El cigne que va aterrar a Barcelona torna a la naturalesa

El cigne cantaire no ho veu clar. Es manté uns segons a la gàbia fins que l’obstacle humà, la persona que ha obert la comporta, es col·loca darrere seu, deixant el camí lliure entre l’habitacle i el meravellós estany d’Ivars d’Urgell. Surt com una exhalació, patina amb el ciment, potser fruit de les ganes de tocar aigua, i comença la navegació, generant una petita onada als dos costats quan avança. Final de la història. O més ben dit, final d’aquesta història, perquè aquesta au, que a Catalunya només s’ha vist en tres ocasions en les últimes dècades, ara comença una nova aventura. De tornada a casa, al nord d’Europa.

Aquest relat comença l’11 de gener, quan unes senyores que passejaven pel barri de la Vall d’Hebron de Barcelona es van trobar en ple carrer un ocell immens. Van trucar a la Guàrdia Urbana, que alhora va trucar al Departament de Territori que al seu torn va trucar al Centre de Fauna de Torreferrussa, on l’animal s’ha estat recuperant fins aquest dimarts. Com va arribar fins a la capital catalana és un misteri, però els que en saben poden suposar-ho amb prou certesa. Ricard Gutiérrez és tècnic de fauna litoral de la conselleria i ha sigut la persona encarregada d’alliberar aquest exemplar de cigne cantaire (cygnus cygnus), que durant aquest temps, i fins que decideixi abandonar terres lleidatanes, ha sigut, és i serà l’au més gran de Catalunya. En un suposar, l’animal en qüestió va haver de ser víctima del que es coneix com la fuga de saó, el moviment que fan certes aus quan es troben en situacions climàtiques adverses. Podria haver passat que l’hagués agafat un temporal de neu o una gelada que es va carregar la llacuna en la qual vivia. Va aixecar el vol i se’n va anar cap a la calor. O sigui, cap al sud. Va volar i va volar amb les seves grans reserves d’aliments i d’aigua fins que no va poder més. Literalment, es va quedar sense gasolina. Potser va divisar el mar i es va fixar en el delta del Llobregat, però no hi va arribar.

La bestiola imposa una cop desplega les ales. Ja no és l’escanyolit que va caure a la ciutat, cansat després de milers de quilòmetres volant a una altura superior als mil metres. Pesa 9,4 quilos, gairebé tres més que quan va ser trobat per les intrèpides veïnes. Ha menjat com un campió en els seus gairebé dos mesos de recuperació, en els quals ha viscut en un espai tancat a l’aire lliure al costat d’altres aus, entre elles, una cigonya amb la qual, pel que sembla, gairebé arriben a les mans. “S’anaven vigilant, però al final no va passar res”, concreta el Ricard. Va fer bé en no entrar al drap, perquè si als nens els porten les cigonyes, a les cigonyetes les porten aquests herculis cignes.

Tercera visita

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

És la tercera vegada que s’albira un cigne d’aquest port a Catalunya en les últimes dècades. Es va estrenar al delta de l’Ebre el 1994, on es va deixar fotografiar entre el 30 d’octubre i el 6 de novembre. Era, com ara, un sol exemplar. El 2010 es van presentar al mateix lloc cinc , entre el 17 i el 26 de maig. Aquest últim va acabar al mig de la ciutat, cosa que, per primera vegada, ha forçat la mà de l’home per tornar-la al medi. El Ricard explica que són oriünds de la tundra àrtica i que pot ser habitual veure’ls al nord de França o a Holanda, però no a la Península Ibèrica. Tot i que aquests últims mesos, a més de Catalunya, 25 cignes cantaires més s’han deixat fotografiar a Astúries i Galícia. Una autèntica raresa que ara per ara s’ha de tractar dins de la categoria de fets anecdòtics. “Tot i que a ningú se li escapa –assenyala aquest expert– que podem entendre millor el clima gràcies al moviment de les aus”. En aquestes últimes setmanes, l’estany d’Ivars també ha rebut la visita d’una gavina polar, “que com el seu nom indica, no són d’Arbeca”, fa broma Ricard. No ho són ni se les espera, ja que veure aquest animal a Catalunya és fins i tot més estrany que creuar-se amb un cigne cantaire pels barris barcelonins de muntanya.

No està res clar quin serà el comportament del cigne a partir d’ara. El que és segur és que torna a tenir combustible per volar ja mateix sense parar fins a París. Ja a l’immens estany –recuperat a partir del 2005–, sembla que comença a aletejar i això per al neòfit és el preludi d’un adeu. Però no. “Pot ser que simplement estigui estirant els músculs”. La resta d’ocells de l’estany (més de 2.000 de posats sobre l’aigua) han acollit bé el nou. Tampoc tenen més remei perquè d’una plantofada podria enviar-los a Arbeca. Potser decideix quedar-se aquí una temporada o pot ser que al cap de poques hores, després d’haver-se adaptat, emprengui el vol de tornada cap al nord d’Europa. “Poden volar més 1.000 quilòmetres seguits, o sigui que en menys de cinc dies pot plantar-se a Noruega o a Suècia tranquil·lament”, detalla el tècnic de Territori, que és també un gran aficionat a l’ornitologia. Com ho són els quatre homes que han vingut expressament a seguir en directe l’alliberament del cigne. Com Gabriel, arribat amb moto des de Girona, abillat amb la granota de cuir i uns prismàtics. Té 40 anys, es dedica a la construcció i sempre li han agradat les aus. “Des de petit. El meu pare ja tenia ocells a casa i se m’ha quedat. Als meus amics els tinc avorrits, però bé, a mi m’encanta”.