Els senyors de la pólvora

En francès hi ha una expressió perfecta per entendre el magnetisme del correfoc. Al país d'aquí al costat parlen a vegades a l'appel du vide, la crida del buit, per referir-se a aquest antinatural plaer que comporta el risc. Els bascos, si se celebrés a la seva terra, dirien que ballar sota les llengües de foc que escupen una seixantena de colles de diables i bèsties de cartró pedra és una bilbaïnada, o sigui, la cúspide de l'atreviment. Doncs això, que a cavall de la bilbaïnada i l'appel du vide, Barcelona va celebrar ahir al vespre el seu trenta-sisè correfoc. Èxit de públic, com és costum.

Els antecedents d'aquesta celebració són, sense exagerar, mil·lenaris. El primer text escrit que esmenta un ball de diables porta la data del 1150. Va ser amb motiu de l'enllaç matrimonial entre Ramon Berenguer IV i Peronella, un casament, per cert, una mica estrany, ja que al cònjuge li van oferir la que havia de ser la seva dona quan aquesta només tenia dos anyets d'edat. Va tenir almenys la paciència i decència d'esperar que en tingués 13 per celebrar la cerimònia.

Però aquella tradició de disfressar-se de diable i espantar les criatures i les velles del segle XII era una criaturada al costat del que Barcelona es va inventar el 1979, ansiosa com estava la ciutat llavors per celebrar una festa major que trenqués amb el tedi del franquisme. El que se'ls va acudir als responsables de l'àrea municipal de festes va ser reunir les poques colles de diables que sobrevivien a Catalunya i que sortissin en una única cercavila. Al grup teatral Comediants li va agradar tant aquell disbarat que s'hi va sumar amb una colla pròpia i tot. La metxa de l'entusiasme es va encendre. Fins avui.

Que el correfoc té alguna cosa de ritu iniciàtic per a la joventut és bastant inqüestionable. Se supera el repte, cosa que no sempre succeeix a la primera temptativa, quan literalment es balla sota el paraigua de foc que porten els diables.

ELS SUBMINISTRADORS / Però quan ja s'és una mica grandet no està de més abans preguntar una mica, perquè, per exemple els castellers, una altra bilbaïnada, van a vegades de gira pel món, però el correfoc, almenys de la manera com ho celebra Barcelona, és inexportable. Les normes de seguretat d'altres llocs el prohibirien. Així ho explica, cinc hores abans que  comencés ahir la infernal festa a la Via Laietana, Mario Igual, germà de l'Isidre, tots dos junts els senyors de la pólvora, ja que la seva empresa, de fama intercontinental, és la que subministra als Azazel, Belcebú, Llucifer i Mefistòfil de torn el còctel químic indispensable per al correfoc. «Els carretons i els assortidors cremen pólvora negra», explica. Però si només fos això, seria molt fàcil.

Durant els primers anys de la Mercè moderna, la recepta de la pólvora incloïa una dosi indispensable d'alumini. La seva missió era que la combustió proporcionés unes espurnes d'un blanc encegador. El problema és que la temperatura a la qual crema l'alumini és molt alta. No és que allò fos una imprudència i que el públic pogués cremar com si fos la Torxa Humana de Marvel, però les esquitxades et recordaven, sota la cascada, de què estaven fets els valents, de carn i por.  «Des de fa 10 anys hem substituït l'alumini per titani, amb la qual cosa l'efecte és el mateix, però la temperatura és menor», prossegueix Igual. Això tranquil·litza. També el currículum de l'empresa, que sol estar darrere la pirotècnia de les grans ocasions (mundials de futbol, celebracions de Cap d'Any...) i que, com que el negoci va vent en popa, s'ha ficat ara en la recerca de focs artificials que cremin sense fum. La repera.

Notícies relacionades

L'expulsada de la Mercè

Mor una dona gran en l’incendi del seu domicili a Terrassa

Després de les explicacions tècniques d'Igual, anar al correfoc semblava ahir menys irresponsable. Va contribuir després a aquesta sensació assistir com a públic, abans que es fes fosc, al correfoc infantil. És un espectacle desconcertant aquest de veure nens que potser no han començat ni la primària vestits com exigeix el sentit comú de la festa, és a dir, encaputxats, amb ulleres de piscina o d'esquí i amb un mocador d'atracador de bancs del Far West. Molts fugien corrent quan s'acostava el primer diable, però algunes desenes van superar el repte.

LA CIUTAT CONVIDADA / La qüestió és que, fins i tot així, semblava que faltava una empenta final per ficar-se de cap a l'avern. Potser una mirada externa que posés èpica al repte. I va aparèixer llavors, entre la multitud, Hernán Lombardi, ministre de Cultura del govern autònom de Buenos Aires, ciutat convidada de la Mercè 2015, coresponsable, per tant, de la deliciosa programació d'aquest any. «Vaig conèixer el correfoc durant la Mercè de l'any passat. Em va fascinar. En una ciutat que destaca per la seva sofisticada vida intel·lectual, aquesta expressió de primitivisme, en el bon sentit de la paraula, és extraordinària». Total, que enardit per les paraules de Lombardi, molt resumides, tot s'ha de dir, no queda més destí que submergir-se en la trenta-sisena edició d'aquest pandemònium únic al món. Foc, balla amb mi. Que sigui el que Satanàs vulgui...