La vida en obres

Josep Lluís Núñez va deixar per a la posteritat un munt de frases cèlebres. “Aquesta ciutat que porta el nom del nostre club”, va dir en una ocasió. Va bé recordar-la, perquè parlar avui de les Glòries o de la Sagrera porta més al cap pols i màquines treballant que vida veïnal. O sigui, que aquests enclavaments remeten més a projectes urbanístics i ferroviaris que a la mateixa ciutat. Són, diria Núñez, barris que porten el nom d’unes obres. Per parlar de tot això, de com ha sigut i està sent la vida en aquests entorns reunim un parell de líders veïnals. D’aquests que venen sense papers perquè el seu cap és una viquipèdia de la lluita de carrer. El seu relat permet entendre millor la història de la ciutat dels últims 40 anys. I ofereix pistes sobre quina és l’estratègia a seguir a Barcelona per aconseguir que et facin cas.   

Asseguts a la taula, Miquel Catasús, responsable d’urbanisme de l’associació de veïns del Clot-Camp de l’Arpa, i Oleguer Méndez, membre de l’associació de la Sagrera. El Miquel va arribar a Barcelona procedent del Penedès el 1981. El va sorprendre trobar uns barris “molt grisos i plens de cotxes; però també molt actius”. L’Oleguer va venir el 1974 des del Bierzo. Va trobar una Sagrera atapeïda de fàbriques i naus que anaven seguint el perímetre d’una enorme rasa ferroviària que, en aquell temps, no era cap problema. “Hi havia molta activitat amb els trens de mercaderies, era un barri netament obrer. Recordo que només pujaven passatgers a la Sagrera una vegada a l’any, en un tren que portava la gent a Lourdes”. Es veu que aquí sempre s’ha cregut en els miracles. Tots dos coincideixen que després del franquisme la gent anava tirant, sense pensar gaire a llarg termini, amb preocupacions molt més casolanes que de ciutat. Després d’escoltar-los, i abans d’entrar en detalls, són subjacents diversos elements en comú: els Jocs Olímpics, que pel que sembla els van afectar negativament; la insistència dels polítics a pagar les obres a base de construir pisos (les famoses, delicades i sospitoses plusvàlues urbanístiques), i les promeses incomplertes.

En el cas de Glòries, explica el Miquel, van ser víctimes de la febre constructora dels Jocs del 92. Es van fer les rondes i es va aixecar l’anell viari que va començar a ser enderrocat el 2014. “Ens continuaven col·locant l’autopista fins a la porta de casa, una cosa que avui ens sembla intolerable, però que llavors no va crear prou malestar veïnal. En aquells temps, els qui no ho vèiem clar clamàvem al desert...”. Però amb el pas dels anys, els habitants es van adonar que no era del tot normal tenir un nus viari d’aquesta magnitud entre el bar i la fleca. Va ser vital, relata el Miquel, la unió de les quatre associacions de veïns que envolten l’enorme plaça que, segons Ildefons Cerdà, el pare de l’Eixample, està destinada a ser l’epicentre de l’àrea metropolitana. 

El “‘pelotazo’ d’Adif”

A la Sagrera va ser diferent. L’estació de Sants es va obrir a finals dels 70 i la de mercaderies del Morrot, al port, cada vegada era més important, en detriment de la que separa Sant Martí i Sant Andreu, que va anar acusant una depressió progressiva. “La fossa ferroviària va començar a molestar quan els veïns vam notar la seva inactivitat. Va passar a mitjans dels 80, quan en aquesta ciutat només importaven les Olimpíades”. Els veïns ja van plantejar la possibilitat de tapar les vies el 1987. Van aconseguir, gràcies a la mediació de l’arquitecte, fotògraf i veí il·lustre de la Sagrera Xavier Basiana, que Norman Foster els pinzellés un primer projecte. “Però res, la resposta sempre era la mateixa: primer els Jocs i després ja en parlarem”. I tot i que el pla Foster es va fer públic el 1993, aleshores el que tocava era pagar el crèdit dels Jocs. Així van estar, donant la tabarra, fins al 2002, quan en temps de Joan Clos es va firmar un primer acord que, per descomptat, incloïa, amb tota mena de detalls, l’edificabilitat màxima permesa en l’entorn. “Allò –afirma l’Oleguer– era un autèntic ‘pelotazo’ per a Adif, propietari dels terrenys”. 

Tant el Miquel com l’Oleguer coincideixen que el tema dels pisos, d’alguna manera, els ha superat. En el sentit que, fos perquè no dominen l’argot o perquè la burocràcia i el pla general metropolità (la bíblia urbanística de la regió) se’ls escapaven de les mans, s’han trobat que la cosa pública els ha “endossat una quantitat brutal de metres quadrats d’edificis”. L’Oleguer no es creu que aquesta sigui l’única manera de pagar reformes a les ciutats. “Quan els dona la gana hi ha diners”, es queixa. Aquest veí posa com exemple l’intercanviador previst a la Sagrera (AVE, Rodalies i bus), al qual està previst adossar un centre comercial, entre altres finques terciàries. A l’apalancar la destinació del projecte en els aprofitaments urbanístics i els guanys que generessin, va passar el que és previsible en qualsevol crisi, que t’agafa el toro sense el pressupost garantit. “Per això Xavier Trias va fer més petit el baixador durant el seu mandat, perquè no hi havia diners”. En el dia d’avui, lamenta l’Oleguer, no tenen ni calendari ni projecte per a l’estació. “I cada vegada menys gent treballant sobre el terreny”. Tampoc tenen informació sobre la parada de Sant Andreu Comtal. “El que sí que sabem és que ens volen colar entre 7.000 i 10.000 veïns més a base de pisos”. 

Brots verds a la plaça

En el cas de Glòries, el Miquel admet que ho tenen una mica millor. Perquè ja comencen a veure una mica de verd del futur parc de la Canòpia i perquè els túnels viaris també van guanyant terreny camí del Besòs. Aquella pressió grupal a què feia referència abans, amb totes les associacions de veïns de la mà, va assolir el cim el 2007 amb el denominat ‘compromís per Glòries’, que va aconseguir el vot favorable de tots partits polítics i l’abstenció del PP.  Aquell document, no obstant, “contenia trampes”. En el sentit, analitza, que els van colar modificacions urbanístiques “molt més grans del que nosaltres crèiem, a més d’endossar-nos espais urbans com si fossin zones verdes per complir amb els requisits de repartiment de superfície”. “Aquell pacte tenia el 50% de coses bones i el 50% de coses dolentes. El problema és que s’està fent tot el negatiu i molt poc del que considerem positiu”. El model de túnel no era el seu, perquè a la seva manera de veure no dissemina el trànsit, sinó que simplement se li dona un nou continent que acabarà, això diuen els més malastrucs, en un tremend embut quan surti a la superfície, a l’altura de Castillejos. Tampoc es fia que es compleixi amb els equipaments promesos i està convençut que la xifra de noves vivendes protegides serà “molt inferior al que es va parlar en el seu moment”.

Malgrat tot, el Miquel assegura que la gent està ara contenta amb el que està veient a Glòries. “Perquè veníem de molts anys en què no es movia res”. També en aquest mandat han pogut celebrar l’impuls a la fase 2 del túnel, des de Badajoz fins a la Rambla del Poblenou, que en el seu moment va estar en perill perquè hi havia qui dubtava de la seva necessitat. A la Sagrera no són tan gallards. L’Oleguer diu que la gent estava eufòrica a començaments de segle, quan es va presentar un primer projecte. "El 2010 estàvem desesperats i ara crec que tothom està entre la ignorància, el passotisme i l’escepticisme". No han ajudat els quatre anys d’aturada de les obres. La versió oficial és que les males arts d’algunes empreses adjudicatàries van obligar a aturar les màquines. El que millor resumeix el viscut en aquests barris tots aquests anys potser sigui això: "Tingues en compte que un 20% de les persones que han participat en aquesta lluita ja han mort".

Tot per escrit

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

¿I què li recomanarien a un altre barri que algun dia pugui veure’s en una situació com la seva, amb unes obres que s’eternitzen i que semblen no tenir final? L’experiència els fa coincidir al 100%: "Que no es creguin res del que els diguin, que ho exigeixin tot per escrit, que aconsegueixin el vot també escrit dels partits polítics i que aconsegueixin reunir el major número de veïns per fer el màxim soroll possible, perquè això sí que els molesta, que els deixis en evidència en públic". "Si et retires, si et despistes un segon, et guanyen", diu l’Oleguer. "El que més retarda les coses és sens dubte el tema polític, les baralles absurdes entre administracions," afegeix el Miquel.

¿I al pròxim alcalde o alcaldessa què li demanen? De nou, conjuntament: "Que per una vegada tingui més en compte les necessitats dels veïns que l’especulació a través de nous edificis, i que pensi abans en més equipaments que a atraure nous veïns". Perquè podria portar a una certa gentrificació, de la qual prefereixen no parlar tot i que ja l’ensumen. És el que tenen les reformes urbanístiques, que abans les reclamaves per tenir un carrer millor i ara les tems perquè potser no et pots permetre disfrutar-les.