Celestino Corbacho: "No torno per tenir un minut de glòria"

Alcalde de l’Hospitalet, president de la Diputació de Barcelona, Ministre de Treball, Celestino Corbacho va desenvolupar una llarga i intensa carrera política a les files del PSC. Va ser un dels barons més significats del partit. El gener del 2018 va deixar els socialistes i ara és número tres de la candidatura de Manuel Valls per Barcelona. Busca pis de lloguer a la ciutat.

-El seu seria el segon casament tardà d’un vidu polític, ¿no?

-No torno per tenir un minut de glòria. Durant la meva història he tingut moltes hores de preocupació i moltes de glòria.

-Va deixar el Parlament el 2015 i el PSC el 2018. ¿A què s’ha dedicat?

-A temes molt personals. He seguit la política molt a prop sense estar a la primera línia.

-No viu a l’Hospitalet.

-He viscut en molts llocs. Barcelona, l’Hospitalet, Sant Boi, Madrid, Comarruga i ara tornaré a viure a Barcelona. El 2016, la meva dona i jo ens vam traslladar al Vendrell.

-¿Ja ha buscat pis a Barcelona? És complicat ara.

-Això ho està fent la meva dona. És complicat, és car.

-¿Viurà de lloguer? ¿Alguna zona preferent?

-De lloguer. Sobretot, la zona que va del carrer de Balmes a l’Hospitalet.

-¿Esperava una gestió diferent en matèria de vivenda per part d’Ada Colau?

-Esperava que hi hagués hagut més grues treballant i que s’hagués fet més vivenda. Ja està bé de parlar tant de la vivenda i fer-ne tan poca.

-Com a societat i des del poder local, en casos molt rellevants en mans del PSC, ¿va ser un error fer vivenda pública de propietat i no de lloguer en les últimes dècades?

-Hem de reconèixer que no hem fet dues coses que hauríem d’haver fet amb més intensitat: més vivenda pública i més vivenda de lloguer.

-L’hemeroteca diu que vostè se’n va anar del PSC perquè no se sentia estimat pel partit.

-Això va ser una filtració interessada del PSC. I no del seu secretari d’organització, d’algun buròcrata. Vaig abandonar tots els càrrecs que tenia al PSC, institucionals i orgànics, per voluntat pròpia. No em motiva el cotxe oficial. M’encanta la política i la gestió.

-Mantenia discrepàncies amb la línia del partit.

-No la compartia. Avui no es viu amb la intensitat d’aquells moments el tema del sobiranisme. Puc estar equivocat però crec que llavors el PSC tenia una posició tèbia, almenys així la percebia jo.

-¿Vostè és vostè la quota d’esquerres de la candidatura de Valls?

-No, crec que en aquesta llista no hi ha quotes, hi ha sensibilitats diferents. Vinc de l’espai socialdemòcrata. Però cada vegada m’interessen menys les polítiques de trinxera.

-¿Quin sentit té que un exalcalde de l’Hospitalet se’n vagi a treballar per a Barcelona?

-Hi ha molts projectes que segueixen a Barcelona en la gènesi dels quals vaig participar. Per exemple, l’ATM. La línia 9. Les corones tarifàries. La Fira és el resultat de dos alcaldes. De l’obstinació d’un alcalde que es deia Pasqual Maragall i, si se’m permet una petita immodèstia, i de la capacitat de l’alcalde de l’Hospitalet de gestionar el territori perquè la Fira fos una realitat. La història de Barcelona i l’Hospitalet ha anat sempre molt relacionada. El traçat de l’AVE el vam discutir jo mateix i el ministre de Foment.

-¿Manté relació amb la seva successora, Núria Marín? ¿Li va parlar del seu retorn a l’activitat política?

-No. Fa temps que la relació es va trencar. I no tinc cap interès a recuperar-la.

-Vostè és l’accent metropolità de la candidatura. ¿Està pendent l’aposta metropolitana?

-Ha sigut sempre una assignatura pendent. Des del 1980. Sempre hem reflexionat sobre el futur de l’Àrea Metropolitana i ho hem de continuar fent. Hem avançat però no hem arribat al final del camí. Durant quatre anys hi ha hagut una absència de lideratge, implicació i discurs metropolità per part de l’alcaldessa de Barcelona.

-Va néixer en un poble de Badajoz, Valverde de Leganés, i va arribar a Catalunya quan era molt petit.

-Vaig venir als 14 anys i, curiosament, vaig aterrar al barri d’Horta. Passeig Maragall 419, cantonada amb el carrer de Dant.

-Se’n van anar els Valls i va arribar vostè.

-Sí, tinc molt bons records d’aquella època. Un tendeix a recordar el passat amb afecte. Recordo el cine Virrei Amat. Vaig arribar el 1964.

-¿D’aquella Catalunya a la d’ara?

-No té res a veure. Era una Catalunya plena d’esperances però també d’opressió, i la d’avui està plena d’incerteses però també d’oportunitats.

-¿Li preocupa la situació actual?

-Em preocupa fonamentalment una cosa. El procés ha aconseguit una cosa inimaginable, dividir Catalunya en dues meitats. Necessitarem molts anys perquè es recompongui la societat, no pot prosperar si està partida. Catalunya havia aconseguit, fins i tot amb la gent que va arribar de fora, que interioritzéssim com a propis símbols catalans. Avui això s’ha trencat.

-¿Enyora aquells temps de pugna entre socialisme i pujolisme?

-Es donaven dues condicions: una fortalesa del socialisme que avui està en el record i un nacionalisme potent, el de Jordi Pujol, que no posava en risc els elements d’unitat. Recordo Pujol un dia que anàvem amb cotxe, que em va dir: ‘Sort que Catalunya té alcaldes com tu i com Manuela de Madre. És important que sigueu garantia per a les vostres ciutats i per a Catalunya’.

-¿Quant fa que no veu Pujol?

-Fa temps. Sempre separo la situació judicial d’algú: els tribunals diran el que hagin de dir. Sempre vaig tenir bona relació institucional amb ell. No ens unien els pensaments polítics. Però tenia un respecte institucional important pel que representava el president de la Generalitat.

-¿Prendria un cafè amb ell aquesta tarda?

-No hi tindria cap inconvenient.

-¿Va deixar germans, família, al seu poble? ¿Els visita?

-Sí, hi solc anar.

-¿Com veuen i com veien Catalunya?

-Quan vaig venir, Catalunya era vista com una terra d’esperança i il·lusió. Ara la visió és diferent. Molta gent es pregunta com pot estar passant el que passa. Una terra que concitava admiració i respecte. I també s’ha donat una reafirmació dels valors constitucionalistes, molt contraris a l’independentisme. Fa 20 anys un nacionalista català podia anar perfectament a Extremadura, i la gent anava a sentir una conferència que fes. Em temo que avui no seria igual.

-¿Quins socis potencials veu per a la seva llista?

-Collboni ha fet unes declaracions interessants en les quals hi veig una certa evolució, tot i que la seva proposta de govern de concentració em despista perquè vaig entendre que sempre és de tots, i ell n’exclou alguns [la CUP i Vox]. Diu que Barcelona necessita un govern constitucionalista. Interpreto que no tindrà cap problema a recolzar Manuel Valls després de les eleccions.

-Imagini's que governen. ¿Quines tres mesures prendria?

-Primer: no més estudis. Els grans projectes paralitzats per falta de bona gestió, els posaria a sobre de la taula. Segon: la vivenda. No necessito estudis per saber que els pisos de lloguer són cars i els de compra molt més. En una societat de lliure mercat això es corregeix fent més vivenda. I tercer tema: em semblen bé els plans directors d’infraestructures de l’ATM, però demanaré que el pròxim que es faci és perquè es compleixin. Pinti’m els plànols que vulgui, però digui’m quines prioritats tindrem els pròxims anys.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

-¿Si acaba a l’oposició es quedarà els quatre anys?

-Per descomptat. No vinc per càrrecs. L’altre dia anava amb la meva dona per la ronda Litoral i li explicava: ‘Mira, Carmen, això és el port, aquí s’ha de fer una línia ferroviària per a l’entrada i sortida de mercaderies. Això que veus aquí és la Marina, la projecció natural de la futura indústria d’intel·ligència artificial.’ I en un moment donat la meva dona em va dir: ‘Escolta, vols callar i mirar cap endavant, ¡Que tindrem un accident!’ A mi la política municipal sempre m’ha entusiasmat.