Anar al contingut

Abelles de ciutat

El Museu de Ciències Naturals acull els únics ruscos de BCN

Una vella normativa veta la pràctica de l'apicultura al nucli urbà

ANTONIO MADRIDEJOS / BARCELONA

En un matí assolellat i gairebé sense vent, milers d'abelles es troben enmig d'una activitat frenètica en un terrat de la seu modernista del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, al parc de la Ciutadella: unes treballen a l'interior dels ruscos, cada una amb una funció, i d'altres surten a buscar nèctar, sobretot als til·lers propers, que en aquesta època de l'any es troben en plenitud. Se sent un brunzit constant. «Aquests ruscos tenen una producció extraordinària de mel tant en quantitat com en qualitat», presumeix Jaume Clotet, apicultor de l'empresa Mel-lis i responsable de la cura de tan singular colònia d'himenòpters.

Els vuits ruscos de la Ciutadella són una excepció a Barcelona que es manté per motius científics des dels anys 40 del segle passat. A la resta de la ciutat, l'art de l'apicultura està proscrit per una normativa anacrònica, segons els seus crítics, en què es fonen presumptes motius de seguretat i de regulació, ja que el cultiu de les abelles es considera una activitat ramadera. «Ja hi ha ruscos en grans ciutats europees, com Londres, París, Berlín i Viena, així com a Nova York, i no hi ha hagut mai problemes», explica Josep Perelló, professor de Física a la Universitat de Barcelona (UB) i impulsor d'un projecte de ciència ciutadana basat en les abelles. També hi ha ruscos autoritzats al viver de Tres Pins, a Montjuïc, i a l'escola d'art floral de la masia de Can Soler, al vessant de Collserola, encara que en aquests dos casos es troben fora del nucli urbà.

VEÍ HABITUAL / La instal·lació de ruscos no comportaria introduir una espècie estranya a Barcelona, perquè d'abelles ja n'hi ha milions, com saben prou bé els qui disposen d'un balcó ple de flors o els qui passegen per qualsevol parc de la ciutat. El que passa és que o bé viuen de manera solitària, i per això creen unes curioses cel·les individuals per passar-hi l'hivern, o bé instal·len ruscos gregaris al marge de l'activitat humana, aprofitant els llocs més insospitats. «Cada any, per encàrrec de l'ajuntament, retirem uns 200 nius de vespes i d'abelles que poden ser potencialment molestos, generalment en raconets d'edificis i en dobles sostres on faci una mica de calor», relata Clotet. Com que les abelles no poden ser exterminades, perquè és una espècie protegida, les han de transportar a un emplaçament que no ocasioni queixes.

El març del 2014, la Generalitat va publicar un nou decret sobre activitats ramaderes que obria el camí a instal·lar ruscos en nuclis urbans -mantenint unes distàncies que ha de definir l'ajuntament afectat-, però en el cas de Barcelona la norma ensopega amb un edicte de començament del segle XX que ho prohibeix, explica Jaume Cambra, professor de Botànica de la UB i promotor de l'apicultura urbana i ecològica. «Hi ha hagut més d'un anunci a favor de permetre-ho, però ara està tot frenat a l'espera de les eleccions», afegeix.

DEMANDA INDUBTABLE / En opinió de Cambra, existeix «una demanda indubtable de gent a qui li agradaria col·locar un rusc al seu edifici i ara com ara no pot». No seria mai un negoci, és clar, perquè «per viure d'això es necessiten almenys 150 caixes», calcula Clotet, però l'apicultura aficionada és una eina educativa que fomenta la cultura ambiental, al marge de tenir un indubtable efecte lúdic i col·laborar en la preservació d'una espècie en declivi «indispensable per a la pol·linització», com subratlla el col·lectiu Bee Barcelona. «Volem que les abelles siguin necessàries a la ciutat», sintetitza Perelló.

Cambra considera que els millors emplaçaments serien les vivendes pròximes a Collserola, a Montjuïc o als grans parcs, però no descarta col·locar ruscos també en ple nucli urbà. «Als carrers de Barcelona hi abunden els arbres molt mel·lífers, com el til·ler o l'acàcia borda, o robínia». A Amsterdam, posa com a exemple Perelló, «tots els museus públics tenen un rusc en alguna zona poc transitada». A més a més, tampoc s'ha d'oblidar que l'activitat apícola a Barcelona està documentada des de fa segles, especialment en èpoques d'escassetat.

Segons Cambra, l'experiència a Europa o a Nova York, on es van permetre fa poc, mostra que les abelles no generen problemes. «Això sí, l'ideal seria buscar races poc agressives, i s'haurien d'autoritzar després d'una campanya d'informació i promoció», considera el professor de Botànica.

Madrid es troba en una situació semblant. «La comunitat ha delegat en els ajuntaments la decisió final d'autoritzar o no la instal·lació de ruscos. I així estem, esperant que es desencalli tot», resumeixen María Vega i David Rodríguez, portaveus de Miel de Barrio, una associació que fomenta el desenvolupament de l'apicultura urbana a Madrid. La seva proposta no és col·locar ruscos per tot arreu, sinó en terrats i en altres zones prou allunyades de les multituds i dels col·legis, per exemple.

«Totes les pors estan basades en el desconeixement», afegeixen Vega i Rodríguez. L'únic que ha d'anar protegit és l'apicultor dedicat a extreure la mel i a vetllar per la bona salut de les abelles. «Això sí, seria aconsellable que qui s'hi volgués dedicar  passés alguna classe de curset», conclou Cambra. Solament a Londres es calcula que hi ha 20.000 apicultors urbans.