Anar al contingut

Històries de la desbarcelonització

Gòtic, així és la vida a un parc temàtic

Una investigació acadèmica posa veu als veïns del barri més parctematitzat de la ciutat

Carles Cols

Gòtic, així és la vida a un parc temàtic

JOAN CORTADELLAS

Dona, de 80 anys, veïna del Gòtic: “¿Que com ho faig per asseure’m a l’espai públic? Hi ha moltes parades d’autobusos amb seients i, en algunes ocasions, les persones grans, no només jo, ens asseiem allà, tot i que no agafem l’autobús”. Així d’inhòspita pot ser la vida a Gòtic, la Venècia de Barcelona, la zona zero de la gentrificació local, un barri en el qual amb zel d’agrimensor de vegades es fa recompte de quants veïns se’n van, se suposa equivocadament que només per culpa de l’alça dels preus del lloguer, però es pensa menys del que es mereixen en els que es queden, en les víctimes del dépaysement, una paraula francesa deliciosa que defineix el sentiment de sentir que el lloc on un viu ja no és la seva llar.

“Vaig sortir amb el meu fill en bici i a l’arribar gairebé a casa, al costat de la plaça de Sant Jaume, una senyora em va cridar i em va dir que a qui se li ocorre anar amb bicicleta per allà. Pensaria que això és un parc d’atraccions, però jo visc aquí”

Una altra dona. L’informe no concreta l’edat. Ella mateixa l’apunta més o menys en la seva reflexió: “És difícil viure en un barri on no pots comprar coses quotidianes. I a més com a dona gran faig servir coses com ara tintoreries o merceries. Sembla una tonteria, però són serveis bàsics per a mi”. Són testimonis de la gent que no se’n va, però per als que convindria buscar alguna nova definició, els gentrificats emocionalment o una cosa així. Agustín Cócola, doctor en Geografia Humana per la Universitat de Cardiff ha anat durant mesos a la seva recerca i, d’un temps ençà, és autor d’algunes de les més interessants viviseccions d’aquesta ciutat. Es va fer un merescut buit mediàtic el 2011 gràcies al que llavors va ser la seva tesi doctoral, una minuciosa anàlisi sobre la impostura arquitectònica del Gòtic, sobre com els edificis més fotografiats del barri són recreacions aixecades durant el segle XX (la façana de la Catedral, el pont del carrer del Bisbe, mitja plaça del Rei..., per exemple), però després va posar el focus en les conseqüències d’aquesta parctematització pseudohistòrica, primer a analitzar estadísticament la correlació entre pisos turístics i desplaçaments de població i, ara, en l’impacte sobre el fets quotidians.

Perfil del Barri Gòtic de Barcelona

“La plaça de Sant Felip Neri és el pati de l’escola. Arribem un dia a la plaça a l’hora de l’esbarjo i hi havia 30 bicis d’aquestes elèctriques. Llavors un pare es va emprenyar molt”. Cócola no posa noms i cognoms als entrevistats, perquè el relat és coral, compartit per tots. No és per preservar la identitat dels menors, tot i que sobre aquesta qüestió, la dels nens, cal remarcar que són una espècie en extinció. Dels 17.035 habitants del barri, només 930 tenen menys de 10 anys. És una anomalia estadística en una ciutat ja per si mateix amb una baixa taxa de natalitat. Un dels entrevistats fins i tot li posa unes amargues gotes d’humor. “No és un barri preparat per als nens ni els ancians, un nen corre molts perills, com que l’agafi un ramat i acabi a un creuer sense adonar-se’n”. I ja més seriosament, prossegueix: “Aquest és un entorn en què la comunitat no existeix o té difícil exercir les seves funcions de protecció o acompanyament”.

“Han desaparegut bars, comerços, fonts, bancs..., els llocs per veure’s amb els veïns i parlar. Ha passat de ser un lloc per estar i per viure a un lloc per passar de llarg, consumir i tocar el dos”

La qüestió és que Cócola, dimecres passat, va compartir amb veïns del Gòtic els resultats del seu estudi. Ho va fer a la plaça de Sant Felip Neri. El lloc era part del missatge. Va recórrer a un parell de detalls de la seva primera investigació sobre la ciutat, la de la gotificació del centre històric. Dues de les parets de la plaça són simulacions erigides en els anys 50 a partir d’edificis preexistents a altres carrers, Calderers i Sabaters, que maó a maó havien sigut guardats a un magatzem municipal. Una de les façanes, per a més broma, va ser primer a la plaça de Lesseps, però el resultat no va agradar. Cócola, abans de passar al repàs de les seves entrevistes, va rellegir el que el 1963 va escriure un funcionari municipal sobre la recreació de la plaça de Sant Felip Neri: “Aquesta quantitat de monuments en un espai tan restringit donen com a resultat un ambient d’una densitat històrica i emocional tremenda. Per aquesta raó la seva visita s’ha convertit en imprescindible per a tot turista”. Res és casual. Tot és premeditat. Aquest és el missatge que és subjacent i que li ha sigut revelat com una maledicció als veïns del barri, tot i que ja sigui tard.

Ja al seu dia, Adolf Florensa, arquitecte municipal i, salvant les distàncies fins i tot ideològiques, l’Albert Speer local, va explicar el 1955 que “la constant recuperació del barri monumental ha portat com nova vida a aquelles zones, perquè els turistes, entre admiració i admiració, compren, i com és natural compren als voltants dels monuments que van a admirar”.

“El supermercat més gran és el Carrefour de la Rambla, però és ple de turistes. Ara l’han reformat per menjar-hi menjar ràpid. Hi ha sempre molta cua per pagar. És aclaparador”

Des d’aleshores, molt ha plogut. Florensa no és el culpable de la turistificació de la ciutat. El sol va posar la llavor. El problema, segons es miri, és que la planta va créixer després sense control, sense que cap alcalde socialista la podés i, és més, amb algun alcalde dretes que, ja posats, la va regar. El resultat és el que és. Allà va un bon exemple: “Han posat una terrassa a Sant Felip Neri que és d’un hotel de luxe. Abans hi anava a prendre una Xibeca amb els amics. No hi havia terrassa. La compràvem i anàvem a la plaça. Però ara, amb l’ordenança cívica, no pots beure’t una cervesa si no és a la terrassa”. Aquest veí explica a continuació com va provar en va citar-se amb els amics a altres places. A la de la Verònica, primer, “però hi van posar reixes perquè la gent no s’hi assegués”. Després, a la del Pi. Era formidable, ja que hi havia bancs i esglaons als peus de l’estàtua d’Àngel Guimerà. “Van treure els bancs i els esglaons. Abans del 2005 hi havia només una terrassa a la plaça del Pi. Avui hi ha 184 cadires de bars i restaurants, cap de pública. Et persegueixen perquè consumeixis o te’n vagis”.

Un centenar de veïns van anar a escoltar l’exposició de Cócola, que en semblaran pocs, tret que un se submergeixi en el padró del barri. És en realitat un barri immobiliàriament minúscul. Només hi ha censades 6.565 vivendes (2.300 d’elles, apartaments turístics). El més comú és que hi visqui només una persona. Només a 927 d’aquests pisos hi ha menors d’edat. És cert que 10 anys enrere, els veïns eren molts més, 25.649, però aquest últim lustre la caiguda demogràfica s’ha alentit. Dels 17.035 residents, un 56,5% han nascut a l’estranger. Només 4.500 van néixer a la ciutat. Vist així, que un centenar de persones es reunissin a Sant Felip Neri per compartir el seu neguit no està gens malament.

“És molt difícil viure en una comunitat de veïns on no hi ha veïns. És molt difícil la convivència. No pots dialogar amb aquesta població flotant”

Allà, Cócola els va confirmar el que ja intueixen, que pateixen tots els mateixos símptomes. “He fet una enquesta representativa. El 80% dels veïns té problemes per dormir”. Pel soroll de les nits, per descomptat (“aquí hi ha comiats de solter amb grups de 10 a 15 persones amb xiulets, a les tres de la matinada i davant de la comissaria de la Guàrdia Urbana i no els diuen res”), però també per les quotidianitats del dia (“jo abans anava a comprar a la Boqueria i ara ja no hi puc anar, no per la Boqueria en si, el desastre en què s’ha convertit, sinó també pel camí, ¿com torno carregada amb un carro quan els turistes no em deixen passar i si els demano permís m’insulten?”).

Piràmide de població del Barri Gòtic de Barcelona

Les reflexions d’aquests últims del Gòtic sorprenen de vegades per la seva perspectiva panoràmica. “Contra la criminalitat es pot lluitar, però contra el turisme no. Abans de 1992 hi havia criminalitat. Era un barri estigmatitzat. Estàvem tots contra la criminalitat per millorar el barri. Però ara tots els poders estan a favor del turisme. És paradoxal, perquè jo mai vaig tenir cap problema amb la criminalitat i és ara quan no puc viure en aquest barri”.

Hi va haver fins i tot, durant el col·loqui, temps per obrir nous enfocaments sobre el que és ser veí del Gòtic. José Ángel Carrey, en nom de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec, va retratar com d’hostil és el carrer al centre de la ciutat per als invidents, no només per la massificació, sinó també perquè la reurbanització de l’espai públic, amb aquest propòsit que tot sigui una plataforma única, una immensa àrea per als vianants, els ha deixat sense punts de referència. A aquesta reflexió va voler fer un interessant epíleg una altra veïna. Va recordar que, efectivament, aquest va ser un barri que va lluitar a favor de la conversió en zona de vianants, no sense oposició dels comerciants. Van lluitar per uns carrers sense cotxes i, ara, sense saber molt bé com, s’avança cap a la desconversió en zona de vianants, amb tanta bicicleta elèctrica, patinet, rickshaw i altres enginys sobre rodes.

“Conec gent que ha marxat perquè no podia arribar a l’escola amb el nen en braços. El simple fet que no càpigues al carrer és una forma d’expulsió”

La qüestió és que a Cócola, no per aquest treball de pacients entrevistes, sinó pels seus anteriors estudis acadèmics sobre turistificació i gentrificació de la ciutat, li demanaven quina solució li queda al barri per no arribar al punt de no retorn en què es troba, per exemple, Venècia, si és que no ho està ja. No hi ha varetes màgiques per a aquests casos, però alguna cosa va proposar. “Cal pujar els salaris que es paguen al sector turístic”. No només perquè així millorarà la salut econòmica general de la ciutat, ara exclusiva d’uns quants, sinó perquè així decreixerà el nombre de visitants si aquesta alça en els salaris es repercuteix en els turistes. Que en vinguin menys i paguin més és un remei estrany, però potser és una via possible. Àustria, amb la meitat de visitants que Catalunya, ingressa a l’any en concepte de turisme el mateix que Catalunya i, enquestes en mà, Viena no és menys que Barcelona en el rànquing de ciutats que la comunitat turística internacional desitja visitar. Vaja, sense ànim que soni malament, o sí, Barcelona és que es ven molt barata, per no dir prostitueix. I el més graciós és que, a escala internacional, Barcelona és model a imitar. Lisboa, per exemple, on actualment Cócola és professor d’universitat, vol seguir els passos de Barcelona.

Viure al Gòtic, en resum, no és fàcil. “Jo hi vull resistir, però és que cada setmana trobo a la bústia un paperet que diu ‘estem buscat pis en aquesta zona’ i m’ofereixen el que vulgui. És temptador. És que tens la sensació d’estar resistint contra una situació en què, molt delicadament, et diuen que sobres, que això és per als turistes i per al comerç, que com a veí sobres”. Segons Cócola, no és estrany que el dia a dia repercuteixi en la salut, en el pitjor dels casos amb una depressió. Tot i que l’efecte pot ser sempre el contrari. “M’hi quedaré perquè soc d’aquí. És dur pensar que he de batallar cada dia per alguna cosa tan simple com comprar el pa o caminar pel carrer, però si me’n vaig és com reconèixer la derrota. M’hi quedaré i resistiré. Viure en aquest barri és la meva forma d’activisme”.

0 Comentaris
cargando