El 'glover' que sabia massa

El Mario sap on estan enterrats els cossos. Coneix els noms dels que van ordenar els assassinats. També pot identificar els que van prémer el gallet; i els que van extorsionar  comerciants i veïns. És un home que sap massa. I això, quan un té davant les ‘maras’ del Salvador, les bandes que controlen tot el territori, suposa aixecar-se cada dia amb una mira apuntant-te el front. Per això el Mario no es diu Mario. Es va cansar de girar les cantonades amb por, va tancar tots els seus negocis, va vendre la seva casa i va venir a Barcelona. Avui és un més dels milers de repartidors de Glovo, un més dels sol·licitants d’asil que haurà d’esperar diversos anys perquè el Govern resolgui el seu cas. Un més dels que proven de sobreviure en una ciutat de butxaca cada dia més excloent. El Mario és una persona que parla de refugi, de violència, de falsos autònoms, de segones oportunitats, de tornar a començar. De sobreviure. Tot, amb un optimisme colpidor.

Aquesta història comença la nit del dia de Sant Valentí, a la cua d’una coneguda floristeria que et treu d’un compromís a qualsevol hora del dia. Allà hi ha el Mario, esperant per recollir una rosa en nom d’un client. Com que la cosa va per llarg, resulta impossible no entaular conversa. Explica que li han demanat que escrigui ell mateix la dedicatòria. “¿Però què hi poso? ¿I també hauré de fer-li un petonet?”. Fa quatre pinzellades de la seva vida i marxa. “Un altre dia te n’explico més”. Aquell dia va tenir lloc fa un parell de setmanes, al costat de la Sagrada Família, en un conegut restaurant de pollastre fregit de l’avinguda de Gaudí, asseguts al costat de la finestra per no perdre de vista la seva bici. Aquella rosa, per cert, va resultar ser d’un home per a un altre home. “Del teu admirador secret”, va escriure. No hi va haver petó.

El Mario té el batxillerat i tres cursos d’Administració i Direcció d’Empreses. Va deixar la universitat perquè va començar a treballar i els diners a la butxaca van vèncer la motivació per continuar estudiant. “M’oferien 800 dòlars i això era molt per a un xaval que no havia fet els 20 anys”. Poc després va començar a obrir els seus propis negocis: una fleca, un bar, una sala de billars i una botiga de llaminadures que regentava la seva dona, la María, que tampoc es diu María. El fenomen de les bandes  ja havia començat, però diu que llavors era gairebé anecdòtic. “Suportable”, assegura. Va comprar casa, cotxe i moto. Ja amb un fill, eren una família benestant del Salvador. “La banda 18 es va apropiar de la nostra zona i va començar a reclutar nens i joves de la colònia. No van tardar a arribar els morts i el xantatge”. La primera visita la va tenir al billar. Li demanaven 10 dòlars diaris. Van acabar per demanar-li la mateixa quantitat a cada local, així que al cap de poc ja estava pagant un total de 40 dòlars cada dia. A canvi, una cosa tan simple com perdonar-li la vida.

El nen amb una Magnum de 9mm

La cosa va transcendir els diners. Baralles i clients atemorits. Va decidir desfer-se del que tingués “cervesa i glop” i es va quedar amb la fleca i el petit comerç on a més de llaminadures venia “productes de primera necessitat, com els pakistanesos aquí a Barcelona”. Un bon dia, repartint pa en una colònia veïna, uns d’una banda li van dir que no el volien tornar a veure per allà. Una nova limitació: a partir d’aquell moment, només podia mercadejar a la seva zona. En cas d’haver traspassat la línia una vegada més, hauria acabat estès a l’asfalt, amb un tret al cap. “Sempre per l’esquena”, detalla.

Un matí, un nen de 9 anys es va acostar amb un telèfon i una pistola Magnum de nou mil·límetres. “Quan jo era petit, els nostres ídols eren Superman i Batman. Ara els herois són els de les bandes, perquè sempre se surten amb la seva i ho poden fer tot”. La criatura li va passar el mòbil i a l’altre costat parlava un home des de la presó que li reclamava “50 dòlars per a una urgència”. S’hi va negar, i aparentment no va passar res. L’endemà va anar al majorista a comprar productes per a la botiga i al tornar va notar que una moto el seguia. Tot i que no va ser fàcil, va poder despistar-la a l’autopista. Poc després, uns nois li van admetre que el pilot tenia l’ordre de buidar-li un carregador. Va anar a veure la mare del noi que el va visitar amb l’arma i li va pagar els 50 dòlars. Això el va portar a vendre el petit comerç i a quedar-se només amb la fleca. En tres anys va passar de regentar quatre negocis a quedar-se només amb un.

El següent va ser obligar-lo que donés feina a membres de la ‘mara’ Barrio 18. Va arribar a ocupar-ne 15. També li portaven armes a casa perquè les amagués. No preguntava mai res. “Ells et miren com un amic mentre facis el que et demanen, però un error el pagues amb la teva vida”. L’error més imperdonable, relata, és parlar amb la policia. Tots aquests nois es reunien davant la seva fleca, que era sota de casa seva. Olorava la seva marihuana i els escoltava parlar dels crims que cometien, del lloc on havien enterrat els cadàvers, de la pròxima persona que matarien. El Mario tenia clar que no podia dir res, perquè si la policia els agafava sabrien perfectament que ell era el delator.

El tema del pa també va deixar de ser rendible i va acabar tancant. Es va acabar la seva vida d’empresari 13 anys després. I també arribava a la seva fi la vida al Salvador. Però allà no va acabar la pressió de la ‘mara’. Quan va posar la seva casa en venda i els nois van veure el cartell, li van reclamar 5.000 dòlars del que en tragués. Es va negar a pagar-los, però ja no van poder fer res perquè quan es van assabentar de la venda, el Mario, la seva dona i els seus dos fills ja havien abandonat el país. La vivenda la va vendre per 20.000 dòlars malgrat que ell n’havia pagat 30.000 uns anys abans. “Tot s’ha devaluat al meu país per culpa de les bandes”. Si l’haguessin trobat l’haurien matat, perquè gairebé ningú li diu que no a la ‘mara’ i viu per explicar-ho.  

Barcelona: altres amenaces

A Barcelona l’amenaça era completament diferent. Es tractava i es tracta de mantenir-se a la superfície partint de zero. Van entrar com a turistes per l’aeroport, com fan la immensa majoria de migrants a la recerca d’una oportunitat a Europa. Es van quedar a casa d’una amiga de la mare de la María, que es va mudar i va acabar cedint-los el pis. El Mario va recalar en un grup de WhatsApp de salvadorencs i li van recomanar que sol·licités la targeta de refugiat. "Quan vaig anar a immigració, el mateix policia que em va atendre, després d’explicar-li la meva història, em va dir que me la denegarien, però que amb això podria treballar i guanyar temps perquè tarden anys a resoldre els casos". D’aquesta manera, quan hagin passat tres anys a Barcelona i sense que el Govern hagi pres una decisió encara, ell i la seva família podran sol·licitar la residència per arrelament. 

Escolaritzar els nens a la ciutat no va ser complicat, ja que van aconseguir l’empadronament sense problemes. Sí que va ser una mica més difícil la seva adaptació. El nen, que ara té 7 anys, no sabia jugar a pilota perquè al Salvador vivien empresonats i no el deixaven baixar al carrer. "El primer dia d’escola va venir ben content perquè havia jugat a futbol per primera vegada". La professora els va reunir i els va dir que veia el nen "una mica retret". Li van explicar la seva història i es va quedar muda. Amb els fills ja escolaritzats, es van buscar la vida. El Mario va començar de seguida a Glovo. D’això fa ja tres anys. Fa horari partit per poder estar a la sortida de l’escola. Pedala de 10 a 16 hores i de les set de la tarda fins a la mitjanit. La seva dona està a mitja jornada de cangur per 400 euros, sense contracte ni seguretat social. Amb prou feines es veuen una estoneta al matí.

'Riders' que lloguen la seva llicència

Notícies relacionades

BCN rebutja anul·lar la reforma en marxa de la ronda de Sant Antoni

Norma Comics celebra avui 40 anys com a temple de la cultura pop

El Mario es treu nets uns 1.500 euros, un sou molt digne per als temps que corren. Fins fa un parell de mesos utilitzava una bicicleta mecànica. Ara per fi n’ha comprat una d’elèctrica de segona mà. Pel camí, en tot aquest temps, ha perdut prop de 20 quilos. Explica que a Glovo el 90% són immigrants, que hi ha ‘riders’ que lloguen a altres joves que no tenen papers la seva llicència. Potser per tot el que ha passat, per l’agraït que està per continuar viu, amb prou feines té cap queixa sobre la seva feina. Prefereix continuar sent un presumpte fals autònom que entrar en plantilla d’una empresa.

Explica que li agradaria obrir un restaurant de menjar típic del seu país. Mentrestant, pot passar que el Govern rebutgi abans la seva sol·licitud d’asil. Li donarien 30 dies per abandonar Espanya. Aleshores, no obstant, espera haver tramitat aquesta residència per arrelament que li permetria seguir aquí amb els seus fills. També vol comprar-se una moto per fer repartiments més llargs, ja que l’empresa paga per distància (un fix de 2,80 € per servei més 30 cèntims per quilòmetre). Té clar que tornar al Salvador no és una opció, tot i que això suposi no veure la seva mare. Seguirà a Glovo, on, per cert, si té un accident o li roben la bici, la companyia ni se n’assabenta. Simplement, l’endemà deixa d’aparèixer com un puntet més al mapa. "Però bé, és el que hi ha. La part bona és que aquí estem bé. Si fos al Salvador estaria mort. Sé massa coses...".