La colla de la Derbi Variant

Quin gust veure-les. Ja sigui perquè en tenies una, perquè els teus amics del poble et portaven de paquet o perquè et traslladen a l’adolescència, quan les veies passar i tu en volies una d’igual. Arrenquen, sents el motor i tornes als anys 80 i primers 90, a El equipo A, a Michael Knight, al Cine Exin, el Naranjito, Mayra Gómez Kemp o els Jocs Olímpics. Aquells tubs tunejats, aquells llums quadrats, aquelles rodes grans i estretes, aquell reposapeus que et posava els genolls gairebé a l’alçada de les mans, aquells pedals, aquella arrencada amb empenta. A la nostra ciutat hi ha una colla motard que ret culte a aquestes màquines made in Martorelles. Són els Moped Barna Crew de la Trinitat Vella i entre les cames, efectivament, hi porten motos Derbi Variant.

La cita és al costat de la vella presó del barri que a principis del segle XIX albergava una de les forques que ajusticiaven els dolents de la ciutat. Com que era la que estava més allunyada i era la número cinc, es va començar a utilitzar l’expressió la quinta forca per referir-se a qualsevol cosa que estigués a l’altra punta de món. I així fins ara. Però anem a l’assumpte.

Els nostres nois solen quedar tots els dimecres per fer un volt per les carreteres que connecten amb el Vallès, amb parada tècnica sempre a la mateixa hamburgueseria, el Rick’s Diner de Cerdanyola, que a la paret té penjada una Mobylette customitzada i cedida per aquesta colla. Acaben al petit taller del Jose, a la seva Trinitat Vella. És aquí on donen forma i transformen les seves meravelles. És aquí on les customitzen, i també on les revesteixen de peces originals durant unes quantes hores, just quan s’ha d’anar a passar el tràngol de la ITV.    

El Jose és el cap no declarat d’a­questa banda sense jerarquia oficial. Se’l coneix com a Spike i fa 10 anys que va començar a interessar-se pels ciclomotors de tota la vida. Per ordre d’antiguitat, el segueixen el Cristian, el Frankey, el Xavi, el Jordi, l’Oriol, el Joaquín, el Jaume, el Jose i l’Eugeni. Aquest últim encara no té Variant pròpia, però està previst acoblar-n’hi una amb peces d’aquí i d’allà. «Et seré sincer –li diu l’Spike–,

 encara no m’hi he posat». 

De la CBR al ciclomotor

Són paios molt autèntics, molt de barri en el sentit superbo de la paraula. Perquè això no es tracta només d’anar en moto i fardar de ciclomotor, també és un cop de puny a la taula d’una Trinitat Vella que tan sols treu la poteta a la premsa quan hi ha coses dolentes o es parla dels molts pisos ocupats a base de puntades a la porta o es compara el raquític nivell de renda familiar que hi ha amb el de les barriades més acabalades. 

La història del Jaume potser és la que explica més i més bé la filosofia dels Moped Barna Crew. Tenia una Honda CBR 1000, d’aquelles que surten volant als semàfors. La va vendre i la va canviar per una d’aquestes motoretes. I diu que no ha sigut mai tan feliç com ara. La seva nòvia no ho va acabar d’entendre però a ell no sembla l’amoïni gaire. El Jaume també és el pilot oficial de l’equip, però aquesta història vindrà més endavant.

L’Spike explica que per crear la banda es va inspirar en les moped gangs americanes. Pel que sembla, als EUA van bojos pels ciclomotors, però és una mica el món al revés: tenen uns clubs fantàstics però unes motos de fireta. Aquí, de moment, és al revés, bàsicament perquè les Variant, per exemple, es fabricaven a 13 quilòmetres de la Trinitat Vella i encara hi ha estoc en garatges i coberts, on acumulen pols i records d’adolescència. S’agafen la furgo i van a buscar-ne. Del que es tracta, afegeix Cristian Amaya, dels Amaya de tota la vida, és de «ser lliure», d’«aprendre a improvisar, embrutar-te les mans». «Et guanyes bronques familiars, però compensa. Ens solem centrar en l’extraradi de Barcelona per fer aquesta moguda tan autèntica i gran». 

El Joaquín té 47 anys i és el més veterà de Moped Barna Crew. Va treballar en un concessionari Derbi i ha competit en diverses curses de resistència a cavall d’una Variant. Diu que el secret de la supervivència d’aquesta moto està en el disseny, que no ha passat de moda, i en un acoblament que permet que sigui molt costumitzable. L’original no donava més de dos cavalls de potència, però s’ha aconseguit que arribin als 15. Autèntics pepinos. «Recordo que en una ocasió vaig trencar el cigonyal i el variador va sortir volant».

Triana al cor

La majoria són fills de la immigració extremenya i andalusa que durant el segle passat, i encara hi són, van ajudar a tirar endavant la ciutat. És important assenyalar-ho, primer, per justícia històrica, i segon, perquè el club destil·la respecte a aquests orígens. Tant per la música que escullen en els vídeos que comparteixen a Facebook com per l’emblema del club, basat en la portada d’un disc de Triana, Hijos del agobio, editat el 1977, el mateix any en què va néixer la Variant. Van arribar al barri gairebé sense asfalt, «quan ningú sabia ni on era això». «Tampoc ho saben ara», respon un altre. Són de la Trinitat Vella i aquí s’han quedat perquè els agrada que aquesta zona sigui «rica en carrer».

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El futur del Moped Barna Crew passa per les curses, a més d’intentar créixer en altres llocs de Barcelona. El Jaume, com avançàvem abans, és el pilot escollit per a quan tinguin la Variant de competició preparada. Hi estan treballant i la cosa promet (hi ha un submon espectacular de curses de ciclomotors). «Som una escuderia petitona, però atenció: de la Trinitat Vella». 

Estan agermanats amb un parell de bandes americanes i amb els Culebras de Múrcia i els Garage Burro de Lleó. No fa gaire els va visitar un bomber de Chicago, d’origen mexicà, del club Los Marranos. «Va flipar amb les Variant. Va dir que érem uns cabrones pinche güey».