, ‘acta est fabula, plaudite’.