El feixista, la senyora Ada i l'escultura enderrocada

L'exposició del Born, fins i tot sense el ganxo del Franco decapitat, registra cues el seu primer cap de setmana oberta al públic

dcaminal36002857 barcelona 22 10 2016 exposicion franco  victoria  republica 161023130346

dcaminal36002857 barcelona 22 10 2016 exposicion franco victoria republica 161023130346 / ALBERT BERTRAN

6
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

El 1982 el director català Joaquim Coll Espona va estrenar una pel·lícula que ha caigut en un merescut oblit, ‘El fascista, Doña Pura i el follón de la escultura’,que resulta oportú rescatar pel seu argument, curiosament una imatge especular d’allò que pretén explicar una part de la polèmica exposició del Born. En la pel·lícula, el Ramón, un escultor d’esquerres, rep l’encàrrec de modelar una estàtua eqüestre de Franco, però quan la finalitza el dictador ja ha mort i el mateix ajuntament que l’hi va proposar li demana que la readapti ara com a homenatge a la democràcia. Josep Viladomat, republicà exiliat primer i autor del Franco de Montjuïc després, va travessar aquell congost de contradiccions en sentit invers, tal com explica detalladament l’exposició del Born, que aquest cap de setmana han visitat centenars de persones ja sense el ganxo del Franco decapitat enmig de la plaça.

L’argument de la pel·lícula  de Joaquim Coll era, ¡oh!, una imatge especular de la trajectòria del Viladomat escultor

Les cues eren moderades, però cues sense pausa, al cap i a la fi, en part perquè l’espai dedicat a l’exposició és realment molt petit. Aquesta ha sigut sempre una proposta cultural macrocefàlica. Les dimensions de les dues estàtues col·locades davant les portes del Born eren grans, però encara ho és més la polèmica que han desencadenat, suficient com per eclipsar el contingut de la mostra. A Coll li va passar una mica el mateix amb la seva pel·lícula. El nu integral de Nieves Navarro va fer que el possible relat polític quedés difuminat. Coses del cine de pit i cuixa.

La 'Franco experiencie' La 'Franco experiencie' que ha viscut la ciutat de dilluns a dijous s’incorporarà ben aviat al relat de l’exposició

El cas és que aquest ha sigut el primer cap de setmana de l’exposició, amb el plus que fins al 30 d’octubre no es cobraran els 2,20 euros de l’entrada. Se suposava que dissabte i diumenge havien de ser els dies de peregrinació a veure la polèmica estàtua del Franco sense cap i el seu diàleg amb la ‘Victoria’ de Frederic Marès, un altre penell ideològic, però entre ous, pintura, estelades, galtes de porc, nines inflables i, fins i tot, una porta, l’Ajuntament de Barcelona ha optat per no tornar a construir la figura, que dijous a la nit va ser enderrocada. El previsible ‘crescendo’ d’aquí al 20-N sembla que va accelerar el canvi d’opinió de l’ajuntament, promotor de l’exposició.

QUATRE DIES D’OCTUBRE

Per tant, ara només queda el relat del que hi ha exposat a la sala Casanova del Born, al recorregut dels visitants de la qual, segons preveu el comissari de la mostra, Manel Risques, s’afegiran tan aviat com sigui possible imatges dels atacs que ha patit l’escultura en els seus quatre dies de nou als carrers. És una decisió coherent amb el discurs del que s’hi explica. Tampoc estaria malament un bon recopilatori dels articles d’opinió publicats, d’una riquíssima varietat cromàtica. Una lectura en cadena no permet discernir amb cirurgiana precisió si els atacs a la peça han sigut part del procés o un acte d’expiació antifranquista per part d’una ciutat que després del 20 de novembre del 1975 no va pujar a Montjuïc a tombar l’estàtua com si d’un Lenin o Saddam Hussein es tractés.

La pregunta oportuna ara que les escultures han tornat al magatzem és si l’exposició val la pena. ¿Què opinen els qui la visiten?

Una de les últimes modes periodístiques és l’anomenat 'sentit a...'. Val per a tot, des del més trivial, com el que diuen les espectadores de '50 ombres d’en Grey’, fins per a treballs de més calat, com ara la recopilació de frases que John LeFevre va sentir als ascensors de Wall Street (“la meva trituradora d’escombraries menja millor que el 99% del món”) per part dels qui controlen les finances del món.

La polèmica continua  i queda reflectida en el llibre de firmes de la mostra, una lectura interessant

En l’exposició del Born hi ha una cosa millor. És el llibre de firmes i comentaris a disposició del públic a la sortida, just passada la clepsa de Franco que l’artista Eugenio Merino (aquest, sí, un antifranquista dels grossos) va cedir per a la mostra.

FIRMAT: ESTELADA

La lectura entretinguda dels textos dels visitants resulta molt interessant. S’intueix, potser, una evolució en els comentaris. Entre les entrades més antigues (pot ser que de dimarts) és més fàcil trobar estelades i algun exabrupte. Les més recents semblen més reflexives.

"Exposició valenta i necessària. No permetem des de Catalunya un 'mort a la intel·ligència'". Aquesta és de diumenge, a mig matí. La següent, objectivament, té raó. “No hi ha ni una paraula de la campanya que es va realitzar el 1983 per treure l’estàtua de Franco de Montjuïc”. Així va ser. Un grup d’activistes va llançar pots de pintura rosa sobre la figura eqüestre, amb el mèrit que va eludir la vigilància del recinte, encara en mans de l’Exèrcit.

"Bona exposició per començar a fer pedagogia del silenci més gran que ha tingut aquest país. ‘Visca Catalunya’”.La firma és illegible, però la reflexió l’hi dedica l’autor o l’autora a la seva àvia Filomena.

Igual que les fotos de l’escarni a què ha sigut sotmès Franco aquesta setmana a Barcelona (a través de Facebook alguns demanen ja que a la seva ciutat també recuperin una estàtua per a una ‘performance’ similar) formaran part de les vitrines de l’exposició, el llibre de visites també hi hauria de ser, no només com un apèndix final. "Provocació total. 'Visca Catalunya lliure'", encapçala una pàgina. L’autor firma amb una estelada. Justo a sota, el següent visitant opina el contrari. “Imprescindible. S’ha de recuperar el passat per no tornar-lo a repetir”.

Partidaris i detractors  només es posen d’acord en una qüestió. Els textos de l’exposició es llegeixen amb dificultat

UN MONTALBÁN PROFÈTIC

En aquesta mateixa pàgina hi ha espai per a un tercer comentari. “Sempre s’ha demandat una exposició que documenti objectivament aquesta etapa de la nostra història. No s’ha aconseguit. Això és un treball d’escolar”. I afegeix una altra frase: “A més, es necessita lupa per llegir”.

Notícies relacionades

Efectivament. Els comentaris de queixa sobre aquesta última qüestió són insistents per part dels visitants. "Molt difícil de llegir. Massa brillantor a les plaques metàl·liques". Així és. Els dos textos finals només són aptes per a clients d’Alain Afflelou, i és una llàstima, perquè el primer és una acollonant profecia autocomplerta de Manuel Vázquez Montalbáni el segon és un breu però illegible perfil biogràfic de Merino, a qui algun comentari del llibre de visites dedica entusiastes elogis.

L’exposició romandrà oberta fins al 8 de gener. Els errors tècnics poden ser reparats. Però l’espai disponible és el que és. Poc. I és una llàstima, perquè alguns comentaris dels visitants obren derivades a tenir en compte. “Dol que els prohoms nacionalistes estiguessin al costat de la dictadura”. Aquesta entrada convida a recordar una altra pel·lícula de Joaquim Coll, ‘Las correrías del vizconde Arnau’,de desenraonat argument, en què el vescomte protagonista, “el millor que ha donat el Ripollès”, segons ell mateix, dedica uns consells a la seva extensíssima prole: "Procureu guanyar diners, molts diners, que us faran respectables als ulls de la plebs i dels banquers. Compreu terres i continueu la tasca que jo he començat. Aconseguiu que les dretes tornin a governar el món”.Coll, un visionari.