La plaça (un cop més) maleïda

Poques places a Barcelona (¡i n’hi ha!) arrosseguen una trajectòria tan maleïda com la de les Glòries. Concebuda per Ildefons Cerdà com un dels pols de confluència i intercanvi que havien d’ajudar a organitzar la mobilitat per la ciutat eixamplada, la reforma que ara xoca amb problemes en la construcció del túnel de la Gran Via per sota de l’espai ja és la quarta modificació de calat que viu aquest lloc de més de 12 hectàrees de superfície. Ha sigut, durant dècades, un gran forat amb obres successives.

Els veïns, entre resignats, incrèduls i cabrejats, fa anys que reclamen que aquest espai sigui humanitzat. Un espai verd i de barri. No és fàcil. Per allà passen, soterrades, tres línies de tren i una de metro. I hi travessen tres de les principals artèries viàries de Barcelona (la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via) i el tramvia. Per si això no fos prou, també hi ha restes de reformes anteriors que, per no retirar-les, van quedar submergides.

Extraradi

A principis del segle XX, les Glòries no era ni tan sols una plaça. Era només un descampat en una zona d’extraradi, on les vies de tren quedaven a cel obert i no era senzill transitar-hi. Passos a nivell perillosos, absència de transport públic i de sanejament i presència de prostitutes i personatges de dubtosa reputació eren alguns dels seus elements. «Feia por», recordaven els veïns fa tres anys, quan aquest diari va obrir les seves pàgines als lectors perquè expliquessin els records de les Glòries, amb motiu de l’inici de les obres ara en dificultats.

Va ser durant els anys del primer desarrollismo de l’alcalde Porcioles, als anys 50, quan es va emprendre la primera gran reforma. El projecte inicial preveia la construcció d’un anell per al trànsit rodat, però la infraestructura es va quedar sense completar. Enmig d’una ciutat que creixia a passos agegantats, va tornar a quedar un altre gran descampat, travessat per un entramat de carrers i línies de tren. Els transports sempre van ser un tema mal resolt en aquest nus de comunicacions difícil d’organitzar.

Es va haver d’esperar als anys 70 perquè es comencessin a soterrar les vies i aparegués un espectacular escalèxtric de cotxes en diverses direccions i altures. Però al seu costat –i això va ser el més celebrat pels veïns– va sorgir un parc que va trencar la duresa del lloc.ç

Notícies relacionades

Colau advoca per rescindir el contracte de les obres de les Glòries

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

Va durar fins al 1992, quan els aires olímpics que van canviar Barcelona van decidir desmuntar l’escalèxtric i acabar de soterrar el tren. També va acabar amb el parc i el seu llac. I es va alçar el tambor, desmuntat ara fa tres anys.

Malgrat els esforços de polítics i urbanistes perquè la plaça deixés de ser pur asfalt i tingués algun racó verd (es va col·locar un parc dins l’anell i, un temps després, es va crear el Bosquet dels Encants, al costat del Teatre Nacional), les Glòries va seguir sent, per molts, un forat. Fins avui.