Anar al contingut

barcelonejant

'Operació Punk', el zoo rescata la seva colònia okupa d'eriçons

Són les veritables bèsties salvatges del parc, ja que són allà des dels temps de Felip V, però ara estan en hores baixes

Carles Cols

Ho va proclamar la banda britànica The Exploited el 1981, Punk’s not dead, i es pot dir que de totes les espècies que habiten al Zoo de Barcelona no n’hi ha cap de més punkie que els eriçons, amb aquest pentinat que intimida. Però, ¡ai!, d’un temps ençà el nombre de membres de la colònia ha minvat. Punk is dead, Queden la meitat dels que hi havia fa 15 o 20 anys. Total, que aquesta és una missió de rescat per a Juli Mauri, biòleg i responsable de sostenibilitat i fauna local del parc zoològic, i això amb el mèrit afegit que els eriçons no formen part de la col·lecció de bèsties que s’exhibeixen de cara al públic. Viuen al zoo, però no formen part del seu padró. Tampoc se’ls pot considerar okupes. Si de cas, víctimes d’una mena de gentrificació animal. Són allà des de molt abans que aquella porció del parc de la Ciutadella es convertís en un zoològic. La repera. El cas és que hi ha en marxa un pla perquè la colònia recuperi el pes demogràfic perdut. Fa un any van arribar tres femelles i un mascle. Fa una setmana, un parell de mascles més. És aquest un d’aquells projectes dels quals pot presumir el zoo per apaivagar els que sostenen que són equipaments vuitcentistes, passats i condemnats a la desaparició. Els eriçons són fauna local que demana ajuda.

El padró d’eriçons, que no formen part de la col·lecció del zoo, ha caigut per sota del raonable. Està en curs un programa d’introducció de nous exemplars

Explica Mauri que, tot i que el càlcul és imprecís, hi deu haver actualment uns 30 eriçons al zoo. Fa uns 10 anys, també sense passar llista de forma rigorosa, es va assegurar que eren 60. Mal assumpte. Les raons d’aquest ericidi no estan clares, sobretot si es té en compte que aquesta espècie habita en el lloc potser des que Prosper van Verboom, per encàrrec de Felip V, va arrasar un terç de la Barcelona del 1714 per construir-hi una ciutadella militar. Des d’aleshores, els eriçons han acreditat una resiliència (paraula de moda, per això el seu ús) a prova de bombes. Van resistir la vida castrense, una expo el 1888, l’arribada del zoo, la guerra civil, la fama de Floquet i fins i tot la dissipada vida dels atletes olímpics a l’altre costat del mur, amb les obres que allò va suposar.

Potser la minva demogràfica és conjuntural i està només relacionada amb el conjunt de treballs que aquests últims anys s’han dut a terme per millorar el zoològic, però, segons Mauri, és millor intervenir-hi, sobretot perquè amb 30 individus els perills de l’endogàmia són majúsculs. A la colònia li fa falta sang nova.

Rodamons

Els dos últims exemplars nouvinguts del centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa i de la mà de l’associació Galanthus estan aquests dies en fase d’aclimatació, en un recinte tancat, perquè s’acostumin a la música del lloc. Seguiran els mateixos passos que els seus quatre antecessors. Quan menys s’ho esperin, els obriran la portella, descendiran per la rampa i un nou món s’obrirà davant dels seus ulls o, millor encara, davant del seu olfacte, perquè és aquest en realitat el seu sentit més potent. Llavors seran lliures, com no ho són, per raons de sentit comú, els tigres o els komodos del parc. Aniran on vulguin, una cosa que, vistes les experiències prèvies, s’ho prenen molt seriosament.

Un eriçó del zoo, amb el seu radiotransmissor a sobre / ZOO DE BARCELONA

“Els posem un radiotransmissor sobre les punxes”, explica Mauri. També més coses, per facilitar la seva identificació. A una de les femelles l’anomenen Blava perquè li van lligar una petita tira de plàstic blau. Amb el pentinat punk i el toc de color a la cresta sembla la Vivienne Westwood de la Ciutadella. La qüestió és que, estètiques al marge, no paren. Els agrada la zona de la granja, però en un moment es planten al costat de la Dama del paraigua o a l’altre extrem del parc. Corren més del que es podria pressuposar. No en va, són plantígrads de peus embuatats, com si portessin sabatilles de running.

Si quan moren veuen passar la seva vida davant dels seus ulls com una pel·li, pot ser que aquesta no sigui per a tots els públics

Però el que interessa d’ells als responsables del zoo no és el seu esperit rodamon, sinó com van de libido. A la llum de la lluna, els mascles fan voltes com un satèl·lit al voltant d’elles. L’objectiu és que elles literalment abaixin la guàrdia, perquè aquesta amenaçadora coberta de punxes no és per prendre-se-la a broma. Si arriba el moment, la parella dedica a la còpula entre mitja hora i una hora i mitja, un minutatge estratosfèric si es té en compte que es tracta d’un animal que viu a tot estirar uns set anys i que, a més, hiberna. És millor no fer una regla de tres per calcular la seva equivalència en una espècie, com la humana, amb longevitats d’uns 80 anys, però si un eriçó veu passar la seva vida davant els seus ulls abans de morir queda clar que aquella és una pel·lícula no apta per a tots els públics.

Com es pot mossegar un eriçó

La qüestió és que l’èxit d’aquesta programa d’introducció de nous exemplars al zoo es podrà avaluar en els pròxims anys. Les cries, si amb sort n’hi ha, són vulnerables. Els gats figuren entre els seus possibles depredadors. Res a veure, almenys, amb el que és el seu principal enemic en món exterior, la guineu. Les ànimes sensibles haurien de passar directament al paràgraf següent. Avisats estan, perquè la cosa és que en algun moment de la seva història evolutiva les guineus van trobar un sistema per esquivar les punxes i endrapar un deliciós eriçó. Orinen a sobre d’ells. Sí, orinen a sobre ells i el pobre eriçó abaixa la guàrdia. Fins i tot pot ser que es posi de panxa enlaire. Total, que les guineus se’ls mengen així, adobats.

Sembla una llegenda urbana, però ja Claudio Eliano, el Félix Rodríguez de la Fuente de l’antiga Roma, havia donat fe d’això, en aquest cas amb encert, perquè aquest autor sempre recomanable va deixar també per a la posteritat algunes inconnexes receptes mèdiques, com l’ús de cendres d’eriçó combinades amb resina per combatre la calvície. Algun pobre eriçó va acabar els seus dies, segurament, al cap de Juli Cèsar, amb evidents nuls resultats, perquè l’insistent ús de la corona de llorer per part d’aquest polític i militar romà tenia com a principal raó de ser el fet que clarejava, una cosa molt mal vista en aquells temps.

Quantes punxes té un eriçó va deixar de ser una pregunta sense resposta gràcies a Pat Morris, un veritable pacient anglès

En resum, que s’ha posat en marxa una operació per salvar els punkies del zoo i arribades les últimes línies del text ve de gust dir adeu amb una pregunta de Trivial Pursuit Master Edition. ¿Quantes punxes té un eriçó?

Doncs hi ha resposta. Cal agrair-la a un pacient anglès, Pat Morris, que com a part d’un estudi va recollir exemplars atropellats a les carreteres i les va comptar una a una. Entre 5.000 i 7.000. Que superi això Johnny Rotten.

Temes: Barcelonejant