UN PROBLEMA QUE RESSORGEIX
Com Barcelona va guanyar la primera guerra de l'heroïna
El concepte narcopís compleix nou mesos sense que s'hi vegi una solució i amb les primeres xeringues ja a l'Eixample
L'ajuntament va combatre la droga als 80 i als 90 amb sanitat, urbanisme, policia i mesures a vegades controvertides
fsendra42457382 barcelona 09 03 2018 pa uelos rojos en el raval para prote180310175237 /
L’expressió narcopís és molt jove. Va néixer en aquest diari el 28 de juliol de l’estiu passat. També la paraula narcobloc, encara que aquesta ha fet menys fortuna. Els veïns del Raval, en honor a la veritat, feia un any llarg que estaven denunciant el retorn de l’heroïna al barri, però va ser l’estiu del 2017 quan el conflicte es va obrir de bat a bat com els pètals d’un cascall. Han passat nou mesos i el problema continua enquistat. Mocadors d’un vermell intens, com d’un barri que es dessagna, pengen dels balcons i fanals en senyal de protesta.
Ja és hora de recapitular i recordar que aquesta no és la primera ocasió en què l’heroïna castiga aquesta ciutat, ni que sigui per fer comparacions sobre què es va fer llavors i què es fa ara per revertir la situació. De vegades està bé que les comparacions siguin odioses. No és per alarmar. Els mateixos veïns que l’any 2016 van avisar que passava alguna cosa preocupant, ara alerten que les xeringues han traspassat la frontera de Ciutat Vella. N’han vist a l’Eixample, al carrer de Manso. Les xeringues són en relació amb els narcopisos el mateix que el fum amb els incendis.
Necessitats del client
Abans de retrocedir a final dels anys 70 i al contraatac normandiesc que l’Ajuntament de Barcelona va planejar i va executar els anys 80 i 90, és sobrer recordar què és un narcopís. No és només un lloc on es ven droga. No és com un caixer automàtic de paperines. Un narcopís és una cosa inèdita en la primera etapa d’aquesta droga a la ciutat. És més aviat com una franquícia en la qual s’han estudiat les necessitats del client. Se li proporciona la xeringa, la cullera, el filtre, un terra on estirar-se i, fins i tot, encara que no quedi bé dir-ho, un preu competitiu. Una dosi per 10 euros o fins i tot per menys. Amb aquest cost, només cal una estona de mendicitat per arreplegar les monedes necessàries i, recordem-ho, el Raval del 2018 no és el dels difícils anys 70 i 80. Forma part d’un dels ecosistemes turístics més visitats d’Europa. Aquest cas l’haurien d’estudiar, ni que fos a nivell teòric, a l’escola de negocis Esade.
La primera vegada que l’heroïna va arribar a Barcelona va ser diferent. Pitjor en molts aspectes. D’entrada, perquè se’n sabia molt poc llevat que venia amb un halo de musa del rock i la creativitat que, en realitat, era una enorme mentida. Un exresponsable municipal de llavors, metge de professió i consultat per a aquest relat, recorda que l’heroïna va entrar al seu entorn familiar i que, despistats tots, el primer que se’ls va acudir va ser portar l’afectat a un psiquiatre. Un error. Igual que ho era que els metges no sabessin res sobre la síndrome d’abstinència. Estava tot per fer i per saber.
De Pasqual Maragall es destacarà a les seves biografies la seva gesta olímpica i com va transformar la ciutat. També la seva paternitat de l’Estatut interruptus. Però estaria bé que ningú oblidés que, delegant en els millors, va entaular la primera guerra contra l’heroïna. Està perdut i esgrogueït als arxius, però Maragall va anar a buscar l’exalcalde Josep Maria Socías Humbert i el va posar al capdavant d’una potentíssima comissió que havia de revertir l’evident degradació de Ciutat Vella. Va ser crucial (segons els jubilats municipals consultats) que Joan Clos assumís el 1979 el comandament dels serveis sanitaris de Barcelona.
Decisions atrevides
La llista d’indispensables d’aquell pla és llarga. Hi havia Àngel Abad, Xavier Casas (metge i fet i fet gran responsable d’urbanisme, un còctel perfecte), però la qüestió és què es va fer. Ho explica un altre metge que hi va ser i que prefereix que no es publiqui el nom. «Es va decidir que calia ser durs. No amb els heroïnòmans, ja que aviat vam veure que eren malalts, sinó amb la presa de decisions i, sobretot, amb les conseqüències», recorda. «En situacions així, hi haurà moments en què sortiràs a la portada de la premsa amb fotos indesitjades». Ho diu perquè, igual que ara, se sospita que qui trafica busca aquesta foto. En alguns dels actuals narcopisos a vegades hi ha joguines, no perquè hi hagi nens, sinó perquè la policia així dubta i, si hi ha càmeres, encara més.
De decisions atrevides n’hi va haver de sonades. Les més controvertides van ser facilitar als heroïnòmans un lloc on injectar-se, proporcionar-los les xeringues d’un sol ús (el primer cas de sida d’Espanya es va diagnosticar a Barcelona el 5 de juny del 1981) i, en una mesura que va fer parlar molt, subministrar-los una droga alternativa, la metadona, una solució importada d’Amsterdam. Va ser un encert. Els 90, un heroïnòman necessitava unes 35.000 pessetes a la setmana per fer-se passar la seva ànsia, que avui serien 210 euros, llavors una barbaritat.
Notícies relacionadesEl front policial no va ser una batalla menor. De vegades es dubtava de la policia nacional, de la seva obstinació. El que era indubtable era la seva falta de mitjans. «De vegades, els vam facilitar per sota mà l’ajuda temporal d’algun funcionari municipal per a funcions administratives», recorda un exregidor.
Es va impulsar una unitat de la Guàrdia Urbana amb funció de policia judicial i es va fomentar que hi hagués un fiscal especial de Ciutat Vella perquè amb reunions, a les quals no faltaven els veïns, no passés res semblant al més insòlit de tot el que ha passat els anys 2017 i 2018 en el retorn de l’heroïna a la ciutat, que hi hagi narcopisos en vivendes municipals de protecció oficial, les del carrer de l’Om, a 50 metres de la comissaria dels Mossos. «Permetre que passi això és donar pistes als narcotraficants de fins a quin punt són amos del barri», diu aquest mateix exregidor.
