TENDÈNCIA EN L'ART URBÀ

El grafiti es posa feminista

La 'crew' barcelonina The Hate Lovers encarna la voluntat de les escriptores de grafiti de lluitar contra els prejudicis i per la igualtat

zentauroepp44359433 grafitis180823170321

zentauroepp44359433 grafitis180823170321 / RICARD FADRIQUE

5
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

En un vídeo que es pot veure a internet, Sany, una escriptora de grafiti d’origen txec, explica les raons que la van portar a rodar un documental sobre dones grafiteres. Explica que llavors era l’única dona que feia grafiti a Praga, que viatjant per allà havia conegut altres dones grafiteres, i que un documental era “la manera de donar a aquestes noies i dones una oportunitat d’expressar-se”. El vídeo va ser gravat el 2015, quan feia sis anys que Sany rodava el documental, i era entre altres coses una petició de recolzament. Sany explicava que li costava treball aconseguir finançament perquè els potencials inversors solien tenir una idea diferent del projecte, i que havia topat amb actituds sexistes i gent que al seu cap veia un documental de dones en biquini pintant.

El documental ‘Girl power’ de la grafitera txeca Sany és un referent del grafiti fet per dones

Aquesta imatge –i qualsevol de les seves variants– és al món de les escriptores urbanes el que va ser per a les escriptores de literatura el clixé que només feien novel·la femenina. Un llast. “No jutgem que una noia vulgui fer això. No som ‘feminazis’. Però sí que volem que se’ns valori pel nostre treball”. Malicia: Malicia és el ‘nom de plume’ d’una escriptora de grafiti de Barcelona que al costat de Vegan Bunnies (un altre ‘nom de plume’) va posar en marxa The Hate Lovers, “un grup femení que lluita per l’apoderament de la dona al sector”. Un dia es van conèixer i van començar a pintar juntes, i en els termes en els quals s’han d’entendre dues escriptores de grafiti (“has de tenir molta química per pintar amb algú”), es van entendre. L’associació va donar uns quants fruits, entre ells la sèrie de tres vídeos ‘I’m sorry mama’ que mostren diverses escriptores de grafiti pintant vagons de metro, trens de rodalies, persianes, tanques, dissimulant, ocultant-se, corrent; fent de tot menys doblar el cul en angle eròtic.

També hi ha vàndales

El documental de Sany, ‘Girl power’, va ser estrenat a Praga el 2016 i es va tornar un document de referència. El tràiler començava amb una dona filmada al seu apartament o caminant cap al seu treball i una veu en ‘off’ que explicava: “En la meva vida normal soc una ciutadana normal. Treballo cada dia, pago els meus impostos. Però en la meva altra vida hi ha una part de mi que no és, crec, tan convencional”. El clixé que doblega el film l’encarnava un grafiter que apareixia amb la cara tapada dient: “Les noies no capten l’estructura de les lletres”. A la qual cosa la Lady Pink en persona –una espècie de llegenda al sector– responia: “¿Què? ¿És que cal un penis per escriure grafiti?”

‘I’m sorry mama’ va ser la idea que va donar lloc a The Hate Lovers, que és el que al món del grafiti es coneix com una ‘crew’: un grup de grafiteres que s’ajunten per pintar. The Hate Lovers també és una lluita: que se sàpiga, l’únic col·lectiu de grafiteres d’Espanya amb vocació feminista. “Quan vaig començar a fer grafiti –explica Malicia– feia ninotets i aquestes coses, i el sector masculí ho veia amb condescendència. Jo em vaig picar. Vaig començar a fer altres coses. Més vandalisme. Tot i que aquesta actitud ha anat cedint, com a dona et tracten com: ‘No pots fer això, no pots fer això altre’”. ¿Que no creus que pugui colar-me per aquest forat als túnels del metro? Mira com es fa.

Una visió patriarcal

La sociòloga espanyola Nerea González ha investigat el tema. En el seu treball final per al Màster de Crítica i Comunicació Cultural ‘Crítica de arte. Escriptoras de grafiti’, González alerta sobre el paper que els mitjans de comunicació han jugat tradicionalment en la difusió d’“una visió patriarcal, esbiaixada i simplista” d’aquest món, i en la perpetuació de la correlació “socorreguda” entre grafiti, home i vandalisme. “Existeixen dones escriptores, però la imatge projectada és purament masculina”, escriu. Tot i que és cert que els homes són majoria en el grafiti, “si el focus està sempre en les majories s’estarà produint un error de base en la informació –explica a aquest diari– perquè les minories també existeixen, i perquè s’estarà explicant una realitat en termes de poder”. “La pràctica del grafiti és una pràctica d’escriptura i és duta a terme per persones”, sentència.

Notícies relacionades

Musa71 és una de les escriptores de grafiti en actiu amb més anys de carrer a sobre, 30, una veterana en un sector on no molts poden presumir de portar tota la vida dedicats a això. “Soc una rara espècie en aquest món. No estic casada, no tinc fills i he pogut dedicar-me a,b sostenibilitat”. El seu discurs no manca ni de perspectiva ni de sentit crític. Explica que llavors, a finals dels 80, la mera existència d’una dona grafitera “era una cosa rara”, que “era tan escassa la presència de dones” que la seva “va generar entusiasme”, però que sens dubte hi havia “paternalisme” en el tracte que li dispensaven. Diu que mai se li ha passat pel cap posar “cul en pompa o en biquini”, però que “les reaccions que provoquen aquestes imatges depenen del masclisme de qui mira”. “Moltes dones s’aprofiten d’aquest masclisme. De fet, algunes ho consideren una forma d’apoderament”. ¿L’ona feminista ha arribat al grafiti? “Segons la meva opinió, encara no és res consistent, i crec que la principal raó és que vivim un moment feminista molt dispers”. El debat transcendeix el món del grafiti i filtra el de l’art urbà. Per a Andrea BToy, que pinta i ret homenatge bàsicament a dones, no s’ha de “tolerar ni obeir” les “pràctiques de l’hegemonia masclista”. “Però tampoc hem de victimitzar-nos, perquè això ens fa més vulnerables”.

“¿És que cal un penis per escriure grafiti?”, es pregunta al film la mítica Lady Pink

The Hate Lovers és avui dia un grup plural a què han acabat per sumar-se dones que provenen d’àmbits com la fotografia, la il·lustració o el tatuatge, “àmbits que també han sigut molt marcats pels homes”, segons Vegan Bunnies. Un mirall en el qual es miren és Girls On Top, una ‘crew’ de grafiteres britàniques fundada a Manchester fa 18 anys. “Hate Lovers ha fet que moltes noies s’animin a pintar”, diu Malicia, que té filla i “responsabilitats” i no obstant continua pintant. “Tristament hi ha moltes noies que quan tornen mares se’n retiren”. The Hate Lovers no deixa de ser entre altres coses una estratègia de visibilització, com el documental de Sany o com iniciatives pioneres de l’estil de Fem Graff, la trobada internacional de dones grafiteres que va celebrar la seva primera edició a l’Espai Boca Nord el 2011. ¿Hi ha masclisme al grafiti? I tant que n’hi ha. “El fenomen grafiti –diu González- no és aliè a l’estructura social imperant, al sistema patriarcal, per tant hi ha dinàmiques socials de desigualtat que segueixen naturalitzades i que és necessari enderrocar”.