Parc d'atraccions de Montjuïc, 20 anys d'un trist adeu

Fa 20 anys va morir, sense que se li dediqués un bon obituari, la icona d’una generació, el parc d’atraccions de Montjuïc. No és que fos la vuitena meravella del món, però es va acomiadar d’una forma molt tristoia per a les alegries que havia donat. Va obrir les portes per última vegada el 27 de setembre de 1998. Ni tan sols gaire públic va anar a dir-li adeu. Barcelona feia anys que estava de borratxera urbanística, sobretot per la cosa olímpica, anys en els que cada poc temps canviaval’skyline  de la ciutat i, també, (paraula inventada) el groundline, categoria aquesta última que podria incloure, per exemple, els xiringuitos de la Barcelona. El respons per aquells restaurants populars amb taules a la sorra no només va ser notable, sinó que anys més tard es va reconèixer des de l’Ajuntament de Barcelona que potser va ser un error sentenciar-los. No va ser el cas del parc d’atraccions, amb aquesta sínia que de nit alegrava la vista i formava part del’skyline. Va morir perquè llavors semblava normal arrasar amb tot, refundar la ciutat, canviar de pell com una serp cada any. Així que, tot i que amb 20 anys de demora, descansi en pau. Vet aquí unes paraules de record sobre el finat.

La prova del nou que aquell parc es va extingir de forma immisericordiosa és el que li va passar l’any 2001 a Juan Castillo, llavors estudiant de segon de batxillerat, que, imprudent ell, va triar el parc d’atraccions de Montjuïc com a treball de recerca de final de curs. Les hi prometia felices, però va topar amb el que els matemàtics anomenen el conjunt buit, o sigui, pràcticament res, un escassíssim material d’hemeroteca i menys encara documental. Li van posar una mala nota quan en realitat havia descobert una anomalia, un lapsus en la memòria col·lectiva. Va ser per això, per esmenar aquella ensopegada curricular i per nostàlgia sincera, que va néixer una pàgina a Facebook consagrada a la memòria d’aquell parc. És formidable. No només perquè visualment refresca els records, sinó que perquè de vegades hi col·laboren exempleats del parc que expliquen secrets (en el pròxim paràgraf, un de traca) i perquè ha permès seguir el rastre al voltant del món d’algunes atraccions icòniques d’aquell lloc, com l’anomenada muntanya russa maleïda (després us explico), sobrenom que no li ve gran.

Abans es prosseguir, el secret promès. Incumbeix a aquell gegantí tobogan que saludava els visitants que accedien per la porta inferior del parc. Per a una generació criada en els tobogans del parc del barri, aquella atracció tenia les formes de ritu iniciàtic a l’adolescència, era com el primer petó en un portal. La visió des de dalt era de vertigen. No obstant, a l’hora de la veritat, podia resultar frustrant. Rere cada pendent venia un tram pla i tocava impulsar-se amb les mans per avançar. Ningú aconseguia impactar amb els matalassos de seguretat del final del recorregut. A Castillo li va ser revelada anys més tard la veritat. Els empleats proporcionaven als nens l’estora per al descens. El truc consistia a donar-li la volta, posar-la al revés. Quan tancava el parc, ells ho feien i volaven com aladines.

La qüestió és que cal retrocedir fins a 1966 per trobar algunes de les possibles claus del menyspreu amb què el 1998 es va condemnar al parc d’atraccions al seu tancament sense apel·lacions. En el seu moment, va simbolitzar la versió petita del final de l’autarquia franquista. Va arribar de la mà d’un empresari veneçolà, José Antonio Borges Villegas, que ja tenia en funcionament un parc similar a Carcas, Coney Island, inspirat en l’original, el de la platja de Brooklyn. Borges Villegas tenia bons llaços amb el poder polític. Franco en persona va beneir el recinte amb la seva presència el dia de la inauguració. La premsa local va celebrar aquella visita com «un viatge històric», i ho va fer amb la prosa habitual que tant grinyola avui dia. «Vius encara els ecos de les aclamacions indescriptibles de Barcelona en ocasió de la seva arribada, Franco va poder ahir comprovar que el nostre poble no desaprofita cap ocasió de patentitzar-li la seva afectuosa adhesió». De debò, no és fàcil escriure així.

Tibidabo, el rival

La qüestió és que el parc d’atraccions de Montjuïc no tenia, com el Tibidabo, un cognom com el del doctor Andreu. Aquest, l’altre parc d’atraccions de la ciutat, estava en els 90 immers en una espiral de decadència pitjor que la que va fundar Borges Villegas, però posats a escollir, l’ajuntament el va tenir clar. La disputa (si és que n’hi va haver) no es va dirimir sens dubte en funció de l’originalitat i qualitat de les atraccions. En aquesta categoria, Montjuïc guanyava sense despentinar-se.

Tot en ell tenia un aire de capítol de The twilight zone: la balena on se servien els frankfurts, l’atracció del pop i la seva cara d’enuig, la psicotròpica casa magnètica, que desafiava els sentits, les gàbies que centrifugaven el públic, el vaixell del Mississipí, aquells pèndols gegants que funcionaven amb simple tracció humana i en la qual només uns quants elegits eren capaços aconseguir que traspassessin el llindar del cim, el circuit dels Ford T (poca broma, ja que és a aquest model el que més de mig món li deu que el conductor segui a l’esquerra), l’auditori, el laberint dels vidres, el primer passatge del terror de la ciutat... Però per a aquesta crònica de recapitulació i record hi ha dues atraccions que es mereixen un punt i a part.

La primera és el tren fantasma, que literalment es ficava a les tripes de la muntanya. Les vagonetes recorrien el que un dia va ser el polvorí Álvarez de Castro. No està clar si li agradava al nens perquè feia por o perquè algunes de les decoracions eren picants. El que no es discuteix era la seva extraordinària factura. Pel que sembla, Borges Villegas els la va encarregar a uns mestres fallers valencians, que s’ho van prendre molt seriosament. Part d’aquella tramoia resisteix el pas del temps rere els envans que tanquen l’accés al túnel. Alguna incursió furtiva a aquest lloc corre per youtube.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La segona atracció que mereix un apunt especial és la muntanya russa que el parc va adquirir el 1990. Era la repera. Però en el que convé reparar és l’any. Al parc li’n quedaven només sis de concessió, insuficients perquè pogués ser amortitzada, senyal, doncs, que no formava part de la previsió que l’ajuntament executaria el tancament. Formalment havia de ser el 1996, però com els Jocs Olímpics van comportar una minva de públic per qüestions de mobilitat, se li van afegir al parc dos anys de gràcia. El cas és que aquella muntanya russa és l’atracció maleïda. Com era seminova, va ser revenuda a un parc d’atraccions de Nova Orleans, el Six Flags, però l’any 2005 es va apagar de nou la seva glòria, aquella vegada pel pas de l’huracà Katrina. Continua dempeus, però rovellada.

Altres atraccions van córrer millor sort. Dues caminen per Platja d’Aro. El vaixell víking és a Saragossa. El carrusel el va comprar un col·leccionista. Barcelona no se’n va guardar cap. El recinte és avui un jardí públic. Se celebra allà periòdicament el brunch electrònic. El que hem dit. Com li agrada a aquesta ciutat canviar de pell.